Marx21.net
El text de baix, d’octubre de l’any 2016, es va escriure com una intervenció en un debat dins d’un grup anterior, En Lluita. Donats els problemes que patia aquest grup, una part de la militància havia proposat la liquidació del grup.
Aquest text va rebutjar la liquidació i va plantejar una estratègia assumible per continuar lluitant col·lectivament per les idees del socialisme des de baix. Quan En Lluita va desaparèixer, aquesta orientació es va plasmar en la creació de la xarxa Marx21.
Al final, s’adjunten també un parell de seccions d’un altre text al mateix debat. Aquest va consistir en propostes pràctiques, incloent-hi el model de butlletí que es va llançar poques setmanes després, amb el número 1 publicat el 16 de novembre de 2016.
Reproduïm el text aquí al número 50 en part com a text “històric” de la xarxa Marx21, però sobretot perquè els arguments que presenta, sobre la necessitat d’un grup o partit revolucionari són més vigents que mai.
És evident que tenim problemes com a grup i haurem de discutir què fer. Abans d’entrar en detalls organitzatius, cal posar sobre la taula els arguments bàsics que expliquen la necessitat d’una organització revolucionària.
El capitalisme està en crisi
La llarga recessió que va començar amb el col·lapse de l’any 2008 no està en vies de solució. Empitjorarà encara més les condicions de vida de gran part de la població (el 99%), mentre que la minoria (l’1%) se’n beneficiarà encara més.
A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi ecològica. Sembla que ja hem passat el punt de no-retorn cap a un gran canvi climàtic, amb resultats imprevisibles.
Sense superar el capitalisme, no és que el futur sigui negatiu; és que a llarg termini no hi ha futur.
La classe treballadora
La majoria de la població no es beneficia de l’existència del sistema actual, ni de les opressions que comporta, perjudica tota la gent explotada pel capitalisme.
La classe treballadora específicament no només pateix els efectes del sistema, sinó que té el potencial col·lectiu per superar-lo. Els beneficis els produïm la gent treballadora i, a més, el fet d’ajuntar-nos a llocs de treball ens porta a organitzar-nos col·lectivament per defensar els nostres interessos; això es va veure a les fàbriques i mines del segle XIX; i es veu als hospitals i les grans cadenes de fast food avui.
Fa falta una revolució des de baix
El sistema actual no es pot arreglar ni reformar, com defensen els partits reformistes des del PSOE a Podemos; ha de ser enderrocat.
Les estructures actuals de l’Estat es van desenvolupar al capitalisme i estan dissenyades per protegir l’1% contra el 99%. La classe treballadora necessita un Estat completament diferent, un Estat basat en el poder des de baix. Només l’acció massiva de la gent treballadora, una revolució des de baix, pot posar fi al capitalisme i construir una nova societat basada en la llibertat i una vida digna per a tothom.
Les revolucions ocorren
Un argument típic tant de la dreta com de l’esquerra reformista és que la revolució és una il·lusió que mai no arribarà. De fet, les revolucions —i encara més les crisis revolucionàries— són freqüents. Des de les revolucions que es van estendre per Europa el 1848 fins a les revolucions “àrabs” de l’any 2011 (i mobilitzacions relacionades com el 15M i Occupy), es donen cada pocs anys, en un lloc o altre.
La qüestió no és si es donarà o no una situació revolucionària sinó com es resol quan sorgeixi.
Les dues cares del reformisme
Si tota la classe treballadora fos conscient en tot moment dels seus interessos reals, el capitalisme no duraria ni un dia. El sistema sobreviu perquè normalment la majoria de la gent explotada té idees que no es corresponen amb els seus interessos.
Molta gent treballadora accepta idees sexistes, racistes, homòfobes… que ens perjudiquen tota la classe (“divideix i venceràs”). I normalment, el descontentament amb el sistema s’expressa votant un partit reformista; el PSOE o PASOK; o el nou reformisme de Podemos i Syriza (sense oblidar el nou reformisme dels moviments que fan feina de formiga però rebutgen la idea del canvi global i la presa de poder).
D’una banda, aquests partits reflecteixen el desig de la gent de millorar les seves vides, el rebuig a aspectes del sistema. Per això, sempre hem d’intentar col·laborar amb la gent que simpatitza amb aquests partits, mitjançant fronts únics, moviments amplis…
D’altra banda, cada cop que esclata una crisi revolucionària, fins i tot tan sols una lluita important, veiem l’altra cara de la direcció reformista, que passa a la defensa sigui com sigui del sistema existent (els GAL de Felipe González; l’austericidi de Tsipras ). Per a l’estratègia de cercar reformes dins del sistema, la continuada existència d’aquest sistema és imprescindible.
La seva defensa del sistema de vegades pren la forma de campanyes d’insults (com la que va patir la CUP a Catalunya quan es va negar a investir Artur Mascom a President), però pot anar més lluny (els socialdemòcrates alemanys van matar Rosa Luxemburg; els estalinistes i els seus aliats van matar i torturar activistes del POUM; els governs a Egipte des de l’any 2011 han reprimit les forces revolucionàries en nom de la “defensa de la revolució”…).
