Christine Buchholz
El partit de l’esquerra transformadora alemanya Die Linke (“L’Esquerra”) va ser fundat l’any 2007 i reuneix el Partit pel Socialisme Democràtic (l’organització successora de l’antic partit governant a Alemanya Oriental) i L’Alternativa Electoral: Treball i Justícia Social (Wahlalternative Arbeit und Soziale Gerechtigkeit), una formació electoral d’Alemanya Occidental que inclou socialdemòcrates d’esquerra i activistes anticapitalistes. Ràpidament va obtenir nivells respectables de suport, va obtenir més del 10 per cent als sondejos i va guanyar escons a nivell local, regional i nacional. Tot i això, des de les eleccions federals de l’any 2017, el partit s’ha estancat i ara està experimentant una profunda crisi.
Christine Buchholz és ex diputada del Bundestag, el parlament alemany, per Die Linke. Va formar part de Linksrück (“Gir a l’Esquerra”), una organització revolucionària afiliada al Corrent Socialisme Internacional (IST), que va ajudar a fundar Die Linke, dissolent-se i creant la xarxa Marx21 l’any 2007. Va parlar amb Joseph Choonara sobre la crisi dins de Die Linke i una ruptura recent que s’ha produït a la xarxa alemanya Marx21.
Joseph: Die Linke ha estat un element important de l’esquerra radical europea, amb desenes de milers de membres. Ara sembla que s’està enfrontant a problemes profunds. El símptoma més recent va ser la sortida de Sahra Wagenknecht, una de les parlamentàries més conegudes, que ara crearà el seu propi partit. Crec que això vol dir que Die Linke perdrà el seu grup parlamentari.[1]
Christine: Sí, Wagenknecht i nou parlamentaris més van anunciar la fundació del projecte d’un partit que es presentarà a les eleccions europees.[2] Aquesta ruptura no ha sorgit del no-res, hi ha hagut moltes discussions. El més cridaner, de 2017, va ser l’atac de Wagenknecht contra les polítiques antiracistes i promigrants de Die Linke: Wagenknecht es va trobar amb un rebuig aclaparador contra les seves posicions a la conferència del partit.
Durant un temps hi va haver una mena d’acord de poder compartit entre Wagenknecht i parts de l’ala dreta de Die Linke per contenir aquestes tensions a les estructures del partit i al grup parlamentari. No obstant, això es va trencar després que va començar la guerra a Ucraïna, quan Wagenknecht i els seus seguidors van adoptar una posició força crítica cap a l’OTAN. Després d’algunes setmanes també van adoptar una posició clara contra Vladimir Putin. Tot i que no comparteixo tots els seus arguments sobre la guerra entre Rússia i Ucraïna, ella va ser una de les figures antiguerra més destacades a Alemanya. Va pronunciar importants discursos al parlament i va ser una de les poques que va defensar públicament la posició contra la guerra, per exemple en programes d’entrevistes.[3] La direcció de Die Linke va adoptar una posició contrària als enviaments d’armes alemanyes, però va ser feble i defensiva en la forma en què va presentar aquest tipus d’arguments.
El febrer de 2023, a l’aniversari de l’inici de la guerra a Ucraïna, Wagenknecht i Alice Schwarzer, una coneguda feminista alemanya, van organitzar una gran manifestació de desenes de milers de persones contra la guerra. La direcció de Die Linke va decidir abstenir-se d’aquesta protesta. Part del seu argument va ser que les organitzadores no havien exclòs clarament de la protesta les forces d’extrema dreta, cosa que era un problema genuí. Tot i això, vam adoptar un enfocament diferent; vam organitzar activistes contra la guerra a Die Linke al voltant d’aquest tema, vam intervenir a la mobilització i vam expulsar alguns nazis que van aparèixer a la manifestació.
Wagenknecht també va escriure un llibre: Die Selbstgerechten (“Els Santurrones”)…
Joseph: Crec que ho he vist traduït a l’anglès com The Self-righteous.[4]
Christine: Alguna cosa així. Doncs en aquest llibre, sosté que l’esquerra se centra només en les persones urbanes, “woke”, queer i antiracistes, deixant patir la “gent normal” i la classe treballadora. Per descomptat, aquest argument és demolidor per a l’esquerra, perquè contraposa els interessos socials de la classe treballadora a les lluites sobre altres qüestions polítiques. [“Woke” és un terme sovint despectiu per referir-se a les persones que rebutgen les diferents opressions.]
