David Karvala
Com és ben sabut, l’acord d’investidura de Pedro Sánchez va incloure el compromís d’efectuar una amnistia per als milers de persones represaliades per les seves activitats polítiques al voltant del referèndum de Catalunya.
S’ha muntat un enorme escàndol davant d’una mesura democràtica que ja estava trigant. La claca en contra inclou tots els sospitosos habituals: el PP i VOX competeixen entre si per veure qui crida més fort. A ells se’ls han sumat diversos dinosaures del PSOE, com Felipe González.
Tot i això, sembla que Sánchez ha aconseguit superar l’oposició dins del seu partit, en la seva enèsima maniobra de supervivència.
En tot cas, és un bon moment per fer balanç del tema català. La trista veritat és que durant tot el procés, gairebé cap força política —ni espanyola ni catalana— ha estat a l’alçada.
Hem parlat moltes vegades del tema, i no ho repetirem tot aquí. Ja des d’abans del referèndum de l’1-O de 2017 assenyalem les diferències d’interessos entre la gent treballadora i l’esquerra conseqüent, d’una banda, i la burgesia i els seus partits, de l’altra. D’aquí la necessitat que l’esquerra no depengui d’aliances amb la dreta. Des de llavors hem insistit en el tema, una vegada i una altra.
Cops i la dreta
Increïblement, la dreta repetidament titlla de “colpistes” a polítics elegits que intenten dur a terme decisions democràticament votades; evidentment, a diferència dels cops militars i feixistes, aquest “cop” no els va agradar.
D’altra banda, cal posar en qüestió el seu “respecte envers les decisions judicials” i el seu rebuig cap a les amnisties. Resulta que Felipe González va concedir 5.944 indults entre 1982 i 1996. Només amb els seus dos mandats, José María Aznar ho va superar, concedint 5.948 indults entre 1996 i 2004. Aquests incloïen 10 persones condemnades per un segrest realitzat pels GAL — és adir, una acció de terrorisme d’Estat—a més de molts casos de corrupció.
El total de 10.720 indults concedits des del 1996 superen amb escreix els tres o quatre mil casos previstos a la llei d’amnistia.
Recordem, amb els seus indults aquests expresidents van anul·lar decisions dels tribunals, i no tenim constància que ni ells mateixos ni els jutges s’hi preocupessin.
L’única explicació de l’escàndol actual és que a la dreta i al sistema judicial (“independent”, recordem) els cauen més bé els del GAL i corruptes diversos que els i les activistes a favor dels drets democràtics de Catalunya. Qui ho hauria pensat?
L’esquerra espanyola
Tristament, de vegades aquesta és més espanyolista que d’esquerres. L’any 2017, quan el PP havia enviat 10.000 policies antiavalots a Catalunya per dur a terme atacs brutals, el PSOE en efecte va donar suport a la repressió i la suspensió del govern català, mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Fins i tot dos anys més tard, Pedro Sánchez va tornar a amenaçar amb una altra aplicació del 155.
Aleshores, Pablo Iglesias de Podemos va criticar la posició del PSOE. Tot i així, es notaven les contradiccions dins del partit morat, entre les promeses radicals inicials amb què Podemos havia reivindicat el llegat del moviment 15M, i el “realisme” electoralista que caracteritza tot partit reformista.
Ja l’any 2017, una part de la direcció va expressar preocupació per la pèrdua de vots; Carolina Bescansa volia que Podemos “parlés més a Espanya i als espanyols i no només als independentistes”. Alberto Garzón d’Esquerra Unida i el Partit Comunista d’Espanya va advertir que “ens acusaran de còmplices de l’independentisme”.
Les tensions de l’any 2017 van ser un preludi de la recent separació entre Podemos i Sumar.
I no es va tractar, ni tan sols aleshores, d’un xoc entre l’oportunisme i una defensa coherent dels principis; més aviat entre l’oportunisme abjecte i el de “nedar i guardar-se la roba”. Pablo Iglesias va defensar una posició de “ni independència ni 155”; totalment inadequada en un moment en què el govern del PP duia a terme un cop constitucional contra l’independentisme.
