“Sense oblit i sense perdó!” Avui més que mai. Escriu Heike Schaumberg des de Buenos Aires
El 24 de març és una data molt important al calendari anual a l’Argentina; potser des de fa quatre dècades la més important de l’any. És la data que des dels drets humans recorda el cop militar i les 30 mil persones desaparegudes i assassinades per la junta militar que es va apoderar del govern entre 1976 i 1983.
Les mares i àvies de la Plaça de Maig van iniciar la seva lluita heroica enmig de la dictadura per la recuperació dels seus fills, els néts robats del ventre de les seves mares en detenció, per la justícia i la memòria “sense oblit i sense perdó” i construïen un dels moviments pels drets humans més reeixits al món.
Avui, en aquesta data a 48 anys des del cop, s’enfronten a comentaris menyspreables i negacionistes directament del president Javier Milei i de l’actual vicepresident, Victoria Villarruel, que pretenen apropiar-se part del discurs dels drets humans insistint en el “relat incomplet” que suposadament silenciava les “altres” víctimes d’una suposada “guerra del terrorisme”, és a dir, victimitzen els que exercien el terrorisme d’Estat i van ser captats per la guerrilla urbana o, després en democràcia, pels judicis per justícia.
Recordem que el procés per justícia va ser bloquejat amb freqüència al llarg d’aquests anys: ja sigui per quatre revoltes dels “carapintades” entre el 1987 i el 1990, que van acabar amb el president –del partit Radical– Alfonsín sancionant les lleis de Punto Final i Obediència Deguda, o sigui que Carlos Menem —president peronista del 1989 al 1999— no les suspenia, malgrat les mobilitzacions cada vegada més multitudinàries demanant-ho, i que es va aconseguir per fi el 1998.
Aquestes lleis van ser dissenyades perquè només es judicialitzés una part dels casos per crims de lesa humanitat de la cúpula militar, i que quedessin fora els que suposadament només seguien ordres cometent les barbaritats, tortures i matances extrajudicials. Amb això, es feia un ressò horrorós de la “banalitat del mal” que analitzava en una època anterior la politòloga alemanya Hannah Arendt en relació amb els executors del genocidi de la població jueva per els nazis.
Aquesta banalitat amenaça avui altre cop amb la seva violència. Quatre dies abans de la marxa per Veritat i Justícia, l’organització que representa els fills i les filles dels qui van ser assassinats i desapareguts per la dictadura militar, HIJOS (Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) , va denunciar un brutal atac contra una dels seus integrants qui va patir abús sexual, cops i amenaces per part de dos homes que van entrar per la força al seu domicili. El diari Pàgina 12, relata el que segons la denúncia deien a la seva víctima: “No hem vingut a robar-te, hem vingut venir a matar-te. A nosaltres ens paguen per això”, li van dir els atacants durant l’episodi. Abans de retirar-se, els atacants van dibuixar en una de les parets de l’habitatge ‘VLLC’, l’eslògan del partit de Govern, La Libertad Avanza, i les sigles amb què el President Javier Milei signa els seus missatges.”
Aquest fet se suma a les denúncies d’Amnistia Internacional sobre l’augment desproporcionat d’abusos, amenaces i violacions involucrant les forces repressives emprades per a reprimir les protestes socials i ambientals on avui s’ubica l’epicentre de la lluita contra la usurpació de les terres per part de la mineria del liti.
Resposta
Aquest 24 de març, la Casa Rosada, on resideix el govern nacional, va rebre la seva resposta de la societat en múltiples marxes multitudinàries a diverses localitats del país, i a la històrica Plaça de Maig on s’ubica la Casa Rosada, sent segons els mitjans de comunicació més de 400 mil persones mobilitzades per afirmar, independentment de les crisis econòmiques i socials, els drets humans conquerits i amb reclams en defensa de la sobirania, dels drets socials i polítics entre d’altres.
El moviment de drets humans a Argentina ha estat encertat en gran mesura pel seu compromís amb el “ni oblit, ni perdó”. Aquesta consigna és un obstacle per a la part de reconciliació que sol ser un segell distintiu de les “comissions de la veritat” que es van implementar a molts països però que solen diluir i distorsionar els crims de lesa humanitat, aconseguint la seva justificació parcial i així limitant molt més la desarticulació de l’aparell repressiu.
A Argentina, al contrari, el “ni oblit, ni perdó” va ser clau per avançar amb els judicis de lesa humanitat i en la recuperació de 137 fills i néts fins avui. Però l’èxit més important d’aquest moviment sens dubte ha estat fonamentar un compromís amb els drets humans a la societat. Això és el que va passar amb força aquest 24 de març en particular davant de les amenaces a aquestes conquestes per part d’aquest govern negacionista.
És un aprenentatge que també servirà, entre d’altres, al poble palestí en la construcció del seu Estat sobirà després d’haver patit el que potser és el genocidi més brutal i ferotge en la història de la humanitat.
Milei, amb la seva subordinació als governs d’EUA i Israel i la seva conversió al sionisme, fortament lligada a interessos comercials incloent l’explotació de liti al nord d’Argentina i l’adquisició territorial, va ficar al conflicte de l’Orient Mitjà una Argentina que fins i tot ara es creia lluny d’allà i estava subjecta a un lobby sionista històricament molt penetrant.
Si hi ha alguna cosa positiva de la situació és que Milei aconsegueix, per la força de la seva aliança explícita amb el genocidi, instal·lar una reeducació àmplia sobre el rol bèl·lic d’Israel i trenca el fil del domini sionista a l’Argentina, ja que l’experiència colonial i imperialista com també el terrorisme d’estat unifica el poble argentí amb el poble palestí.
Llegeix també: Assemblea Oberta, Bahía Blanca: Reunions populars i expectatives veïnals, per Natalia Boffa