Joseph: Tinc la impressió que el seu posicionament és, en certa mesura, una adaptació a l’ascens de l’extrema dreta Alternative für Deutschland (AfD; Alternativa per a Alemanya). La gent parla de la seva nova organització com una mena de “AfD d’esquerres”; en altres paraules, d’esquerres en política econòmica, però que també comparteix part de la retòrica antiimmigrant i “anti-woke” d’AfD.
Christine: Aquest és un dels arguments centrals de Wagenknecht. Diu que vol debilitar l’AfD apel·lant la classe treballadora, així com algunes persones de classe mitjana, sobre aquesta base. No obstant això, dubto que aquest enfocament pugui debilitar l’AfD. De fet, enfortirà l’extrema dreta. Per cert, a Alemanya es presenta Wagenknecht com una figura molt radical, per exemple, la seva perspectiva econòmica és una visió ordoliberal, que en realitat només és d’esquerres en comparació amb el debat general.[5]
Alguns camarades de Die Linke van argumentar que ella representa una cosa així com un “AfD-lite”. Crec que això eludeix la responsabilitat de la direcció de Die Linke, que li va deixar molt d’espai per desenvolupar-se en aquesta direcció. És important entendre que la crisi actual de Die Linke té arrels més profundes. El partit es va fundar en base a una onada de lluites i moviments socials: les lluites de les persones treballadores, el moviment contra la globalització neoliberal, el moviment contra la guerra, etc. Quan aquestes lluites van decaure, l’orientació vers el parlamentarisme es va fer cada cop més forta i Die Linke es va acomodar al sistema polític.
Joseph: Sí, m’agradaria abordar aquest context més ampli, perquè la divisió a Die Linke es produeix en el context de la reversió d’aquest llarg període en què va ser una força creixent a la política alemanya. Fins aproximadament l’any 2017, a l’organització li anava força bé electoralment. Però a 2021, va patir una forta caiguda. Crec que un milió de persones el van desertar i es van passar a altres partits a les eleccions d’aquell any. Això sembla un gran problema, sobretot en un context en què Die Linke se centrava més exclusivament en el treball electoral.
Christine: En primer lloc, no es pot subestimar la importància del context en què Die Linke va poder sorgir. En aquell moment, la seva autocomprensió es basava en l’organització de la gent sobre el terreny i les localitats. Als sindicats sempre hi va haver una divisió del treball entre el treball econòmic i el treball polític, però més enllà d’això, l’estructura del partit estava connectada a mobilitzacions i campanyes concretes.
Dit això, Die Linke existeix des de fa 16 anys, i com més temps ha existit, més ha passat al primer pla la lògica del parlamentarisme. Crec que subestimem la dinàmica d’aquests esdeveniments i quant es reflecteixen en els debats dins del partit, així com en la comprensió pròpia de si mateixos.
Em vaig presentar a quatre eleccions i vaig trobar uns quaderns que mantenia l’any 2009, durant la primera campanya electoral. Vam tenir cinc subcomitès a diferents parts de la ciutat dins de l’àrea on jo em presentava com a candidata, cosa que demostra que hi va haver un grau molt alt de mobilització. Més tard, es va reduir a un grup petit de persones que s’organitzaven dins l’àrea. Hi va haver un grau d’activitat molt menor.
També hi va haver un èmfasi més gran en les eleccions municipals, i aquests organismes locals es van convertir en el principal focus d’activitats de gran part de l’esquerra.
Joseph: A més, a nivell nacional, els socialdemòcrates mainstream del Partit Socialdemòcrata (SPD; Sozialdemokratische Partei Deutschlands) i els Verds es van inclinar una mica cap a l’esquerra després de la sortida de la ex canceller i líder demòcrata cristiana Angela Merkel.[6] Això sembla haver causat problemes a Die Linke en 2021, ocupant part del seu espai electoral.