És evident que avui, de Sumar, podem esperar encara menys.
I l’esquerra radical?
Cal reconèixer que l’esquerra radical de l’Estat espanyol va respondre de manera molt solidària l’any 2017. Des del sindicalisme més combatiu fins a grups revolucionaris, es van abocar a les accions de solidaritat amb Catalunya davant de la repressió. Centenars de representants d’aquestes organitzacions es van unir a delegacions internacionals a la trobada organitzada a Barcelona per la iniciativa solidària “WithCatalonia”, i van impulsar diverses accions posteriors.
Tot i això, recentment, davant el debat sobre l’amnistia, han aparegut arguments matisables, com “amnistia sí, però no només per a una elit”.
En principi, és correcte que també hi hauria d’haver amnistia per a les persones represaliades en altres contextos: tant sota la Llei d’estrangeria com per altres lluites: sindicals, ecologistes, per l’habitatge, contra el feixisme, etc. Però aquest desig d’una amnistia més àmplia no pot ser motiu per reforçar una de les queixes eternes de l’espanyolisme, que es tracta de “privilegis per als catalans”.
Clarament, es tracta de matisos. Igual que insistir en la importància de la classe social en parlar de les opressions: és totalment correcte. Però sabem que hi ha sectors de l’esquerra que recorren a “la importància de la lluita de classes” per evitar prendre una posició clara davant de la islamofòbia, la transfòbia, etc. Cal assegurar-se que aquesta apel·lació a altres causes no sigui una excusa per evitar el debat sobre Catalunya.
Un procés que va reforçar l’esquerra
Dins de Catalunya, és evident que el procés i els anys de mobilitzacions massives pel dret a decidir han reforçat l’esquerra.
Durant dues dècades, Convergència i Unió (CiU) va ser el partit hegemònic a Catalunya. Tot i això, entre els seus propis casos de corrupció i una inaguantable tensió entre el seu històric plantejament autonomista i el gir cap a la independència de les seves bases petitburgeses, CiU es va fragmentar. Des de llavors, han perdut suport i han passat per innombrables canvis de nom i intents de reinventar-se.
En canvi, Esquerra Republicana, partit independentista de l’esquerra reformista, va anar guanyant suport. On abans del procés, CiU l’havia superat en dues, tres, fins i tot més de cinc vegades, l’any 2015 Esquerra Republicana li va fer el sorpasso electoral. Després d’haver estat soci menor a governs de CiU, ERC ara governa Catalunya en solitari.
Mentrestant, la coalició anticapitalista i independentista CUP va créixer de manera vertiginosa. Als seus orígens municipals, va pujar de les 20 regidories obtingudes l’any 2007, a una xifra rècord de 382. L’any 2012, van aconseguir entrar al Parlament català amb tres escons, i a 2015 van pujar a deu, un resultat inèdit per a una força declaradament d’esquerra radical.
Tot això desmenteix l’argument d’alguns sectors de l’esquerra espanyola que intenten presentar la independència com una causa únicament de la dreta i la burgesia de Catalunya.
Retrocessos i contradiccions
Tanmateix, l’assumpte no acaba aquí. En els darrers anys, l’extrema dreta catalanista ha crescut, de ser mers grupuscles totalment marginals, ara hi ha formacions amb presència institucional, a destacar la xenòfoba alcaldessa de Ripoll.
I això, alhora, i com passa en altres països, està portant alguns partits institucionals a imitar les seves polítiques racistes i reaccionàries. Aquí destaca Junts (la principal encarnació actual de CiU) que recentment intenta lligar la presència de migrants amb la “inseguretat” i “delinqüents multireincidents”. Sempre hi havia veus racistes dins del centre dreta catalanista; el problema és que ara el partit com a tal s’apunta a aquestes tesis.
És obvi que un motiu central és la preocupació per perdre vots a favor de l’extrema dreta.
