Vaga clau protagonitzada per les dones l’any 1912
Judith Orr
Fa més d’un segle, una vaga de treballadores de fàbrica mal pagades va sacsejar la classe dirigent nord-americana. Aquest article analitza els esdeveniments i el poderós impacte que van tenir a la resta de la classe treballadora.
Una vaga de deu setmanes, protagonitzada principalment per treballadores de fàbrica el gener del 1912, es va convertir en una de les lluites industrials i polítiques més inspiradores que mai hagi vist Estats Units.
El lema d’una de les pancartes de les treballadores va donar a la vaga el nom que avui la recorda: “‘Volem pa i també roses!”‘.
Estaven lluitant contra una retallada salarial imposada per l’American Woolen Company (Empresa Nord-americana de Llana), però també volien dignitat.
Contra tot pronòstic, els i les treballadores de Lawrence, Massachusetts, van guanyar totes dues. La victòria va passar als llibres d’història i es va convertir en una inspiració per a la gent treballadora d’Estats Units i el món.
La plantilla de tèxtils de les fàbriques de l’American Woolen Company a la ciutat de Lawrence el 1912 estava formada per 28 nacionalitats diferents. Parlaven uns 45 idiomes diferents.
La meitat de la plantilla eren nenes i dones joves entre 14 i 18 anys. No estaven sindicalitzades i rebien salaris baixos. Les condicions eren mortals. Elizabeth Shapleigh, una doctora local, va escriure: “Un nombre considerable de nens i nenes moren dins dels primers dos o tres anys després de començar a treballar; 36 de cada 100 de tots els homes i dones que treballen a la fàbrica moren abans de fer els 25 anys”.
El salari mitjà de la plantilla era només de 9 dòlars a la setmana. Vivien a cases de l’empresa o en massificats habitatges de fusta que podien costar fins a 6 dòlars a la setmana.
El seu treball va ajudar a impulsar la industrialització massiva i l’expansió del capitalisme d’Estats Units a principis del segle XX.
La principal federació sindical nord-americana en aquell moment era l’American Federation of Labour (AFL, Federació Nord-americana del Treball). Va organitzar persones treballadores qualificades, majoritàriament blancs i homes. Els semblava impossible organitzar les treballadores de la fàbrica. No obstant això, a la dècada anterior a la Primera Guerra Mundial es van produir vagues colossals de treballadors/ores pobres i migrants.
La batalla a Lawrence va començar quan l’American Woolen Company va retallar el salari de les treballadores. Això es va produir després de l’entrada en vigor d’una nova llei estatal que fixava un límit a la quantitat d’hores a la setmana que podien treballar les dones.
Les primeres a rebre el salari reduït van ser un grup de teixidores poloneses. Indignades, van parar els telers i van marxar cridant: “Pagament curt! Pagament curt!” L’endemà, la plantilla d’una altra fàbrica es va sumar a la vaga. Van marxar de planta a planta. Van córrer cap a les portes d’una i van tallar el subministrament elèctric dels telers. Milers més van sortir per unir-se a la vaga. El primer dia, 10.000 treballadores tèxtils s’havien sumat a l’atur. Al segon, aquesta xifra havia augmentat a 25.000.
Les i els vaguistes es van reunir i van decidir que necessitaven ajuda. El sindicat a què van recórrer va ser l’Industrial Workers of the World (IWW), o els Wobblies, com se’ls va conèixer popularment. Socialistes, anarquistes i sindicalistes radicals van crear la IWW el 1905, que va donar la benvinguda a totes les persones treballadores (migrants, qualificades i no qualificades, dones i homes) i va cercar construir la màxima unitat de tota la classe treballadora.
Idiomes
La IWW va enviar un dels seus organitzadors veterans a Lawrence. Havia liderat vagues i organitzat les drassanes de San Francisco, així com els campaments miners i fusters de la costa oest.
Es deia Joseph Ettor i tenia 27 anys. Era italià i dominava molts dels idiomes parlats per les persones treballadores de Lawrence. En 48 hores havia organitzat un comitè de vaga de 50 treballadors de totes les nacionalitats representades. Posteriorment, Ettor va ser arrestat. La IWW va enviar altres organitzadors coneguts, inclosos Bill Haywood i Elizabeth Gurley Flynn, per ajudar a liderar la lluita.
L’organització de les i els vaguistes va ser impressionant. Van inventar un piquet en constant moviment que portaven braçalets blancs amb la llegenda “‘no siguis esquirol”‘ escrit en ells.
Fins a 6.000 persones van marxar per Lawrence en una cadena humana cantant i corejant consignes les 24 hores del dia durant les deu setmanes que va durar la vaga. A la nit donaven “‘serenates”‘ fora de les cases de les esquirols per assegurar-se que no poguessin dormir.