Christine: Sí, aquesta és una imatge precisa de les eleccions de 2021. No obstant, no explica tot el problema.
L’any 2021, es va triar una nova direcció del partit, amb una ex companya de Marx21, Janine Wissler, i una altra dona, Susanne Hennig-Wellsow, de la dreta reformista del partit. Hennig-Wellsow encapçalava el grup parlamentari al parlament de l’estat oriental de Turíngia, on Die Linke és al govern. Ella va ser força forta contra l’AfD. Per exemple, quan la branca de Turíngia del liberal Partit Democràtic Lliure (FDP: Freie Demokratische Partei) va acceptar els vots d’AfD per instal·lar el líder local de l’FDP, Thomas Kemmerich, com a ministre-president, els caps dels altres partits van ser convidats a presentar-li rams de flors. La cooperació entre l’FDP i l’AfD va ser un escàndol: va violar el principi de mantenir un tallafocs entre el corrent polític dominant i l’extrema dreta. Hennig-Wellsow es va negar a estrènyer la mà de Kemmerich i va llançar el seu ram de flors a terra, als seus peus.[7]
Per tant, Hennig-Wellsow tenia una imatge antidreta, però el seu gir en la campanya electoral va involucrar Die Linke dient: “Hi ha un sector progressista a la societat i hi ha un sector de dretes. Si és possible que guanyi el sector progressista, no ens hauríem d’interposar en el seu camí”. Per això, es va oposar a posicionar-nos massa contra l’SPD i els Verds. Això va portar a una situació en què Die Linke no va ser gaire visible durant la campanya electoral. La gent que volia votar pel sector d’esquerres simplement es va decantar pels Verds o l’SPD. Després de tot, aquests són partits més grans amb més possibilitats de formar un govern per “mantenir allunyada a la dreta”.
També hi va haver un altre problema greu amb els arguments defensius de Die Linke. Potser recordeu que va ser el mateix estiu en què els talibans van tornar a prendre el poder a l’Afganistan, després de a retirada d’Estats Units de Kabul a l’agost de 2021, i va haver-hi una discussió sobre això. Hi va haver una votació al parlament perquè l’exèrcit alemany enviés soldats per treure la gent de l’Afganistan. L’ala esquerra de Die Linke va argumentar que, naturalment, estàvem a favor de treure la gent de l’Afganistan i obrir les fronteres, però també estàvem en contra de l’enviament de forces especials i de la Bundeswehr (les forces armades alemanyes). Mentrestant, la direcció i l’ala dreta del partit van argumentar que no podíem votar contra l’enviament de tropes. El debat a Die Linke va provocar un atac de la premsa de dretes, que afirmava que no volíem salvar vides afganeses: completament ridícul, per descomptat, perquè érem nosaltres els que lluitàvem per obrir les fronteres als refugiats i coses així. L’actitud defensiva del nostre lideratge ens va desarmar davant d’aquests atacs.
Tot i això, crec que el problema general a Die Linke ha estat que se centra en les eleccions i el parlament, per la qual cosa la majoria dels responsables de la presa de decisions dins del partit no volen enfrontar-se amb l’opinió pública. No volen que Die Linke aparegui com un partit antisistema disposat a anar en contra del mainstream. Per tant, els problemes van molt més enllà de simplement tenir una línia política equivocada en alguna campanya electoral.
Joseph: Vull parlar sobre les implicacions de tot això per a les i els socialistes revolucionaris. Tu eres a Linksrück, una organització socialista revolucionària alemanya que estava involucrada en un corrent anticapitalista més ampli que formava part de Die Linke quan es va formar. Què en penses de l’enfocament que les i els revolucionaris busquin organitzar-se en el context d’un partit electoral reformista d’esquerra més ampli?
Christine: Bé, tot el procés va començar el 2003-2004 amb una sèrie de grans manifestacions contra el govern rojiverde.[8] L’any 2005 es va fundar WASG, L’Alternativa Electoral, el predecessor de Die Linke.[9] Die Linke es va fundar dos anys més tard. Els i les revolucionaries i els sectors de l’esquerra radical van tenir un paper crucial en tot aquest procés, i vam poder influir en el caràcter del partit fins a cert punt. Per exemple, altres i jo vam estar molt actius en el moviment contra la guerra i la campanya contra la intervenció de l’OTAN a l’Afganistan.