La lluita dins del moviment i de la classe treballadora
Per tant, la lluita pel canvi real no es limita a la lluita directa contra el sistema. En gran part, pren la forma de lluites (idealment ideològiques i organitzatives, no físiques) entre la gent treballadora, gent dels moviments. Arriba al punt més àlgid en una situació revolucionària, però passa en cada mobilització, cada vaga.
Intentem involucrar i activar el màxim de gent en la lluita; o limitem el protagonisme a uns quants individus? Prioritzem la mobilització des de baix, o la maniobra des de dalt? etc., etc. Qualsevol persona que hagi participat en lluites s’haurà topat amb aquests conflictes moltes vegades.
La lògica dominant —i el reformisme— reforça les opcions de maniobres i el protagonisme d’uns quants. Els instints de moltes persones que comencen a activar-se solen ser molt millors, però si les úniques veus aparentment coherents insisteixen que “la lluita ha estat bé, però ara toca negociar”, acabaran acceptant els seus arguments… només per veure massa tard que són un engany.
Fa falta una organització revolucionària
Tot això porta a la conclusió que cal una organització revolucionària.
La necessitem per debatre políticament sobre què passa al món, i com podem canviar-ho. En això, cal aprendre del passat, però també comprendre el que ha canviat.
I fins i tot si l’organització és petita, no pot ser un seminari, sinó que cal basar-se en la intervenció, dins de les seves possibilitats, en la lluita. Podem aportar idees i experiències a les lluites (fent front a les opcions reformistes), però també n’hem d’aprendre.
Amb una intervenció col·lectiva, podem compartir experiències de diferents lluites, de diferents llocs, incloent-hi —a través del Corrent Socialisme Internacional (IST)— d’altres països. I es tracta de compartir experiències, no sols del moviment en general sinó des de la perspectiva revolucionària.
Quins són els punts forts i febles en cada moviment? Les nostres propostes han servit o ens hem equivocat? Quines noves estratègies i propostes estan sobre la taula? Són vàlides i s’haurien d’impulsar; podem aportar-ne d’altres…?
Aquesta visió només la pot aportar un grup de persones que comparteixin l’objectiu de combinar la participació quotidiana a les lluites amb una visió a llarg termini de construir una organització revolucionària.
Un resum general
Una organització revolucionària té “…certs requisits. El primer és construir una organització ideològicament cohesionada. Així, la discussió política constant, les activitats de formació… es troben al nucli mateix del grup. Per això el paper central que juguen les publicacions pròpies… a la vida de l’organització.”
“El segon requisit és el control democràtic. Com a organització atorguem llibertat als afiliats i afiliades per prendre decisions per si mateixes… tenir un nivell de debat polític elevat i mantenir activitats de formació atorga un nivell de coherència que fa possible aquesta manera de fer.”
“D’altra banda, entenem que és condició indispensable d’una organització fer allò que es diu. És per això que no concebem la teoria separada de la pràctica. De fet, hi ha una relació dialèctica: analitzar la pràctica ens permet millorar i actualitzar la teoria. Aquest mecanisme és el nucli central del leninisme.”…
“Organitzar des de ja les i els activistes més conscients i guanyar persones a les idees revolucionàries és un deure per a qualsevol que es plantegi la revolució social com una cosa possible i necessària.” Del fullet d’En lluita, 15-M: De la indignació a la revolució, 2011.
Estructures mínimes: debats vius
Amb aquest objectiu polític, hem de cercar les formes i les estructures necessàries per portar-lo a la pràctica.
Mitjançant reunions presencials quan sigui possible, amb eines de web (llistes de correu, grups de xat) quan calgui, hem d’intentar col·laborar en la defensa d’una visió pròpia del món i sobre com canviar-ho.
Hem de fugir de la idea de debatre cada detall tàctic de cada moviment on participem; això ens desgasta. És millor aprofitar el temps que podem dedicar al grup a debatre les qüestions clau, ja siguin d’estratègia o de visió teòrica. Aquests debats ens poden animar, no només les persones que ja formem part del grup, sinó altres persones de fora, perquè a l’esquerra gairebé ningú no debat ja idees de fons.
Una publicació assumible
L’existència d’un grup, entre activistes que viuen a diferents ciutats, requereix una publicació regular.
La tendència a En Lluita en els darrers anys ha anat cap a publicacions cada cop més elaborades, i menys freqüents, i que exigeixen molta feina de producció per part de les persones directament implicades, amb el resultat d’un fort desgast.
Hem d’anar a la direcció oposada, i optar per una publicació modesta i assumible. Un butlletí bàsic però regular ens podria ajudar a intervenir en les lluites i en els moviments, amb una visió pròpia. També caldrien articles més llargs i profunds, que per ara es podrien publicar i difondre perfectament bé des d’una pàgina web o un bloc.
