Xoán Vázquez
Quan el 1843, al Conte de Nadal de Dickens, l’egoista i avar Scrooge defineix a la perfecció el Nadal com una època de pagar factures sense tenir diners, no es podia imaginar que 170 anys més tard un element molt més diabòlic que el malbaratament projectaria la seva ombra sobre els dinars i sopars nadalencs. Sí, ho heu endevinat, m’estic referint al “cuñao”.
Durant més de 30 anys de pessebres i rasclets de caritat, dos rituals pesaven com una llosa sobre les celebracions nadalenques: El primer tenia lloc a la nit de Nadal, i consistia a acudir a la Missa del Gall mentre al nostre estómac el pollastre de corral confraternitzava amb les ametlles garapinyades. L’altre, després del dinar de Nadal, consistia a veure el film “La gran familia” en què Pepe Isbert perdia Chencho al mercat dels pessebres de la Plaça Major. Com que a més hi havia una mena d’acord tàcit de no parlar ni de política, ni de religió ni de futbol, l’interès dels comensals se centrava en la sogra i en l’oncle solter, que —com seguia sense decidir-se a sortir de l’armari— la veritat no donaven gaire joc.
La fundació de Ciudadanos l’any 2006 i d’UPyD l’any 2007 ens va permetre assistir a l’aparició dels primers brots de “cunyadisme”.
Es va haver d’esperar a l’any 2013 perquè fes la seva aparició als sopars nadalencs la figura del “cuñao”, aquest personatge capaç d’opinar sobre qualsevol tema i al que li agrada compartir els seus pensaments, encara que no sàpiga que està parlant. Vaja, el espavilat o “l’assabentat” de tota la vida.
Tres anys més tard FUNDÉU, entitat que té com a objectiu impulsar el bon ús del castellà als mitjans de comunicació, donava per normalitzat el “cunyadisme” que sortia així de l’estret àmbit dels àpats nadalencs per campar a gust per sopars d’empresa, partits polítics o tertúlies televisives.
L’escriptor Eduardo Mendoza descriu a la perfecció el “cuñao” espanyol: un perfecte memo, expert a la Universitat de la vida, entrenat en cos i ànima a la banqueta televisiva del futbol i il·lustrat com un calendari de taller.
Incorporació de noves figures
De la mateixa manera que la tradició betlemita porta aparellada la inclusió, cada any, de noves figuretes al Betlem, les celebracions nadalenques aquest any es poden veure amenitzades per la incorporació d’algun/a dels/de les 1.186 youtubers, 9.100 influencers o 16,63 milions de TikTokers que estan arrasant el ja fràgil llegat cultural d’aquest país.
Perquè si ens atenim a les categories de continguts més populars —bromes, balls, bellesa, moda, receptes…— els i les influencers i tiktokers no deixen de ser, excepte honroses excepcions, la versió jove i postmoderna del “cuñao”.
El millor és que la incorporació d’aquestes figures als dinars i sopars nadalencs coincideix amb una allau de temes on escollir i on el “cunyadisme” ranci o modern pot lluir-se.
A banda de temes que s’arrosseguen des del 2020, com tot allò relacionat amb el gènere, la COVID i les vacunes, tenim el tema estrella de l’amnistia amb tots els seus accessoris: les nines inflables de Ferraz, el gust per la fruita d’Ayuso, “la dictadura” del Govern més progressista de la història o la fascinació de les figures de la moguda madrilenya per ser admesos a la cort de Gènova.
Però, amb una mica de sort, el “cuñao” arribarà exhaust al sopar de nit de Nadal després d’haver brillat en tota la seva esplendor al sopar d’empresa, l’hàbitat natural del “cunyadisme”.