Ens podíem assegurar una forta identificació amb aquestes mobilitzacions i les protestes contra la directiva Bolkestein.[10] Vam tenir una gran manifestació contra la cimera del G8 que s’estava celebrant a la ciutat oriental de Rostock. Aquestes mobilitzacions van modelar l’autocomprensió de tota l’organització. També va permetre obrir debats útils. Per exemple, vam aconseguir establir una posició sòlida contra la islamofòbia a Die Linke, cosa que va implicar un llarg debat. Hi havia espai perquè actuéssim i guanyéssim la gent. A més, podíem mobilitzar la gent en lluites més àmplies. Per exemple, podíem, juntament amb altres, iniciar Aufstehen Gegen Rassismus (“Alça’t contra el racisme”), una aliança de campanya contra l’AfD.
Joseph: Estic interessat en aquest aspecte de la història. Aquí a la Gran Bretanya tenim una organització revolucionària, el Socialist Workers Party (Partit Socialista dels Treballadors). Si volem lluitar contra la dreta racista, podem formar un front únic, com la Lliga Antinazi, Unitat contra el Feixisme o, més recentment, Stand Up to Racism, dins del qual treballem amb organitzacions i figures reformistes, però dins del qual també podem presentar de manera independent els nostres arguments i tàctiques. Podem treballar amb diferents grups de persones en altres lluites, com dintre dels sindicats i per oposar-nos a una guerra. Operar a través de Die Linke em va semblar més complicat. Tot i que pots moure més persones si guanyes el debat a Die Linke, en algunes qüestions no hi haurà claredat sobre aquestes lluites, cosa que complica la creació d’un front únic.
Christine: Durant diversos anys vam treballar únicament a través de Die Linke, cosa que la major part del temps ens va semblar útil. Per exemple, podíem mobilitzar-nos contra la cimera del G8 com a Die Linke, i també podíem organitzar el moviment contra la guerra d’aquesta manera. Continuo representant Die Linke a Aufstehen Gegen Rassismus, encara que això no significa que Die Linke en el seu conjunt sigui molt actiu allà. Tot i això, considerant que Marx21 era una organització d’un parell de centenars de persones en un país de 82 milions, ens va donar possibilitats de parlar amb més gent.
Alhora, subestimem les pressions del reformisme. Has de representar les posicions i el programa de Die Linke. El programa bàsic, decidit l’any 2012 a la ciutat d’Erfurt, era relativament flexible. No obstant això, és clar, la pressió és enorme. Potser no és un problema treballar en el moviment contra la guerra a l’Afganistan i en una aliança antifeixista, però es converteix en un problema en qüestions com Palestina. Sobre aquest tema hi ha una divisió a la societat alemanya, així com a l’esquerra en general. Va ser similar quan Rússia va envair Ucraïna.
No vam reflexionar prou sobre això. També vaig ser objecte de pressions directes quan era al parlament i formava part del comitè de defensa, on òbviament m’oposava a tot el que feia el govern. Em va ser possible resistir aquesta pressió amb el suport de la meva organització i dels camarades que treballaven amb mi, però la pressió va ser molt forta. Camarades de Marx21 van ser absorts dins les estructures de Die Linke, no només com a representants electes com jo, sinó també en els aparells del partit, i això és una cosa completament diferent. Si ets una representant electa i no hi estàs d’acord, pots dir: “Em presento sobre la base d’arguments diferents”. Però la teva situació és diferent si treballes per a l’organització, de manera que la teva feina en depèn.
