ES CA

Rodrigo Lombo

Després de les passades eleccions generals del 23 de juliol, la gent d’esquerres de tot l’Estat espanyol vam respirar alleujada.

Contra tot pronòstic les dretes no sumaven més que el bloc del PSOE al costat de les forces d’esquerra en aliança amb els diferents partits sobiranistes i/o independentistes, per la qual cosa l’entrada al govern dels neofranquistes de VOX s’anul·lava aquesta legislatura.

Tot i això, no podem ser optimistes respecte a la composició del govern i les exigències d’austeritat per part de la UE després de l’excepcionalitat portada per la pandèmia. La presència a l’anterior govern d’Unidas Podemos no va significar una ruptura radical amb les polítiques capitalistes, encara que sí que es van dur a terme reformes socials que van beneficiar molta gent de baix. No obstant això, sí que hi havia un pols —encara que fos retòric— al si del govern, especialment gràcies a Podemos.

Ministres com Ione Belarra i sobretot Irene Montero van ser un focus constant d’atacs per part de la dreta, unint-se l’animadversió vers mesures interessants dutes a terme pel Ministeri d’Igualtat —llei Trans o llei del sol Sí és Sí— amb una gens dissimulada misogínia.

Els atacs per part de grups feixistes —en connivència amb sectors dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat— vers la direcció de Podemos, especialment els ocorreguts a la porta de la casa de Montero i Iglesias, van demostrar com la dreta defensant els interessos de la classe dominant és incapaç d’acceptar qualsevol mínima reforma social o que siguin altres els que estiguin al poder polític de l’Estat.

Davant d’aquests atacs, en lloc de fer pinya i no lliurar en safata de plata els trofeus exigits per la dreta, la nova líder de l’espai a l’esquerra del PSOE, Yolanda Díaz, va fer fora Irene Montero i va tancar el pas a qualsevol ministeri dirigit per integrants de Podemos.

Miserable

Això es pot entendre de dues maneres, a quina més miserable. D’una banda, aparèixer davant dels mitjans de comunicació com l’esquerra amable, que no fa soroll i així intenta evitar els atacs mediàtics.

De l’altra, un senyal al PSOE que es van acabar les queixes dins del Govern que va protagonitzar Podemos —després de les quals el partit morat solia acabar empassant-se els gripaus que fessin falta— ja no hi hauria cap batalla, ni als mitjans de comunicació ni al Consell de Ministres.

Els membres de SUMAR al govern no destaquen per ser precisament reformistes radicals, molt menys revolucionaris.

Ernest Urtasun, el ministre de Cultura, ha estat durant molts anys membre d’Iniciativa Per Catalunya i del grup de Los Verdes al Parlament europeu. Aquest grup a Alemanya —país on aquest espai polític és més fort— està destacant en els darrers temps per un marcat caràcter bel·licista, donant suport al cansat dit “dret” d’un Estat colonial com és Israel a defensar-se. Mónica García, la nova ministra de Sanitat, ha liderat l’oposició a Madrid contra Díaz Ayuso i és membre del partit d’Errejón. Pablo Bustinduy, ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 té un llarg recorregut parlamentari amb Podemos i és també proper a Errejón.

La ministra que podríem considerar més a l’esquerra dels ministres de SUMAR és Sira Rego, ministra d’Infància i Joventut. D’ascendència palestina per part de pare, ha estat de les veus més crítiques de SUMAR amb el genocidi israelià a Gaza. Membre d’Esquerra Unida, ha ocupat nombrosos llocs institucionals. Finalment, la vicepresidenta segona i ministra de Treball Yolanda Díaz, ha mostrat en els darrers temps un gir personalista al voltant del seu projecte polític i una aposta cada cop més decidida per les polítiques de conciliació.

Massacre

Pel que fa als ministres del PSOE, repeteixen Fernando Grande-Marlaska a Interior —responsable, entre altres coses, de la massacre de Melilla—, Margarita Robles a Defensa —la ministra més ben valorada per la dreta— o a Assumptes Exteriors José Manuel Albares, valedor del lliurament definitiu del Sàhara Occidental al Marroc.

La més ferma defensora de les polítiques neoliberals, Nadia Calviño, ha estat premiada per la defensa d’aquestes polítiques i ha estat nomenada presidenta del Banc Europeu d’Inversions.

El panorama és força descoratjador. Una esquerra cada vegada més dòcil, ministres com Robles o Marlaska es mantenen als seus llocs, i una UE que torna a començar a pressionar en un sentit austericida.

Si això ho unim al fet que Junts té la clau de la investidura i pretén competir amb les forces emergents de l’extrema dreta al si de l’independentisme català —comprant el marc d’immigració igual a delinqüència—, no podem ser gaire optimistes amb allò que esperem del nou govern de Pedro Sánchez.

Només si la mobilització popular es reactiva, com està passant amb les manifestacions de suport al poble palestí, podrem pressionar perquè més reformes socials favorables als de baix es duen a terme.