Charlie Kimber
La victòria de Javier Milei a les eleccions presidencials de l’Argentina al novembre mostra que l’era de figures d’extrema dreta que es fan passar per salvadors antisistema és lluny d’acabar. Milei va obtenir el 56% dels vots contra el 44% de l’actual ministre de Finances, Sergio Massa.
La seva campanya es va centrar en la promesa d’aplicar una “motoserra” a l’Estat: retallar la despesa fins a un 15 per cent del producte interior brut. Això significa abolir la majoria dels programes de salut i de la lluita contra la pobresa dels què depenen milions de persones.
Milei també vol “dolaritzar” l’economia com una manera de fer front a la inflació creixent. L’augment anual dels preus va assolir el 143% a l’octubre. Si això es duu a terme, el país abandonaria el pes argentí i utilitzaria el dòlar nord-americà com a moneda. Això implicaria que Washington manejaria efectivament l’economia argentina.
Durant la campanya electoral, Milei va donar suport a mesures per prohibir l’avortament i va demanar legalitzar la venda d’òrgans humans. En un moment va dir que els problemes de l’Argentina es remunten al 1916, quan tots els homes van guanyar el dret a votar a les eleccions. Defensa la dictadura militar del 1976 al 1983, que va matar o “va desaparèixer” fins a 30.000 persones.
En el seu primer dia com a president electe, va prometre privatitzar la petroliera nacional YPF, així com la televisió i la ràdio estatals. “Tot el que pugui estar en mans del sector privat, estarà en mans del sector privat”, va prometre.
Aquesta fastigosa figura va guanyar només perquè el seu oponent havia traït les seves promeses d’ajudar les persones treballadores i les pobres. Massa prové del partit peronista, basat en el populisme de Juan Perón, que va ser president entre el 1946 i el 1955.
“Interès nacional”
El peronisme diu que vol abolir les diferències de classes i utilitza el camuflatge de “l’interès nacional”. Però els interessos de classe no poden ser suprimits, i Massa feia pagar els pobres mentre servia els rics. Els banquers i l’imperialisme nord-americà el van donar suport, però molta gent comuna i corrent ho va veure com el representant d’un Estat que era el seu enemic.
Des de l’any 2018, la pobresa s’ha disparat del 27% al 40% de la població. Els salaris de la gent treballadora s’han esfondrat. Les persones sense contracte de treball permanent van veure caure el valor del seu salari gairebé a la meitat des de l’any 2016.
Les veritables batalles tindran lloc ara als carrers i als llocs de treball. Es pronostica que la inflació arribarà al 210% a finals d’aquest any. És possible que el país caigui en allò que la població argentina anomena “la hiperinflació”, que va arrasar el país a finals dels anys 1980.
Les lluites de les persones treballadores i de les pobres seran crucials, i és possible que Milei no se senti tan fort com ara pretén.