Però també que el creixement de la xenofòbia és fruit de la frustració amb el procés. A la tardor de l’any 2017, moltes persones estaven cridant “som república”. En veure que s’estaven enganyant —i potser els estaven enganyant— ara busquen responsables, i com gairebé sempre, al lloc equivocat.
Al racisme i l’extrema dreta, cal combatre’ls, i el moviment unitari Unitat Contra el Feixisme i el Racisme fa temps que assenyala i combat contra els ultres catalanistes.
Però una esquerra conseqüent també ha d’analitzar el fracàs del procés i plantejar estratègies davant la situació actual.
Què va fallar?
Com hem comentat al principi, hem parlat d’aquest tema una vegada i una altra.
Breument, CiU tenia il·lusions en la possibilitat de canvis dins del sistema, sense ruptures radicals. Dins d’ERC, algunes persones veien la necessitat de construir aliances més àmplies, però al fons, el partit seguia la mateixa estratègia d’aconseguir la independència mitjançant accions institucionals, i sense plantejar cap canvi social real.
La CUP parla d’“independència i socialisme”, però tota la seva estratègia per aconseguir la independència es basa en el bloc nacionalista amb CiU i ERC, partits que no lluitaran pel socialisme, ans al contrari. Aquests partits van deixar clar que no estaven per la feina de ruptura radical, però la CUP no ha ofert cap estratègia independent, simplement intenta reanimar, amb càrregues elèctriques de retòrica, el bloc nacional.
El que ha faltat és una visió de classe i la comprensió que la independència només tindrà sentit si suposa un canvi social fonamental; és més, només si s’ofereix una millora social real s’inspirarà el conjunt de la classe treballadora del propi país.
De fet, per superar l’oposició des de l’Estat espanyol —jutges, policia, etc.— caldria comptar amb una base de suport molt més sòlida dins de la resta de l’Estat. Això no vindrà de taules de diàleg amb el PSOE, ni que alguna o altra persona VIP signi un manifest.
L’única força real que podria aportar aquest suport és la gent treballadora, i això requereix un plantejament de ruptura amb el que representa l’Estat espanyol ara, i treballar per establir lligams, cosa que no es pot fer en termes nacionalistes, sinó de classe i canvi social.
Ara mateix, no consta que cap sector de l’esquerra proindependència es plantegi una visió així.
Ara què?
Hem de continuar defensant el dret a decidir, el dret a trencar amb l’Estat espanyol, però ara mateix no pot constituir l’eix central per a l’esquerra radical.
Els conflictes militars creixents arreu del món, i sobretot l’atac genocida a Palestina; el caos climàtic; l’auge de l’extrema dreta; la pandèmia de racisme i sexisme; la crisi econòmica que aguaita, i especialment els esperats intents de fer pagar el preu a la classe treballadora i la gent pobra… tot això requerirà molta feina per part d’una esquerra revolucionària organitzada que és ara força reduïda.
Però, insistim, res d’això no treu la responsabilitat que, especialment, l’esquerra espanyola, rebutgi el centralisme espanyol i defensi plenament els drets nacionals de Catalunya, cosa que ara mateix significa defensar l’amnistia davant d’una dreta rabiosa.
A Sumar —i també al PSOE— els hem d’exigir que respectin els drets democràtics, però sense gaires il·lusions. Esperem que Podemos sigui més conseqüent, però si vol mostrar que té utilitat ara, sense gaire presència institucional, ho haurà de fer contribuint a la construcció de lluites reals i àmplies, no només amb uns tuits o amb activitats centrades en el seu propi partit.
Insistim, l’esquerra —de fet, totes les persones corrents del món— ens enfrontem a molts problemes. La independència de Catalunya no és el número u. Però una esquerra a l’Estat espanyol que no sigui capaç de mantenir una visió pròpia contra el sistema sobre aquest tema, que tenim molt a prop de casa, no servirà per a gaire davant dels reptes més globals a què ens enfrontem.
