David Karvala
Han passat més de dos mesos, continua l’horror, i continuen les matances a Palestina.
I continuen els debats. I això en el millor dels casos. És que, als debats oficials —per exemple, a la sessió especial del Congrés— hi ha un alt grau de consens.
D’altra banda, encara que les mobilitzacions de solidaritat amb Palestina han estat impressionants, també hi ha diverses confusions dins dels moviments. A això tornarem.
El “debat” al Congrés
El 5 de desembre, es va produir la compareixença al Congrés de José Manuel Albares Bueno, Ministre d’Afers Exteriors, després d’una sol·licitud del PP i VOX, per parlar de Palestina. Hi va haver discrepàncies, però menys del que s’hauria esperat.
Gairebé ningú no va qüestionar el “dret d’Israel a defensar-se”. Gairebé totes les forces polítiques van condemnar l’acció de Hamàs, sense explicar quina altra opció li quedava al poble palestí a part de la lluita armada. Gairebé totes es van atorgar el dret a decidir qui hauria de representar el poble palestí, excloent Hamàs d’aquesta possibilitat. També va haver-hi força consens en la “solució” d’establir un Estat palestí al costat de l’Estat racista sionista… en algun espai sense definir, atès que gran part de Cisjordània està ocupada per les colònies ultrasionistes, o trossejada per les carreteres.
Fora d’aquests punts, hi va haver més desacord, amb diversos graus de denúncia per part dels partits d’esquerres cap als bombardejos israelians. Però cap dels partits del Govern —ni el PSOE ni Sumar— va proposar mesures efectives contra la massacre, com l’aplicació de fortes sancions, com sí que es va fer molt ràpidament després de la incursió russa a Ucraïna.
El discurs d’Agustín Santos Maraver, en nom de Sumar, va coincidir molt amb el del Ministre: així ho va reconèixer Albares a la seva rèplica. Sense entrar a la disputa entre Sumar i Podemos, i sense oblidar l’historial del mateix partit morat, és evident que Ione Belarra hauria parlat de manera molt més combativa si li haguessin permès intervenir-hi.
En resum, el govern expressa simpatia cap al poble palestí, però comparteix l’objectiu de l’Estat israelià d’eliminar Hamàs del poder, i no pren cap mesura seriosa per perjudicar aquest Estat sionista.
L’ONU fracassa, novament
És escandalós que EUA vetessin la resolució al Consell de Seguretat de l’ONU que exigia un alto el foc, i que la Gran Bretanya s’abstingués. Tretze Estats van donar suport a la resolució, però el veto va ser decisiu.
El Govern britànic de Rishi Sunak és el més dretà que es recorda, mentre que a Washington DC mana el Partit Demòcrata, suposadament progressista. És obvi que, en allò important, els seus interessos coincideixen.
Representants nord-americans sí que han cridat l’Estat d’Israel a limitar les morts de civils a Gaza. Aquest veto demostra que, en el moment de la veritat, el seu interès en defensar el seu aliat clau a la regió pesa més que cap consideració humanitària.
Dit tot això, no cal tenir il·lusions a l’ONU. Mai no actua contra els interessos de les potències que tenen poder de veto. Fins i tot quan aprova resolucions positives —com la 194 que va exigir el dret al retorn de les persones refugiades palestines, aprovada el 1948!— no pren mesures perquè es compleixin.
El 12 de desembre, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar una resolució demanant un alto el foc humanitari immediat a Gaza, però les decisions de l’Assemblea no són vinculants.
Autodefensa d’Israel?
Encara que fos un Estat normal, davant d’un atac “normal”, existiria l’obligació que qualsevol resposta fos raonable. Els bombardejos i les matances a què Israel sotmet la població civil de Gaza clarament no ho són.
Però l’Estat israelià no és un estat normal, sinó una força ocupant. És un “colonialisme de colons”, com ho va ser l’Algèria sota control francès. No té dret a “defensar-se” davant les resistències que la seva ocupació provoca. És el poble palestí qui s’ha de defensar, en condicions evidents de desigualtat.
