Ewout van den Berg
Geert Wilders i el seu Partit de la Llibertat (PVV) van guanyar les eleccions holandeses al novembre.
En un parlament de 150 escons, en va obtenir 37. El partit de fusió GroenLinks/PvdA (Verd-Laborista), va quedar en segon lloc amb 25 escons, mentre que el partit conservador governant VVD va obtenir 24 escons.
Fa un parell d’anys el partit de Wilders semblava irrellevant. El PVV estava destinat a ocupar un lloc a l’oposició i un nou partit neofeixista, el Fòrum per a la Democràcia (FvD), semblava ocupar el seu lloc a partir de l’any 2017.
El FvD fins i tot va guanyar les eleccions al Senat l’any 2019. Ara tot això ha canviat. Per què?
El PVV sempre ha girat al voltant del seu líder, Wilders, que a més era l’únic membre del partit. El FvD va intentar establir un moviment partidista. La direcció del FvD clarament segueix una tradició feixista, però la seva base més àmplia de membres encara no estava a punt per construir un partit obertament antisemita basat en el “racisme científic”. Després de la victòria electoral de 2019, el partit va patir una sèrie de crisis internes.
L’estiu passat, es va col·lapsar el quart govern encapçalat per l’ex líder del VVD, Mark Rutte. El conservador VVD va pressionar els seus socis de coalició perquè fessin cada cop més concessions en matèria de refugiats, limitant fins i tot el dret de les i els nens que escapen de la guerra a trobar refugi als Països Baixos.
En fer col·lapsar el govern en aquest punt, el VVD pretenia fer de la migració el tema principal de les eleccions i pretenia formar el proper govern amb l’extrema dreta.
Això va quedar en evidència un mes després, quan el VVD va trencar el seu compromís de no formar govern amb Wilders. D’aquesta manera, van legitimar el polític racista que l’any 2017 va ser condemnat per incitació a l’odi per seva la crida a la neteja ètnica del poble marroquí-holandès.
De sobte, Wilders va tenir l’oportunitat de governar i els seus partidaris es van sentir encoratjats.
Mitjans de comunicació
Wilders encara va obtenir més popularitat gràcies als mitjans de comunicació, que el van retratar com a moderat. El seu suposat abandó de l’exigència explícita de “desislamització” en va ser un exemple.
Però al seu programa electoral, titulat “primer els holandesos, de nou”, Wilders encara demanava l’eliminació de “les escoles islàmiques, les mesquites i l’Alcorà”.
Alhora, el racisme de Wilders vers les persones musulmanes o refugiades es va tornar cada vegada més generalitzat. La majoria dels partits de la dreta han adoptat la mateixa agenda.
El primer ministre Rutte, que ara aspira a convertir-se en el líder dels bel·licistes de l’OTAN, va negociar un acord amb Tunísia, amb la primera ministra italiana feixista, Giorgia Meloni. L’acord fa possible que els Estats europeus deportin alguns refugiats al nord d’Àfrica.
Mentrestant, Los Verdes i el PvdA van participar a les eleccions amb una llista conjunta. Esperaven contrarestar el seu respectiu declivi electoral unint forces.
Això va funcionar, però només sobre la base de girar encara més cap a la dreta. El líder de l’aliança Frans Timmermans, per exemple, va comparar la resistència de Hamàs contra l’ocupació israeliana amb un “culte a la mort”, contrastant-la amb la “cultura de la vida” occidental.
Les altres iniciatives d’esquerra van patir greus pèrdues.
En les properes setmanes i probablement mesos, el conservador PVV necessita veure si pot formar govern.
La seva prominència atraurà l’atenció sobre els altres candidats racistes, a més de Wilders. Formar un govern portarà molt de temps, perquè ara tots els partits han de fer la impressió que s’oposen a governar amb Wilders. Però tot podria acabar en un govern liderat per Wilders.
Per a la classe dominant holandesa, el govern de Meloni serveix com un exemple tranquil·litzador.
L’esquerra es troba en una posició difícil, però ara hi ha oportunitats per unir diferents moviments socials contra l’extrema dreta. A diferents ciutats milers de persones van sortir als carrers els dies posteriors a les eleccions. Les xarxes de base als sindicats són relativament febles, però els moviments al voltant de la justícia climàtica i Palestina ofereixen la confiança que l’esquerra és capaç de mobilitzar molta gent.
L’autor milita al nostre grup germà a Països Baixos.
