Marx21
Fa poc vam poder llegir que el 54% dels homes d’entre 16 i 24 anys a Catalunya estava d’acord o molt d’acord amb l’afirmació que el feminisme “ha anat massa lluny”.
Fins i tot un 32% de les dones de la mateixa franja d’edat compartien la mateixa opinió.
Aquestes dades provenen d’una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya; la popularitat de “youtubers” masclistes i d’idees d’extrema dreta entre una franja creixent de la joventut dóna a suposar que les xifres no serien millors en altres parts de l’Estat espanyol.
Ha de quedar clar que tenim un problema. No només per les actituds expressades, sinó perquè la realitat demostra que, lluny d’haver anat “massa lluny”, malgrat les dècades de lluita pels drets de les dones, encara hi ha una enorme desigualtat de gènere. I aquesta realitat de discriminació material pesa molt més a les nostres vides que les idees retrògrades d’un sector de joves.
Dit això, les idees també importen; si volem enfortir la lluita per l’alliberament de les dones, hem de saber convèncer més persones, i especialment dones i homes joves, de la necessitat d’aquesta lluita.
Comencem per repassar unes dades.
Una opressió molt real
Segons l’Instituto Nacional de Estadística: “L’any 2021, el salari anual més freqüent entre les dones (14.481,6 euros) representa el 74,3% del salari més freqüent entre els homes (19.487,6 euros).”
És a dir, per cada quatre euros que cobrava un home, una dona només en cobrava tres. Hi ha diferents maneres de mesurar la bretxa salarial, però totes mostren una desigualtat important. Una publicació recent del World Economic Forum —el club de milionaris que es reuneix anualment a Davos, per tant, en absolut un grup antisistema— va comentar que, al ritme actual, es trigarien 131 anys a arribar a la paritat de gènere en salaris.
D’altra banda, les dones es dediquen més que els homes a les cures, i això en condiciona la vida laboral. El 94% de les persones que treballen a temps parcial per poder cuidar criatures, majors o dependents, són dones.
També consta una forta desigualtat en qüestions com l’habitatge, l’educació, la salut… encara que aquí és més difícil quantificar la discriminació en xifres. D’altra banda, els avenços aconseguits en el dret de decidir de les dones sobre els seus propis cossos estan sent amenaçats cada cop més, com a Estats Units.
Un àmbit on s’ha aconseguit crear certa conscienciació és el de la violència de gènere. L’any 2023, es van produir 55 assassinats masclistes a l’Estat espanyol (recordem que abans de 2003, ni tan sols hi havia estadístiques oficials d’aquests assassinats). Però aquesta xifra només és la punta d’un terrible iceberg.
La primera Enquesta Europea de Violència de Gènere a l’Estat espanyol, realitzada el 2022, va revelar que a més de 4,8 milions de dones la seva parella o ex parella les havia humiliat, pegat, violat o amenaçat. Aquestes constituïen el 28,7% de les que havien tingut una relació.
Què fer?
Es podria continuar detallant més aspectes de l’opressió de les dones, però amb el que hem dit n’hi ha prou per demostrar (a qui vulgui veure-la) que aquesta opressió és molt real, i no és gens un invent de la “ideologia de gènere” o d’alguna “ teoria postmoderna”. La qüestió és com combatre-la, com superar-la.
És innegable que hi ha hagut avenços en les darreres dècades; per això la ràbia dels sectors més retrògrades. Però els fets confirmen que queda molt per fer. I esperar 131 anys més —i això si no hi ha més reculades com les que ja estem veient— per arribar a la igualtat no és una opció.
Una de les queixes típiques dels homes joves és contra allò “políticament correcte”: “ja no pots explicar un acudit”. De fet, és positiu que es posin límits a l’humor basat en humiliar o insultar un grup oprimit, ja siguin les dones, les persones LGTBI+ o les persones racialitzades.
El problema és un altre. És que moltes institucions —des d’ajuntaments, passant per governs estatals, fins a la Unió Europea i l’ONU— han adoptat el discurs “feminista” —“políticament correcte”— alhora que apliquen polítiques i gestionen un sistema que discrimina les dones, que és racista, i que explota la classe treballadora en el seu conjunt.
El sistema responsable de desenes de milers de morts a la Mediterrània, incloent-hi la massacre a Melilla el juny de 2022, no alliberarà les dones. El govern espanyol que es planteja augmentar la despesa en armes al 2% del PIB pot dir el que vulgui, però està desviant recursos dels serveis socials que calen si volem reduir la càrrega de cures de les dones.
Un sistema basat en l’explotació de la gran majoria de la població, la classe treballadora, no pot portar l’alliberament de les dones, la meitat d’aquesta classe.
Lluita des de baix
Les millores legals són positives, és clar, però l’alliberament no vindrà dins aquest sistema. És més, les lluites que fan falta per aconseguir canvis més fonamentals no aniran de la mà del propi sistema i els seus gestors, sinó que hauran d’anar contra ells.
Tots els avenços importants vénen gràcies a les mobilitzacions massives, com hem vist especialment amb els èxits dels moviments de dones a l’Argentina.
I aquestes lluites àmplies depenen d’entendre que combatre l’opressió de les dones no és cosa només d’uns col·lectius específics, ni tan sols només de les dones. (Deixem a banda aquí el problema d’aquella minoria del moviment feminista que s’atorga de dret a decidir quines dones poden formar part del seu moviment i quines no.)
Així que aquest 8 de març —i la resta de l’any— hem de ser conscients que l’opressió de les dones perjudica a tota la classe treballadora. La bretxa salarial és un robatori directament a les dones treballadores, però suposa que la patronal paga menys per la nostra feina, col·lectivament; ens roba encara més. Els atacs als serveis socials fan mal especialment a les dones, però ens afecten col·lectivament com a classe.
L’opressió de les dones no se superarà principalment mitjançant tallers on reflexionem sobre les nostres actituds, ni amb cap estratègia basada en una minoria. És urgent impulsar les lluites àmplies, en aquest i en altres àmbits. Si ho fem bé, aconseguirem fer veure una bona part d’aquelles persones joves que fins ara s’han empassat les mentides del sistema, que l’opressió de les dones és molt real i, a més a més —de manera més o menys directa— que els perjudica a elles també.