Hamàs: moviment de resistència
En un altre text es comenta com va sorgir Hamàs, davant dels fracassos i traïcions de Fatah i l’OLP. Hamàs ha guanyat suport entre la població palestina perquè ha continuat rebutjant l’ocupació israeliana, en comptes de col·laborar-hi.
El poble palestí ha fet front a l’ocupació mitjançant moltes estratègies diferents, incloent negociacions, resistència civil, etc. Només ha topat amb repressió i la continuada extensió de les expulsions de gent palestina de casa seva, i l’extensió de les colònies, a Cisjordània. Per això, va haver-hi ampli suport a Palestina a l’acció de Hamàs; els mateixos dirigents d’Israel denuncien que la població de Gaza dona suport a aquest moviment.
Hi ha històries horribles respecte a l’acció de Hamàs del 7 d’octubre. S’ha revelat que moltes d’aquestes històries van ser inventades per l’exèrcit israelià. També sabem ara que moltes de les víctimes civil israelians van ser assassinades pel seu propi exèrcit.
Però deixant això de banda, tota l’acció va ser una resposta a una situació insuportable. Cap dels Estats que porten dècades armant i donant suport a l’ocupació sionista té dret a “condemnar” una acció de resistència davant d’aquesta ocupació. Tampoc no tenen dret a decidir qui hauria de representar el poble palestí.
Les darreres eleccions a l’Autoritat Palestina, l’any 2006, les va guanyar Hamàs. Mahmoud Abbas, a qui les grans potències presenten com el representant autoritzat del poble palestí, va guanyar les eleccions presidencials de 2005; el seu mandat va haver d’acabar l’any 2009. El seu partit, Fatah, és ara fortament criticat per la seva corrupció i col·laboració amb les forces ocupants.
Hamàs és criticable en moltes coses, però ara mateix té més credibilitat com a representant de la resistència palestina que Mahmoud Abbas i Fatah. Qualsevol esquerra conseqüent ha de reconèixer aquest fet.
El mateix que els nazis?
Davant l’horror de la matança a Gaza, cada vegada són més freqüents les equiparacions entre Israel i l’Alemanya nazi. Són un error, per diversos motius.
Primer, banalitzen l’Holocaust. El que fa Israel és horrible, inhumà, però no és el mateix que el projecte d’un gran Estat europeu de construir cambres de gas i la resta de la maquinària industrial per intentar exterminar de la faç de la terra tot el poble jueu, tot el poble gitano, totes les persones LGBTI+, totes les persones discapacitades, tota l’esquerra i moviment sindical, etc.
Relativitzar així l’Holocaust només beneficia els neonazis d’avui, que continuen volent exterminar les persones jueves, gitanes, musulmanes, LGTBI+, d’esquerres (“zurdos de mierda” diria Milei)… Negar la terrible realitat de l’Holocaust forma part de l’intent de obrir el camí perquè torni a passar.
Segon, en fer aquesta equiparació equivocada, es fa el joc al sionisme. Els permet assenyalar les diferències, com si amb això es tragués gravetat a les massacres que sí que estan cometent.
Finalment, en insistir a relacionar l’Estat israelià amb l’Holocaust, concedeix implícitament un argument bàsic sionista, que ells d’alguna manera representen els 6 milions de víctimes de l’Holocaust; (“i ara ells fan el mateix que els van fer”).
Això és fals: els dirigents que van fundar l’Estat sionista feia temps que eren a Palestina, lluny d’Europa i l’Holocaust. El seu nou Estat, creat amb un fort esperit militarista, fins i tot de “mascle alfa”, va mostrar el seu menyspreu vers les persones jueves que van morir (“es van deixar matar”) a Auschwitz.
Un altre punt per afegir és que de vegades aquesta equiparació d’Israel amb els nazis procedeix de sectors d’esquerres que van justificar la massacre de mig milió de persones a Síria. Si la terrible matança de 20 mil persones palestines s’equipara a l’Holocaust, com es qualifica el crim d’Assad, Putin, etc.?
En resum, cadascun d’aquests crims contra la humanitat és terrible però cada cas té causes específiques i requereix respostes diferents. No ajuda gens equiparar coses tan diferents, no per entendre el que està passant, ni tampoc per poder respondre de la manera més efectiva.
