David Karvala
El diumenge 21 d’abril del 2024, se celebraran les eleccions al Parlament Basc.
Una revelació és que algunes enquestes donen com a guanyadora la candidatura de l’esquerra abertzale, EH Bildu (EHB). Encara que no fos així, sembla segur que el resultat estarà molt ajustat entre EHB i el partit històricament hegemònic al territori, el Partit Nacionalista Basc (PNB).
A les eleccions de l’any 2016, EH Bildu va obtenir el 21,13% i 18 escons, davant el 37,36% i 28 escons del PNB. Segons les enquestes a l’hora d’escriure, cada partit obtindrà entre el 32 i el 34% del vot, i entre 26 i 28 escons.
Què està passant i com ho hem d’entendre des d’una perspectiva anticapitalista i internacionalista?
Abans d’entrar en detalls, he d’advertir que argumentaré dues coses que molestaran dos sectors molt diferents. Primer, defensaré el vot a EH Bildu, cosa que amb sort enfadarà la dreta espanyola, que titlla falsament aquesta formació d’“etarres i terroristes”. Però segon, expressaré unes crítiques fonamentals cap a la candidatura abertzale.
Euskadi avui
Les eleccions són per al parlament de la Comunitat Autònoma Basca (CAV), formada per només tres províncies del territori històric basc.
A la transició, es va constituir Navarra com una comunitat a part, mentre que tres províncies més formen part de l’estat francès. Una part important de la societat basca s’identifica amb Euskal Herria, el conjunt d’aquest territori. En cert sentit, els estats espanyol i francès han reconegut aquesta identitat, en exercir la repressió a les set províncies. Un cop dit això, l’ordenament institucional actual té el seu pes i aquestes es presenten com les “eleccions basques”.
Tret del govern de Patxi López del Partit Socialista d’Euskadi (PSE) el 2009-2012, la CAV ha estat governada des del 1980 pel PNB, en solitari o bé en coalició, més recentment amb el PSE.
Hem parlat amb diverses persones a Euskadi sobre la situació del país i les eleccions; totes coincideixen a denunciar la gestió del PNB.
Assenyalen especialment Osakidetza, el servei basc de salut, greument debilitat sota les polítiques neoliberals jeltzales (del PNB). Actualment, el 58% de la plantilla de l’Osakidetza és temporal, mentre que s’estan derivant pacients —i diners— a la salut privada a causa de les llargues llistes d’espera. Els sindicats denuncien què és realment una privatització del servei.
D’altra banda, Oihane —una activista social sense militància política, però que sempre ha votat a l’esquerra abertzale— denuncia la destrucció del territori sota el mandat del PNB, amb megaprojectes insostenibles: “han posat autovies per tot arreu; la que abans era una terra verda ara és plena d’asfalt i formigó”.
Aitor va militar durant dècades a l’esquerra abertzale i al seu sindicat LAB, tot i que ara és crític amb l’estratègia d’EH Bildu. Assenyala que, encara que el PNB no tingui majoria absoluta, és gairebé segur que continuarà governant, perquè tornarà a pactar amb el PSE. “Ara, PNB i PSE representen el mateix.”
Un cop dit això, Aitor comenta que han sorgit veus interessants dins del partit socialista, que plantegen polítiques de canvi i aliances amb forces a la seva esquerra, com Podemos o Sumar, i EH Bildu. Tot i això, afegeix, el nou candidat del PSE, Eneko Andueza, lluny de fomentar idees noves, està portant una línia molt retrògrada, que és destructiva fins i tot dins del seu propi partit.
Zuhaitz, d’una generació posterior a Aitor, està convençut de l’orientació d’EH Bildu i actualment exerceix de regidor d’aquesta formació. Afirma que “per aconseguir els canvis que necessitem, hem de fer fora el PNB, treure’ls la butaca; només llavors podrem arreglar les coses.”
Davant d’una situació on una formació a l’esquerra del partit socialista pot desbancar el PNB amb almenys la victòria simbòlica de superar-lo en escons, toca a l’esquerra anticapitalista demanar el vot a aquesta opció. Si hi hagués una altra opció més coherentment anticapitalista i arrelada a les lluites des de baix, la situació seria diferent. A això hi tornaré més endavant, però ara mateix no és així. Podemos mai no va representar una alternativa d’aquest tipus a Euskal Herria, ni tan sols al seu moment àlgid; ara, Sumar encara està més lluny de fer-ho. Qui pot votar, hauria de votar EHB.
Què representa EH Bildu?
És evident que, diguin allò que diguin la dreta i l’extrema dreta, EH Bildu no és Herri Batasuna, l’organització política històrica de l’esquerra abertzale.
Primer, en termes formals, perquè EHB és una coalició molt diversa. Inclou, per descomptat, sectors provinents de Batasuna, però també sensibilitats molt diferents: Eusko Alkartasuna, que va ser una escissió socialdemòcrata sorgida del PNB; Aralar que es va apartar d’Herri Batasuna, en discrepar totalment amb l’activitat armada d’ETA; Alternatiba, que va sorgir com un corrent d’Esquerra Unida a Euskadi…
Segon, en termes polítics, EHB reflecteix el canvi fonamental en l’estratègia de l’esquerra abertzale després de l’abandonament definitiu de la lluita armada, amb un gir cada cop més gran vers la política institucional.
En això, tenen cert èxit. Per exemple, a les eleccions municipals de maig de 2023, EHB va ser el primer partit en regidors tant a la Comunitat Autònoma Basca com a Navarra. I fins i tot Aitor, força crític amb EHB, reconeix que la seva gestió a diversos municipis ha portat avenços en diferents àmbits, com l’habitatge.
