Natalia Boffa
“La plata la té Cristina” (Cristina Fernández de Kirchner) va dir en passar una veïna en el moment en què durant l’Assemblea Oberta de Bahía Blanca es discutia el problema dels ajustaments i les retallades en els pressupostos en educació, salut i menjadors comunitaris.
L’Assemblea es duia a terme a la plaça central de la ciutat, a micròfon obert i de forma pacífica. Tot i que no hi ha hagut incidents violents i que el govern municipal no ha ordenat la presència policial durant les mateixes, ha generat certa sospita i “vigilància” veïnal per part de persones que mantenen expectatives positives respecte al nou govern.
El president Javier Milei, a través de la seva compulsiva interacció a les xarxes socials i mitjans de comunicació, es va erigir a si mateix com a portador del “canvi”. En aquest sentit, ha estat molt eficaç a l’hora de desviar l’atenció dels problemes estructurals reals i construir un enemic on apuntar.
A partir d’això, ha habilitat i naturalitzat les demostracions d’odi entre ciutadans, tant a les xarxes socials com a la vida fora de les xarxes. Més enllà del fenomen comunicatiu, és interessant pensar aquests processos com a part de les velles i les noves dinàmiques de participació social i política en contextos no metropolitans.
Bahía Blanca: una ciutat amb expectatives
Bahía Blanca és una ciutat de menys de 400 mil habitants, compta amb una zona portuària internacional, està envoltada d’explotacions agroexportadores i camps de molins eòlics, l’energia dels quals també s’exporta.
A la segona volta del 19 de novembre de 2023, Milei (La Llibertat Avança) va obtenir el 63,28% dels vots mentre que Massa (Unió per la Pàtria, coalició recolzada per Kirchner) va arribar al 36,71%. Les primeres mesures de xoc del nou govern van ser rebudes de forma heterogènia, entre les expectatives, la bronca i el neguit.
En aquest context, una part important de la ciutadania estava a l’expectativa de l’arribada del canvi. Un dels participants de l’Assemblea ens comenta que “hi ha sectors esperant què hi havia de cert respecte a que les polítiques del govern anirien contra la casta, esperant veure la llum al final del túnel” (Enrique Gandolfo, CTA-Bahía Blanca).
Tot i això, cap a finals de desembre, es van començar a organitzar reunions populars setmanals, que es van aglutinar amb el nom Asamblea Abierta de Bahía Blanca (AABB). La primera reunió va ser convocada per la Unión de Músicos del Sur (UMSUR), preocupats per la retallada pressupostària de Milei al camp de la cultura. El problema per a Gandolfo és que fins i tot les persones que estan expectants veuen que “el deteriorament dels mitjans de vida està fent pensar molt cap a on va tot això”.
Un context particular
És important esmentar que el 16 de desembre la ciutat de Bahía Blanca va patir un fort temporal de pluja i ràfegues de vent de 180 quilòmetres per hora que van produir immenses pèrdues materials i humanes. La tragèdia va recaure principalment sobre els sectors més vulnerables de la ciutat, on el temporal va deixar al descobert la precarització de l’habitatge a la ciutat i la manca d’infraestructures.
A això se li va sumar que el 20 de desembre, es va publicar al Butlletí Oficial de la República Argentina el Decret de Necessitat i Urgència “Bases per a la reconstrucció de l’economia argentina” (DNU 70/2023). En tercer lloc, el 27 de desembre de 2023 el president Javier Milei va enviar al congrés el projecte de “Llei Òmnibus: Bases i Punts de Partida per a la Llibertat dels Argentins”.
En aquest context, les organitzacions socials i sindicals, alhora que atenien i assistien menjadors comunitaris, centres de donació i centres d’evacuats, van començar a construir l’espai assembleari popular.
El que és important, diu Gandolfo, és que tot i que les primeres convocatòries van partir d’organitzacions sindicals “de totes maneres, no es va cenyir la política d’aquestes conduccions sindicals a armar una convocatòria purament sindical. Crec que això té un valor, perquè permet que, una cosa que vam veure a les primeres assemblees, molts companys i companyes individualment, se sumin, escoltin, vinguin a donar les seves opinions, com a persones indignades davant de les polítiques de Milei i del seu govern”.
Xarxes, història i memòria assembleària
Durant les assemblees, un dels relats que apareix sovint és la memòria de les assemblees i moviments populars de 2001. Aquells processos van deixar marques molt profundes en la història argentina.
Gandolfo troba en comú la gran crisi de representativitat que existia en aquella època amb la situació que va portar Milei al poder. Més concretament, ens recorda que la crisi té les causes centrals en les polítiques neoliberals lligades a l’FMI que van seguir els dos partits que van governar durant la dècada del 1990 (el Partit Justicialista i l’Aliança).
Aquesta arrel històrica comuna se suma a les conseqüències reals de les primeres mesures del govern, com l’avançada cap al poder polític per part del capital financer, possibilitada per Milei, que ha produït una pauperització dels salaris dels i les treballadores i ha accentuat la precarització laboral a nivells històrics. Aleshores, aquesta reeditada crisi de representativitat produeix demanda d’espais ciutadans, no necessàriament partidaris o sindicals, on el que és comú preval davant dels que encara estan esperant el “canvi” i només saben “culpar” la “casta” dels mals nacionals.
Les assemblees populars han sorgit al llarg del país com a espais de politització de la població indignada, però no com a nuclis aïllats; per exemple, a la província de Buenos Aires hi ha 30 assemblees populars que han conformat una potent xarxa de comunicació i solidaritat, inclosa l’AABB. L’odi que escampa Milei no té ressò en aquests espais.
