Alba L. Moreira
Fa poc llegia l’anàlisi que fa Javier Corrales, professor de ciències polítiques a Amherst College, Estats Units, sobre la situació d’Argentina en el context actual.
Deia que Milei està justament complint les promeses de campanya (un canvi radical per al país); el que té d’especial, potser, és que creu que ho ha de fer “tot de cop”.
I, justament és així com es pot retratar la gestió de Milei des que va arribar el 10 de desembre a la Casa Rosada, amb el 56% dels vots, a segona volta. Milei està arrasant amb tot; el seu principal objectiu és frenar la inflació, que es troba en el 142% anual i la devaluació de la moneda que està en més del 50%, però al seu pas està frenant també la mobilització social i s’està emportant per davant polítiques socials, culturals educatives, entre d’altres, sota el perillós argument que l’austeritat i la minimització de l’Estat justifica la recuperació del país.
Com ja és conegut, Javier Gerardo Milei és un economista i polític d’extrema dreta argentí, encara que ell s’autoanomena com anarcocapitalista, liberal llibertari. Fins a l’any 2021 era un desconegut al món de la política, any en què va ocupar un escó com a diputat nacional per la ciutat autònoma de Buenos Aires.
A partir d’aquesta experiència va iniciar la seva carrera política enfocant-se, fonamentalment, a les eleccions presidencials de l’any 2023. Fins llavors, la seva carrera professional havia estat marcada per la docència universitària i l’activitat com a economista en entitats financeres o afins. Tot i que ja havia captat certa atenció mediàtica per les seves anàlisis en mitjans de comunicació, no va ser fins a l’any 2021 que es va convertir en una de les persones més influents del país, entre altres raons pel seu programa de ràdio (Demoliendo mitos) i de televisió (Cátedra libre).
Milei va guanyar amb un discurs centrat a eliminar la “casta política”, els “idiotes útils” que busquen mantenir els seus privilegis. A la Cimera de Davos, aquest 17 de gener, va assenyalar que l’Estat no és la solució, sinó més aviat el problema, així que per això cal destruir-lo. En aquesta cimera, a més, va apuntar que el capitalisme i la llibertat de les empreses, són l’única eina que hi ha per eliminar la gana, la pobresa i la indigència.
Així mateix, enmig del caos mundial en què vivim (entre altres, guerra desproporcionada per part d’Israel als territoris palestins, la invasió de Rússia a Ucraïna, conflicte armat a Etiòpia, conflictes interns a Filipines, Índia i Tailàndia, així com la guerra civil al Iemen, per citar-ne alguns), Milei va assenyalar que, en l’actualitat, el món és més lliure, més ric, més pacífic i més pròsper, gràcies al capitalisme.
Tot això no és per sorprendre’s. Les primeres accions de Milei han estat emmarcades a materialitzar el seu discurs, a través de la Llei Òmnibus, que és un projecte amb moltes lleis. Consta de 351 pàgines amb més de 664 articles en què s’inclouen, com ho havia promès, privatitzacions de 41 empreses i societats amb participació majoritària de l’Estat, elevació de penes contra manifestants, reformes educatives, electorals, entre d’altres.
Aquesta llei, a més, preveu molts riscos perquè busca declarar el país en emergència pública en matèria econòmica, financera, fiscal, de seguretat, defensa, tarifària, energètica, sanitària, administrativa i social, fins al desembre de l’any 2025.
D’aquesta manera, atorgaria, per dos anys, a l’Executiu totes les facultats que corresponen al Parlament. Aquesta mesura el deixa pista lliure per governar sense haver de donar explicacions al poder legislatiu, període que pot ser prorrogable per dos anys més, és a dir, que podria governar durant quatre anys en temes sobre els quals només pot legislar el Parlament.
En pocs dies de mandat ja ha reduït l’Estat de 22 a 9 ministeris, cerca derogar, almenys, 366 lleis i regulacions del sector de l’economia i ha acomiadat més de cinc mil funcionaris. És significativa la proposta de reforma al codi penal, amb l’anomenada obediència deguda, que dóna autorització a les forces de seguretat per controlar les manifestacions al carrer així com l’augment de les penes contra manifestants.
