Publiquem la declaració de la Lliga Comunista Revolucionària, organització marxista revolucionària a Palestina, de setembre de 1947. L’internacionalisme que defensa contrasta fortament amb la decisió de l’URSS aquell mateix any de donar suport a la partició; un gir recolzat —després d’una breu commoció— pels partits comunistes internacionals.
No només això: entre el 1947 i el 1949 el bloc estalinista va enviar desenes de milers de rifles i milions de bales des de Txecoslovàquia a les milícies sionistes, reforçant-les enormement i contribuint així a la Nakba. L’URSS va ser el primer Estat del món a reconèixer formalment el nou Estat sionista, el maig del 1948.
El diari del Partit Comunista d’EUA, Daily Worker, va treure a la portada del 31 de maig de 1948 l’enorme titular “Els àrabs a punt d’utilitzar gas verinós”: una acusació falsa basada únicament en les declaracions d’un portaveu sionista anònim. Dies després van publicar una altra acusació sense fonament, que forces palestines havien decapitat combatents sionistes.
El desembre de 1948, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la resolució 194, que exigia el dret de retorn a Palestina de les persones refugiades. La resolució continua sent un element clau de la defensa dels drets de Palestina: l’URSS hi va votar en contra, juntament amb la resta del bloc soviètic.
No s’expliquen tots aquests fets per guanyar punts sinó per un motiu polític molt important.
Demostren una vegada més que una esquerra que es basa en els interessos geoestratègics d’una gran potència o una altra cometrà errors terribles, una vegada rere l’altra. Si es basa en una visió internacionalista i de classe —a defensar els interessos del 99% davant d’un o altre sector de l’1%—, per descomptat, es poden cometre errors, però no tan terribles ni de manera tan sistemàtica.
El contrast entre la posició defensada el 1947 per la Lliga Comunista Revolucionària i l’estalinisme demostra que el marxisme revolucionari era capaç de veure des del principi que el sionisme era desastrós no només per a la població àrab de Palestina, sinó també per a la gent treballadora jueva.
També hem de subratllar que una persona clau en la construcció de la Lliga Comunista Revolucionària, i el seu principal teòric, responsable de l’anàlisi continguda a la declaració, va ser Tony Cliff. Just en aquesta època, Cliff va migrar a la Gran Bretanya, on acabaria fundant el que és ara el corrent Socialisme Internacional, del qual Marx21 forma part.
Foto a dalt: Vaga general a Palestina, 1936. Declaració publicada originalment en hebreu a Kol Ham’amad (La Veu de la Classe), No. 31, setembre de 1947.
Contra la partició!
Els membres del comitè de l’ONU van mostrar “comprensió” i “van fer una feina meravellosa en molt poc temps”. Amb aquestes paraules, la representant de l’Agència Jueva, Golda Meir, va donar suport a la proposta de partició. La majoria dels partits sionistes hi van estar d’acord, amb certes reserves sobre la “forma” de la solució.
El ministre d’Afers Exteriors nord-americà, Marshall, també va compartir aquesta opinió. És ben sabut, però, que el destí dels pobles perseguits no sol ser la principal preocupació del ministre d’Afers Exteriors nord-americà. Per tant, la seva reacció podria causar aprensió entre els qui creien en les bones intencions del comitè de l’ONU.
Què els dóna la proposta de l’ONU a la població jueva? A primer cop d’ull, tot: una quota d’immigració de 150.000 i més; independència política; al voltant de dos terços de Palestina; tres grans ports i gairebé tot el litoral. Això és més del que els optimistes entre els membres de l’Agència Jueva es van atrevir a demanar.
No són una mica sospitoses aquesta “comprensió” i “amabilitat”? Per què van votar a favor d’aquesta proposta els representants del Canadà, Holanda i Suècia, que tenen lligams estrets amb les potències anglosaxones? I per què van votar a favor els representants de Guatemala, Perú i Uruguai, les polítiques dels quals són dictades des de Washington? Tots els diaris sionistes, així com els semisionistes (els òrgans del Partit Comunista de Palestina) es van negar a plantejar aquesta qüestió. I per suposat no van respondre.
Però aquesta és precisament la qüestió determinant. Més importants que el contingut de la proposta són els motius dels qui la van presentar. No ens equivoquem! Darrere del que Marshall anomena els països “neutrals” hi ha les potències que estan més interessades en aquest assumpte. Els càlculs que van produir la proposta de partició són els mateixos que van provocar la partició de l’Índia.
Quins són aquests càlculs? Al nostre període, el període de les revolucions socials i de les revoltes dels pobles esclavitzats, l’imperialisme governa mitjançant dos mètodes principals: la repressió despietada i brutal (com a Indonèsia, Indoxina i Grècia), o trencant la guerra de classes mitjançant conflictes nacionals. La segona via és més barata i segura, així com permet a l’imperialisme amagar-se darrere les cortines.