Subestimem aquest tipus de pressions. L’any 2007 vam dissoldre Linksrück i ens vam reorganitzar com la xarxa Marx21. Teníem conferències i jornades anuals regulars, però la nostra gent estava activa principalment a Die Linke i operava a través d’aquest partit. Manteníem una revista i un lloc web, i publicàvem fulletons. Tot i això, sense una organització sòlida, aquestes publicacions no podien estructurar l’activitat de la militància dins de Die Linke. Per exemple, vam tenir un article sobre un bloqueig exitós de la conferència de l’AfD per part d’activistes antifeixistes liderats per Die Linke, amb militants de Marx21 al centre de l’acció, però no hi va haver cap debat organitzat sobre això enlloc. La revista era llegida individualment i venuda per una petita minoria. Hauríem d’haver mantingut una organització molt més estructurada per poder discutir les nostres experiències i millorar la nostra presa de decisions.
En canvi, es van desenvolupar diferents estratègies i tàctiques polítiques, cosa que va produir la crisi de Marx21 l’any 2023, que va portar l’organització a fracturar-se.
Joseph: Pots explicar-me una mica més sobre com va sorgir aquesta crisi a Marx21?
Christine: Durant més d’una dècada vam tenir debats interns sobre com treballàvem a Die Linke. Això va involucrar aspectes pràctics, però també el repte de com mantenir un conjunt coherent d’idees revolucionàries. Aquest debat mai no es va resoldre realment.
Marx21 va créixer amb el pas dels anys. Això mai va implicar grans quantitats, però sí que va créixer lentament, assolint un major grau d’activitat a molts llocs. No obstant, vam veure com nous grups de Marx21 sorgien i després desapareixien de nou. No vàrem poder construir l’organització de manera sostinguda. Això es va veure reforçat per la incorporació de membres a l’aparell de Die Linke. Crec que ho podríem haver aconseguit si haguéssim tingut un debat democràtic intern i estructures de presa de decisions adequades, però no en vam tenir. A més, no hi va haver cap debat obert sobre diferents perspectives. En lloc d’això, vam intentar arribar a acords de compromís davant diferències polítiques o mirar de resoldre’ls a la pràctica. Així, passaríem a la següent activitat o iniciativa sense resoldre els problemes subjacents.
En lloc d’un debat obert, un sector de Marx21 que no estava d’acord amb la perspectiva que havia estat inicialment la posició majoritària de l’organització va crear una estructura paral·lela. Van construir una facció secreta durant molts anys, connectant la seva activitat amb una empresa que van crear per vendre els serveis d’organització als sindicats. L’empresa no era el nucli del problema, però sí n’era una expressió.
El gener de 2023, aquesta antiga agrupació secreta, que més tard es va denominar facció “Ringo”, va intentar apoderar-se de l’organització. Durant nou mesos, vam tenir un procés de discussió sobre el futur de Marx21 i les nostres perspectives a Die Linke, però encara no hi va haver un debat polític real i obert. Al final, això va portar a una divisió a l’organització, i jo i molts altres camarades vam deixar Marx21 a l’octubre de 2023.
Joseph: Crec que te’n vas anar després de l’assemblea més recent de Marx21.
Cristina: Sí. Vam celebrar una conferència especial i vam intentar exposar les nostres perspectives per a Marx21, però no vam poder obtenir una majoria. L’altre sector de Marx21 va mobilitzar molta gent, encara que, per ser sincera, no estic segura sobre quina base política ho van fer. A més, 27 camarades d’un altre corrent d’oposició dins de Marx21, coneguda com a FIST (Für eine internationale sozialistische Tendenz: “Per una tendència socialista internacional”) van ser exclosos cinc setmanes abans de la conferència, cosa que va inclinar l’equilibri de forces a favor de la facció de Ringo.
Joseph: Recordo les discussions amb camarades de Marx21 al llarg dels anys. Hi va haver diferents formulacions en diferents punts, però l’entesa bàsica al començament del procés va ser que Marx21 eventualment hauria de trencar amb Die Linke i fundar un partit revolucionari més gran. El model semblava aquí ser el Partit Socialdemòcrata Independent de l’Alemanya de Weimar.[11] Aquesta analogia sempre em causava problemes perquè Alemanya estava experimentant una revolució en el període 1918-23, però ha estat molt lluny d’això en els últims anys. A més a més, no em va quedar clar si aquelles persones que van ser guanyades per a Marx21 tenien una comprensió compartida de la necessitat de trencar amb Die Linke i una visió compartida de com això podia passar.
