David Leiva
El conflicte no va acabar gràcies a una negociació acurada, sinó a la correlació de forces.
Una combinació de resistència ferotge a l’exterior i un moviment combatiu a l’interior pot derrotar l’imperialisme.
Aquesta és la lliçó de la fracassada guerra d’Estats Units al Vietnam, que va acabar el 1973 després de dues dècades. La derrota va ser tan gran que la primera superpotència mundial encara no s’ha recuperat del tot.
El 1968, el Front d’Alliberament Nacional (FLN) vietnamita, juntament amb l’Exèrcit del Vietnam del Nord (NVA), va llançar un gran assalt contra els invasors nord-americans. L’escala i la coordinació de l’atac van sorprendre a Estats Units.
La resistència vietnamita va obrir un forat a l’ambaixada nord-americana de Saigon i va carregar contra l’edifici, matant a soldats nord-americans. La resistència va atacar les principals ciutats i bases nord-americanes, així com desenes de milers de ciutats provincials de Vietnam del Sud.
Encara que l’Ofensiva del Tet va ser derrotada en termes militars, va demostrar una cosa: que la resistència podia fer trontollar l’imperialisme nord-americà. I aquest coneixement va inspirar els que als carrers d’EUA lluitaven contra la guerra.
Indignació
El seu moviment de masses va començar sent petit, només amb centenars d’assistents a les primeres manifestacions.
Però a mesura que els horrors que les forces nord-americanes estaven infligint el poble vietnamita es retransmetien als televisors, s’escampava la indignació. I aquesta repulsió es va combinar amb un sentiment creixent que els joves nord-americans, especialment els negres i els pobres, eren enviats a morir per una causa en què no creien.
Però la guerra nord-americana va continuar, amb armes cada cop més mortíferes, i cada vegada més joves van ser reclutats per lluitar. Aviat es van conèixer històries de tropes que mataven els seus oficials per no ser enviades de nou al front o a missions perilloses.
Els campus universitaris de tot Estats Units es van rebel·lar, i la policia i els soldats van ser enviats a esclafar les seves protestes amb munició real. En aquell moment, en el seu apogeu, el moviment contra la guerra podia mobilitzar unes 750.000 persones a Washington.
La classe dominant nord-americana estava atrapada en un atzucac. Les forces de resistència al Vietnam eren cada cop més fortes i audaces, mentre que la guerra al país s’estava convertint en un desastre. Alguns sectors de la classe dirigent creien llavors que continuar la guerra no pagava la pena pel cost polític que suposaria.
El candidat republicà a la presidència, Richard Nixon, va insinuar els votants el 1969 que tenia plans per posar fi a la guerra. Però això sempre va ser una mentida. En canvi, va intensificar la brutalitat i les massacres al Vietnam i els països veïns amb l’esperança que la resistència es rendís. Però això només va avivar les flames a casa.
La guerra es va fer tan impopular que fins i tot els principals diaris la van qualificar de desastre. El 23 de gener de 1973 es va signar el tractat que va posar fi a la guerra d’Estats Units contra el Vietnam. Però no va ser aquell tros de paper ni les negociacions les que van posar fi a la guerra.
Resistència
Va ser la resistència del poble vietnamita, combinada amb un moviment massiu contra la guerra a Estats Units, cosa que va fer impossible que els bel·licistes continuessin. Aquesta amalgama de forces és el que cal avui per posar fi a l’assalt d’Israel contra els palestins.
Tot i una onada darrere l’altra de bombardejos, la resistència palestina continua lliurant una batalla contra Israel. Però la lluita armada per si mateixa té poques probabilitats de vèncer un Estat dotat del millor equip militar i finançat per l’imperialisme nord-americà. Això fa que el paper del moviment d’alliberament palestí fora de les seves fronteres sigui encara més important.
Tots aquells a Occident que estan indignats pels atacs assassins d’Israel, i la complicitat del seu govern, han de seguir prenent mesures radicals. Junts hem de fer impossible que els nostres governants segueixin donant suport i finançant l’Estat de l’apartheid.
Les protestes contra la guerra del Vietnam a l’Estat espanyol a la dècada dels 60 van ser petites, a causa de la repressió franquista (la primera va tenir lloc a la Universitat d’Oviedo el 28 d’abril de 1967). Aquesta vegada tenim un moviment militant molt més gran. Si el podem vincular més estretament a la classe treballadora organitzada, tindrà el poder de fracturar el suport d’Occident a Israel i debilitar el control del sionisme.