Fins ara, l’imperialisme ha utilitzat amb èxit els mètodes divide et impera (divideix i venceràs) en aquest país, utilitzant la immigració sionista com a factor de divisió. D’aquesta manera, es va crear una tensió nacional que, en gran mesura, va dirigir la ira provocada per l’imperialisme entre les masses àrabs a Palestina i l’Orient Mitjà contra els jueus. Però darrerament aquest mètode ha deixat de donar els resultats desitjats. Tot i la tensió nacional, es va desenvolupar al país una classe treballadora àrab forta i combativa. Es va obrir un nou capítol en la història de Palestina quan les i els treballadors àrabs i jueus van cooperar en vagues a gran escala per obligar els explotadors imperialistes a fer concessions. I el fracàs de l’últim intent de forçar els habitants de Palestina a un nou remolí de vessament de sang mutu mitjançant provocacions, va ensenyar als imperialistes una nova lliçó. Ara en van treure les conclusions: si es neguen a lluitar entre si, els posarem en una posició econòmica i política que els obligarà a fer-ho! Aquest és el veritable contingut de la proposta de partició.
La proposta de partició potser materialitzarà el somni d’independència política del poble jueu? La “independència” de l’Estat jueu es reduirà a triar, de manera “lliure” i “independent”, entre dues opcions: morir de gana o vendre’s a l’imperialisme. El comerç exterior —tant les importacions com les exportacions— segueix com abans sota el control de l’imperialisme. Els sectors clau de l’economia —petroli, electricitat i minerals— continuen en mans de monopolis estrangers. I els guanys continuaran fluint cap a les butxaques dels capitalistes estrangers.
Un petit Estat jueu al cor de l’Orient Mitjà pot ser un excel·lent instrument en mans dels Estats imperialistes. Aïllat de les masses àrabs, aquest Estat quedarà indefens i completament a la mercè dels imperialistes. I l’utilitzaran per enfortir les seves posicions, mentre alhora sermonegen els Estats àrabs sobre el “perill jueu” —és a dir, l’amenaça representada per les inevitables tendències expansionistes del petit Estat jueu. I un dia, quan la tensió arribi al punt màxim, els “amics” imperialistes deixaran l’Estat jueu a la seva sort.
Els àrabs també rebran “independència política”. La partició provocarà la creació d’un Estat àrab feudal endarrerit, una mena de Transjordània a l’oest del riu Jordà. D’aquesta manera esperen aïllar i paralitzar el proletariat àrab a la zona de Haifa, important centre estratègic amb refineries de petroli, així com dividir i paralitzar la guerra de classes de tota la gent treballadora de Palestina.
Què passa amb la “salvació de les persones refugiades dels camps de concentració”? L’imperialisme va crear el problema dels refugiats dels camps de concentració quan els va tancar les portes de tots els països. La destinació de les persones refugiades és la seva responsabilitat. L’imperialisme no és filantròpic. Si envia com a “regal” als refugiats a Palestina, ho farà per una única raó: utilitzar-los per als seus propis fins.
La proposta de partició, aparentment tan “favorable” a la població jueva, conté diversos aspectes molt desitjables des del punt de vista de l’imperialisme: 1) Les concessions al sionisme seran utilitzades com a esquer per aconseguir l’aprovació de la majoria jueva; 2) Inclou diverses provocacions, com la incorporació de Jaffa a l’Estat jueu i la negació de qualsevol port a l’Estat àrab, que enfureix els àrabs; 3) Aquestes provocacions permeten a la Gran Bretanya aparèixer com un “amic dels àrabs”, que “lluitarà” per una segona partició més justa. Això, alhora, els ajudarà a passar-se el glop amarg. En altres paraules, aquí tenim una divisió del treball preestablerta.
En resum: la proposta del comitè de l’ONU no és cap solució ni per a la població jueva ni per a l’àrab; és una solució pura i exclusivament per als països imperialistes. Els polítics sionistes van aprofitar amb avidesa l’os que els va llençar l’imperialisme. I els crítics sionistes “d’esquerra”, per tal de treure la màscara al joc dels imperialistes, ataquen a mitges la proposta de partició i exigeixen… un Estat jueu a tot Palestina! Un Estat binacional segons la proposta de Shomer HaTsa’ir (Guàrdia Jove) és només un full de parra per al dret dels jueus a imposar als àrabs —sense el seu consentiment i contra la seva voluntat— la immigració jueva i les polítiques sionistes.
Què passa amb el Partit Comunista de Palestina? Aparentment espera la solució “justa” de l’ONU. En qualsevol cas, continua sembrant il·lusions respecte de l’ONU i, en aquest sentit, ajuda a amagar i implementar els programes imperialistes.
Davant de tot això diem: No caiguem al parany! La solució del problema jueu, com la solució dels problemes del país, no vindrà “des de dalt”, ni de l’ONU ni de cap altra institució imperialista. Cap “lluita”, “terror” o “pressió” moral faran que l’imperialisme abandoni els seus interessos vitals a la regió (les accions petrolieres van donar dividends del 60% aquest any!).
Per resoldre el problema jueu, per alliberar-nos del pes de l’imperialisme, només hi ha un camí: la guerra de classes comuna amb els nostres germans àrabs; una guerra que és una baula inseparable de la guerra antiimperialista de les masses oprimides a tot l’Orient àrab i a tot el món.
La força de l’imperialisme rau en la divisió: la nostra força en la unitat de classe internacional.