Van organitzar aliments i suport financer per a 50.000 persones i van alimentar gairebé tota la ciutat, la població total de la qual era de 86.000 habitants. Diferents grups d’àmbit nacional van organitzar menjadors socials, distribució d’aliments i atenció mèdica.
Els diners van fluir de gent treballadora de tot EUA després que les i els vaguistes van demanar el seu suport, recaptant una promig de 1.000 dòlars per dia; una suma enorme en aquesta època. L’historiador laborista Samuel Yellin va escriure: “El problema de l’ajuda es va manejar amb tanta eficiència que durant les deu setmanes de vaga no hi va haver cap vacil·lació a les files de les i els vaguistes”.
A quatre setmanes de començar la vaga, socialistes i sindicalistes de Nova York i altres ciutats es van oferir a acollir els criatures dels i les vaguistes a casa seva en solidaritat. El 10 de febrer, 120 nens van pujar al tren des de Lawrence i van sortir cap a Nova York. Uns 5.000 membres de la Federació Socialista Italiana i del Partit Socialista els van rebre en baixar del tren, cantant la Internacional i la Marsellesa.
Esquinçalls
Una de les dones que va ajudar a organitzar l’estada dels nens va ser Margaret Sanger, que més tard es va fer activista a favor del control de la natalitat. Ella va testificar un comitè del Congrés sobre les condicions de vida a Lawrence. “De les 119 criatures, només quatre portaven roba interior”, va dir. “‘La seva roba de fora estava gairebé feta esquinçalls. Els seus abrics simplement estaven fets esquinçalls”‘.
Un grup de criatures va desfilar per la Cinquena Avinguda de Nova York amb les pancartes. Però aquesta solidaritat i desafiament públics van ser massa per a les autoritats i aviat es van venjar.
El 24 de febrer, un grup de criatures es van reunir a l’estació de Lawrence per viatjar cap als seus seguidors a Filadèlfia. El lloc es va omplir de policies que van entrar i van començar a treure les criatures als seus pares. Un testimoni va descriure com la policia “ens va envoltar amb els seus garrots, picant-nos a dreta i esquerra sense pensar en els nens que corrien un perill immens de ser trepitjats fins a morir”. “A penes podem trobar paraules per descriure aquesta mostra de brutalitat”, va afegir.
Les dones arrestades es van negar a pagar les multes i van insistir a anar a la presó, de vegades amb els seus nadons als braços. No es trencarien. Com va dir el fiscal del districte de Lawrence: “Un policia es pot encarregar de deu homes, mentre que calen deu policies per encarregar-se d’una dona”.
El 29 de gener, la vaguista Anna LoPizzo va ser assassinada quan la policia va dissoldre un piquet. Joseph Ettor i Arturo Giovannitti, un socialista i un poeta italians, van ser arrestats i acusats de còmplices d’assassinat. Estaven en una reunió a tres milles de distància al moment de la mort de LoPizzo. Tots dos van passar vuit mesos a la presó sense judici. Va caldre una campanya massiva, inclosa una vaga d’un dia de 15.000 persones treballadores de la fàbrica de Lawrence, per absoldre’ls.
Però la violència infligida a dones i criatures només va aconseguir més simpatia entre les i els vaguistes.
El 12 de març, els patrons de l’American Woolen Company van cedir. Les i els treballadors van obtenir un augment salarial d’entre el 5 i l’11%. Van insistir que l’augment més alt fos per als pitjor pagats.
Les i els vaguistes de Lawrence no només van guanyar per si mateixos. En els mesos següents, altres empreses tèxtils van concedir augments salarials per intentar evitar campanyes de sindicalització i vagues.
El Detroit News va estimar que fins a 438.000 treballadors tèxtils van rebre gairebé 15 milions de dòlars en augments salarials com a resultat indirecte de la vaga de Lawrence. Aquesta va trencar motlles. Va demostrar que les persones treballadores no qualificades i no organitzades (inclosos els migrants i les dones) podien unir-se i lluitar juntes com a classe.
Però també va mostrar una mica més. La gent va canviar per l’experiència d’estar en vaga i enfrontar-se als seus caps intimidadors. Les treballadores que no havien conegut res més que una feina pesada i aclaparadora van florir en la lluita.
Mary Heaton Vorse, periodista i activista, va descriure la transformació. “El perillós era l’esperit de les treballadores”, va escriure. “Sempre estan marxant i cantant. Les multituds cansades i grises que fluïen i refluïen perpètuament vers les fàbriques s’havien despertat i obert la boca per cantar”.