A l’àmbit cultural, cerca el tancament definitiu de l’Institut Nacional del Teatre i del Fons Nacional de les Arts, així com ajustaments en el finançament d’organismes culturals com ara l’INNCA, l’Institut Nacional de la Música i la Comissió Nacional de Biblioteques Populars.
Cerca, també, controlar l’accés d’estudiants estrangers sense residència permanent a les universitats públiques, per la qual cosa modificarà els requisits d’ingrés i el finançament d’aquestes.
En el seu primer decret, a més de desaparèixer ministeris, va oficialitzar el reordenament del Gabinet, incloent-hi la cartera nova de “Capital Humà”. Les competències, per exemple, dels Ministeris d’Educació , Cultura, Treball, Ocupació i Seguretat social, Desenvolupament Social, Dones, Gènere i diversitat, van ser transferides a aquesta nova dependència.
En termes laborals, Milei, al seu decret de necessitat i urgència (DNU), que va entrar en vigència el 29 de desembre, va plantejar una sèrie de mesures entre les quals s’inclouen: estendre els períodes de prova, reduir els períodes de permís per embaràs, restringir el procés de jubilació, limitar el dret a la vaga, entre d’altres.
Davant d’això, la Cambra Nacional d’Apel·lacions del Treball (CNAT) ha bloquejat aquestes intencions assenyalant que no hi ha evidències objectives per implementar aquestes mesures ni les raons d’urgència que impliquin eludir la deguda intervenció del poder legislatiu.
En aquest sentit, Milei s’està trobant amb certs murs al seu pla d’arrossegament massiu. La Justícia va escoltar els reclams de la principal força sindical del país. Potser aquesta és una mostra que Milei, encara que va guanyar amb el 56% dels vots, ha de governar per al conjunt del poble argentí. Almenys tindrà un mandat difícil perquè té, únicament, prop del 10% dels vots del senat i el 15% dels vots dels diputats.
En matèria econòmica, per fer front als venciments de deute que té el país sud-americà, el Fons Monetari Internacional acaba d’atorgar al país un préstec de 4.700 milions de dòlars.
La pregunta és: què implica això per a les i els argentins a mitjà i llarg termini? El discurs liberal-llibertari és que amb les reformes que planteja Milei, a més d’aquest endeutament, l’Argentina podrà remuntar a la llista de països amb llibertat econòmica. Això significa, en termes generals, que la propietat privada està protegida, que hi ha estabilitat en els preus, que les barreres al comerç siguin mínimes i que els recursos estiguin al servei del mercat.
Ara bé, Milei fa gairebé dos mesos que és al govern i els preus dels aliments comencen a baixar per l’augment de l’oferta i la caiguda de la demanda, sobretot en productes com ara carn, verdures, entre d’altres. Així com rebaixes al sector immobiliari.
La demanda s’ha reduït fonamentalment per la reducció del poder adquisitiu. Tot i així, a un mes de la seva gestió, l’enquestadora Escenarios va assenyalar que l’acceptació de Milei es manté, però que el rebuig s’ha incrementat un 11%.
Pel que fa a les mesures econòmiques, el 54% dels enquestats estan d’acord amb les mesures econòmiques implementades, les consideren necessàries per millorar la situació econòmica del país. Encara que aquests ajustaments s’apliquen al total de la població i no només a “la casta” que pretén eliminar Milei. Així mateix, el 56,99% dels enquestats creuen que a mitjà i llarg termini les mesures podran solucionar el problema de la inflació.
Aleshores, és possible que, enmig de tota aquesta estratègia aplanadora de l’Estat, la urgència per l’estabilitat econòmica provoqui que els altres problemes socials i les reculades en drets es quedin en un segon pla?
Mentrestant, els sectors que rebutgen la gestió de Milei mantenen els seus espais de protesta, les cassolades no s’han fet esperar; el principal sindicat del país i altres grups socials han convocat vagues. La gestió de Milei estarà marcada per incerteses i contradiccions sobretot pel que fa a la llibertat, els drets humans i la democràcia.