Un objectiu central de la intervenció estatal d’EHB és intentar resoldre un fet aberrant: anys després de l’abandonament de la lluita armada i la dissolució d’ETA, continua havent-hi més de cent presos i preses polítiques abertzales. La xifra més alta —762 persones empresonades— es va produir el novembre de l’any 2008, després de l’alto el foc de 2006 i quan la proposta de procés de pau per part de l’esquerra abertzale havia estat ignorada per l’Estat espanyol.
La política inhumana —i anticonstitucional— de la dispersió de presos, sota la qual les famílies havien de fer llargs viatges a la carretera per visitar els seus éssers estimats, amb un alt cost econòmic i en vides perdudes en accidents, ja s’ha superat. Però moltes persones continuen tancades, després de complir gran part de la seva condemna i quan haurien de ser excarcerades.
Això contrasta fortament amb la Gran Bretanya, on el govern sí que va prendre seriosament el procés de pau, i va acabar d’alliberar els presos de l’IRA ja l’any 2000, cinc anys abans fins i tot del desarmament definitiu de l’organització militar republicana.
Així que qualsevol intent d’EHB per pressionar, mitjançant la seva participació al Congrés, per resoldre aquesta situació, està més que justificat. Però no és només això, moltes vegades, Mertxe Aizpurua i Oskar Matute, d’EHB, han fet excel·lents intervencions al Congrés espanyol sobre temes molt diversos, des de les condicions laborals fins al racisme.
Tot i així, tant Aitor com Oihane assenyalen que l’orientació institucional ha comportat un allunyament de les lluites socials, que eren un dels elements importants de l’estratègia d’Herri Batasuna. Ha estat un factor en l’afebliment de molts moviments socials a Euskadi. Aitor es queixa que el moviment sindical —incloent-hi el sindicat abertzale, LAB— s’ha burocratitzat molt, i ha deixat moltes persones en sectors precaris sense representació.
Zuhaitz, que també és representant sindical per LAB, justifica el gir institucional, mitjançant l’analogia: “si vols fer un gol, has de jugar el partit”. És a dir, si critiques les polítiques actuals i vols aplicar-ne d’altres, has d’entrar a les institucions.
Reformista
Però la idea de canviar les coses des de les institucions no és pas nova; és l’estratègia socialdemòcrata des de fa 120 anys. S’ha demostrat que allò que canvia no és el sistema, sinó els polítics reformistes, que s’adapten al sistema. No podrem aconseguir els canvis fonamentals que necessitem davant de la multicrisi del capitalisme actual mitjançant les institucions, és a dir, des de l’Estat capitalista.
Només a l’última dècada s’ha intentat reinventar el reformisme, darrere d’una cara més radical, amb Syriza, després Podemos, i ara Boric a Xile. Han pres el mateix camí que la socialdemocràcia clàssica, però aquesta vegada en comptes de trigar dècades, han esdevingut simples gestors del sistema en uns pocs anys. No hi ha motius per pensar que les coses siguin fonamentalment diferents amb EHB.
Hi ha un aspecte específic de la qüestió en el cas de l’esquerra abertzale, com abans amb Sinn Féin a Irlanda. Si bé és cert que la mobilització social va ser important per a Herri Batasuna, històricament l’element clau de l’estratègia abertzale sempre va ser la lluita armada. El canvi d’estratègia —primer amb Sinn Féin, ara amb EHB— suposa que, en comptes de dependre de les accions d’una minoria armada, ara es depèn, en primer lloc, de les accions d’una minoria a les institucions. Pot adoptar una forma força radical, però no deixa de ser la política des de dalt, no des de baix.
Vaig escriure en un article publicat en 2006, després de comentar l’adaptació de Sinn Féin a la política institucional i la gestió neoliberal del sistema: “Res no diu que això sigui impossible en el cas de l’esquerra abertzale. Es tracta del balanç de forces i dels debats dins del moviment, així com de les opcions que se’ls presentin. Si les úniques opcions al seu abast són continuar amb el cicle actual d’intents de lluita armada i de repressió estatal, o bé entrar en el joc de la negociació i el compromís, cada vegada més veus optaran per aquesta última. L’existència d’una alternativa depèn, en part, de l’esquerra i dels moviments socials de la resta de l’Estat espanyol.”
Com sabem, l’esquerra espanyola no estava a l’alçada de les circumstàncies, com tampoc no ho ha estat davant les demandes democràtiques de Catalunya. En aquest sentit, es pot entendre el gir de l’esquerra abertzale.
Canvi real
Però això no treu la necessitat d’un canvi real, molt més radical del que es pot aconseguir des de les institucions. I per lluitar per això, caldrà agrupar els i les activistes que comparteixin aquesta visió en una esquerra basada en les lluites des de baix. Aquestes persones es trobaran ara mateix a l’entorn abertzale, però també als moviments socials a seques, l’entorn de Podemos o Sumar…
Pel que fa a les eleccions, Aitor comenta: “No milito a EHB, no és un instrument de transformació social. Però ara mateix no hi ha alternativa i els votaré.” Oihane s’expressa en un sentit semblant: “Tornaré a votar Bildu, però ara sense il·lusions, diguem que amb el nas tapat”.
Així que a qui tingui vot el 21 d’abril del 2024, li proposem que voti EHB. Però si no estem d’acord en això, no passa res, allò electoral és el menys important. La clau és organitzar-nos políticament, encara que sigui de manera limitada i modesta, en un espai que cerqui canviar el sistema des de la base.