Sí que és genocidi
Dit tot això, no cal que sigui el mateix que els nazis per ser terrible. De fet, l’atac actual a Gaza sí que compleix la definició de genocidi.
Segons la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, adoptada per l’Assemblea General de l’ONU el 1948, el genocidi s’entén com: “actes… perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional”, mitjançant actes com “(a) Matança de membres del grup; (b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup…”.
Moltes declaracions de membres del Govern israelià actual han expressat intencions d’aquesta naturalesa.
Segons la Convenció “Seran castigats els actes següents: (a) El genocidi; (b) L’associació per cometre genocidi; (c) La instigació directa o pública per a cometre genocidi; (d) La temptativa de genocidi; (e) La complicitat en el genocidi.”
Continuem esperant que el Govern espanyol, tan procliu a denunciar la manca de drets humans en règims aliens, actuï contra el seu aliat israelià pel seu incompliment d’aquesta convenció.
Què fer
Per respondre davant la terrible situació, és essencial tenir una anàlisi clara. No és un problema de manca de comunicació, que es pugui resoldre mitjançant diàleg entre les autoritats o els individus dels dos bàndols. Com es comenta a dalt, Israel és un règim colonial, aquest règim ha de desaparèixer.
Des del principi, el projecte sionista ha estat aliat de l’imperialisme, o més exactament de successives potències imperialistes, a les quals es va oferir com a arma per ajudar-les a dominar la regió. Això ho explica perfectament la declaració de la Lliga Comunista Revolucionària, grup marxista revolucionari de Palestina, “Contra la partició!”, de setembre de 1947.
L’estreta connexió entre l’Estat sionisme i (actualment) l’imperialisme nord-americà subratlla que la lluita contra el sionisme és molt dura. Però també indica que les possibles aliances en aquesta lluita són molt àmplies; el món és ple de gent que ha patit a mans dels dirigents d’EUA.
També és cert que la influència global d’Estats Units s’ha reduït.
El 1990, una resolució clau impulsada per EUA al Consell de Seguretat de l’ONU per imposar sancions contra l’Iraq —un pas important inicial a la guerra del 1991— va obtenir el suport de 13 Estats, incloent-hi la Xina i l’URSS. Només Cuba i Iemen es van abstenir; EUA van retirar l’ajuda humanitària al Iemen com a represàlia.
La resolució recent de l’Assemblea General de l’ONU a favor d’un alto el foc immediat a Gaza va obtenir el suport de 153 Estats; només 8 Estats més van acompanyar EUA i Israel en el seu vot en contra.
Com hem comentat abans, no hi ha solució mitjançant la negociació amb el sionisme, ni sota l’imperialisme.
No hi ha solució de dos Estats, perquè deixa intacte el poder racista sionista, on la minoria palestina viu com a ciutadania de tercera classe. És tot cas, totes les accions de l’Estat sionista demostren que no té cap intenció de permetre la creació d’un Estat palestí.
Mentrestant, els Estats àrabs estan disposats a votar resolucions crítiques a l’ONU, però en el moment de la veritat tampoc contribuiran a una solució. Després de la retòrica de solidaritat amb Palestina, tots col·laboren amb l’imperialisme i el sionisme. Per exemple, fa molts anys que Egipte subministra gas a Israel, i el ciment que permet la construcció dels assentaments i del mur.
Com hem argumentat, la solució passa per un canvi regional, almenys pel ressorgiment del moviment revolucionari que va sorgir l’any 2011 i de nou el 2019. Una lluita des de baix capaç d’enderrocar algun dels règims autoritaris de la regió, especialment la dictadura d’Al Sisi a Egipte, podria ser un cop mortal per a l’Estat sionista. Podria ser un pas clau en l’única solució viable, establir un Estat unitari i plural, des del Riu Jordà fins al mar, on les persones jueves i palestines (ja siguin musulmanes, cristianes, atees…) poguessin viure en condicions d’igualtat.
Les massives mobilitzacions internacionals en solidaritat amb la lluita palestina són una contribució important per promoure aquesta solució.