Christine: Per a ser sincera, no hi havia una visió ni una estratègia realment comuns. Ningú no va pensar realment que Die Linke es convertiria en un partit revolucionari. Hi ha la noció abstracta que volíem tenir un partit revolucionari de masses en cert moment, però no hi havia una idea compartida de com podria passar. Així, diferents individus tenien idees pròpies.
Hi va haver algunes confusions més àmplies relacionades amb això. Per exemple, vam defensar l’enfocament de front únic a la nostra feina dins dels moviments socials, tot i que Die Linke no era un partit revolucionari sinó més aviat un partit reformista d’esquerres. Alhora, Marx21 amb prou feines va tenir una intervenció independent en els moviments com a organització. També vam intentar crear una varietat de fronts units interns del partit, per exemple, a la nostra feina contra la guerra, el racisme i el feixisme.
A més, hi havia diverses agrupacions més àmplies dins de Die Linke. Quan ens vam unir al partit va sorgir una pregunta: ens hauríem d’unir a altres persones revolucionaries del corrent anticapitalista dins de Die Linke? En canvi, vam unir-nos al corrent d’Esquerra Socialista, que estava més orientada vers els sindicats. Pensàvem que era important tenir un enfocament classista dins del partit.
L’any 2017, el corrent d’Esquerra Socialista va girar ver el sector de Wagenknecht, fet que va provocar que alguns dirigents de Marx21 impulsessin la fundació d’un anomenat Bewegungslinke (“moviment d’esquerra”), amb la idea de formar una nova esquerra a Die Linke . No obstant, això no va passar. En canvi, el moviment d’esquerra es va desplaçar cap al centre del partit.
El que vam aprendre és que hi ha una necessitat urgent que les i els revolucionaris tinguin més grau d’independència política i evitin veure’s arrossegats a aquest terreny pantanós.
Joseph: Explica’m una mica més sobre la nova organització, de la qual ets membre, que va sorgir de la crisi de Marx21.
Christine: Acabem de celebrar una reunió fundacional de la Iniciativa pel socialisme des de baix.[12] No és l’organització acabada que volem, però hem començat a organitzar un debat polític i estratègic. Això inclou una anàlisi de la crisi de Die Linke i la qüestió de com ens hem de relacionar amb Die Linke en particular i amb el reformisme en general. Això també requereix una anàlisi de la situació política general i de la crisi del govern Roig-Verd-Groc i les múltiples crisis més àmplies a què ens enfrontem.[13]
Fundarem la nova organització al gener [de 2024]. Hem posat fi a la nostra existència com a xarxa informal dins de Die Linke i comencem a construir una organització independent. Treballem parcialment a Die Linke, però també podem actuar de forma independent. Per exemple, dins del moviment de solidaritat amb palestina que va sorgir després de l’atac israelià a Gaza a l’octubre, hem fet reunions i publicat fulletons sobre les manifestacions. No ens fem dependents del partit reformista en general.
També hem començat a produir publicacions. Teníem una revista a Marx21, però produir-la i vendre-la no era part de l’activitat principal del grup. Hi era, però podies ser membre de Marx21 i mai participar realment a vendre-la, llegir-la ni discutir-ne el seu contingut.
Tanmateix intervenim amb fullets sobre les protestes contra la guerra i en la conferència del partit Die Linke. Acabem de publicar un fullet sobre Palestina.
Encara estem discutint com organitzar-nos. A Marx21 hi havia gairebé 400 membres; ara som més petits. No estem representats a tantes ciutats. Tenim un grup fort a Berlín, però hi ha molts llocs on només tenim una o dues persones. Molts dels nostres camarades estan treballant políticament als seus llocs de treball, però en aquest moment no tenim una feina industrial coherent. Aconseguir-ho probablement no sigui el primer pas, però podria ser un segon pas important. De moment, ens concentrem en la solidaritat amb Palestina i la lluita contra l’AfD. No obstant això, és clar, sabem que necessitem una perspectiva més àmplia.
També decidim que volem formar part, formalment, del Corrent Socialisme Internacional (IST).[14] 14 L’any 2007, quan es va crear Marx21, vam decidir canviar el nostre estatus; Marx21 era més un observador que un membre de la IST, perquè estàvem una mica a la defensiva sobre com operar obertament com a part de la IST a Die Linke. No tenir una posició clara i oberta va augmentar la confusió sobre el paper i la naturalesa de l’organització.
- Christine Buchholz va ser diputada per Die Linke al Bundestag, el parlament alemany, i ara forma part de la Iniciativa Sozialismus Von Unten (“Iniciativa pel socialisme des de baix”).
- Aquesta entrevista va aparèixer a International Socialism Journal, publicació teòrica del Socialist Workers Party, organització germana de Marx21.net a la Gran Bretanya, el desembre de 2023.
Notes
[1] Per mantenir una facció al Bundestag es necessiten 37 diputats. Amb la sortida de Wagenknecht i els seus aliats, Die Linke es queda amb només 28 parlamentaris. Tenir una facció assegura un finançament important per al treball parlamentari i per gestionar els aparells del partit, com ara la Rosa-Luxemburg-Stiftung (Institut Rosa Luxemburg), la fundació educativa i de desenvolupament de polítiques de Die Linke.
[2] Les eleccions al Parlament Europeu estan previstes per al juny de 2024.
[3] En comparació amb països com la Gran Bretanya, Alemanya ha experimentat un nivell molt més gran de mobilització popular contra la participació de l’OTAN a la guerra d’Ucraïna. Els enviaments de tancs, vehicles blindats de transport de personal i altres armes a Ucraïna han estat un focus de debat polític nacional, especialment perquè contravenen un tabú llarg sobre l’enviament d’armes per part d’Alemanya a zones de conflicte.
[4] El títol complet del llibre de Wagenknecht del 2021 és Die Selbstgerechten: Mein Gegenprogramm—für Gemeinsinn und Zusammenhalt (“Els Santurrons: el meu contraprograma: per l’esperit públic i la solidaritat”). El llibre no està disponible en traducció al català.
[5] Ordoliberalisme (“Ordoliberalismus” en alemany) va ser el terme utilitzat a l’Alemanya Occidental de postguerra per descriure una economia social de mercat amb un Estat fort que crea les bases per a la competència de mercat.
[6] Angela Merkel va ser cancellera (un càrrec aproximadament equivalent al de primer ministre a la Gran Bretanya o President a l’Estat espanyol) des de l’any 2005 fins a 2021. La seva Unió Demòcrata Cristiana és el partit tradicional del capital a Alemanya.
[7] La cooperació de Kemmerich amb AfD va suscitar dures crítiques a tot el país i es van produir protestes. Va dimitir tres dies després i va ser substituït pel seu predecessor a Die Linke, Bodo Ramelow.
[8] L’any 2002 va arribar al poder una coalició de l’SPD i els Verds, encapçalada per Gerhard Schröder. Schröder va llançar les reformes neoliberals de l’Agenda 2010, així com el pla Hartz IV, que cercava liberalitzar el mercat laboral alemany.
[9] El membre més destacat d’aquesta organització va ser Oskar Lafontaine, un exministre de Finances de tendència esquerrana que va abandonar l’SPD.
[10] La directiva Bolkestein va establir un mercat lliure de serveis a tota la Unió Europea, la qual cosa va provocar protestes a molts estats membres.
[11] El Partit Socialdemòcrata Independent (USPD; Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands) va ser una escissió d’esquerra de l’SPD que va sorgir el 1917. L’agitació generada per la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la creixent lluita de classes a Alemanya van convertir l’USPD partit de masses. La majoria de l’USPD es va fusionar amb el Partit Comunista d’Alemanya el 1920. Per a més informació sobre això, consulteu la discussió a “Revolucionaris i eleccions” de Joseph Choonara a Internacional Socialism Journal 179.
[12] Veure sozialismus-von-unten.org.
[13] L’actual govern alemany està format per l’SPD, els Verds i el neoliberal FDP.
[14] La IST és una agrupació internacional d’organitzacions socialistes revolucionàries, que inclou el Partit Socialista dels Treballadors i Marx21.net, entre d’altres. Veure aquest resum.
