Dones en la història

ES CA

Clare Fester

A principis de la dècada de 1980, a Polònia, un moviment anomenat Solidarność (Solidaritat) va sorgir des de les drassanes a la ciutat costanera de Gdańsk.

Aquesta explosió de vagues va transformar el país, portant a la creació del primer sindicat lliure de masses al bloc de l’Est. Les dones van tenir un paper especialment actiu en la creació de l’organització, la propagació de les vagues a través de diferents sectors i l’enfortiment de les demandes polítiques.

Una de les principals dones a Solidarność va ser Anna Walentynowicz.

Va començar a treballar a la Drassana Lenin de Gdańsk el 1950, primer com a soldadora i després com a operadora de grues. El 7 d’agost de 1980, va ser acomiadada, a només uns mesos de la data de jubilació. Les vagues que van començar amb la demanda de la seva reincorporació es van convertir en una cosa molt més gran.

Als inicis de la vaga, Walentynowicz i les seves companyes van argumentar que no havien de tornar a la feina amb només algunes concessions menors. Juntament amb altres organitzadores dones, Walentynowicz va convèncer alguns treballadors de la drassana de posar-se en vaga, i molts altres es van unir l’endemà.

Walentynowicz va ser una de les treballadores de la drassana que va impulsar l’expansió de la vaga a diferents sectors. Ella pensava que amb aconseguir “un tros de pa més gran” per a alguns, no n’hi havia prou. Era una qüestió de solidaritat.

Una setmana després que comencés la vaga, la treballadora del transport Henryka Krzywonos va deixar de conduir el seu tramvia en solidaritat amb la plantilla de la drassana. Es va unir a Walentynowicz per argumentar que totes i tots havien de romandre en vaga. Havien aconseguit algunes de les seves demandes immediates, però n’hi havia més per guanyar que només a les drassanes. Aquest tipus de solidaritat entre llocs de treball va permetre que les vagues s’estenguessin per tota Polònia, paralitzant tot el país.

Walentynowicz va advocar per ampliar les demandes polítiques de la vaga. Va participar en la redacció de les “21 demandes”, que no sols demanaven millors salaris, temps de vacances, jubilació anticipada i millors pensions, sinó també el dret a sindicats lliures, llibertat d’expressió i una economia que ja no estigués controlada per la burocràcia estalinista.

Persones com Walentynowicz van plantejar demandes polítiques, com ara l’alliberament de presos polítics que ja s’havien resistit al règim. També tenien una llista de demandes socials, especialment aquelles que tindrien un impacte significatiu a la vida de les dones treballadores, com el permís de maternitat, l’habitatge, la cura infantil i l’educació.

Les demandes de les i els vaguistes incloïen una democràcia més gran en el lloc de treball, permetent que les persones treballadores tinguessin veu en l’elecció dels seus caps.

Igual que moviments anteriors als països alineats amb l’URSS, Solidarność va revelar com de poc s’assemblaven els anomenats “Estats socialistes” al socialisme real. La manca de democràcia, i molt menys el control de la societat per part dels treballadors, va ser desafiada per Solidarność.

Durant les negociacions amb el règim, les converses es transmetien a les drassanes o es gravaven en cinta i es portaven de tornada als llocs de treball perquè tothom pogués escoltar el que passava, discutir i prendre decisions democràtiques.

Amb el temps, les vagues es van estendre i van paralitzar l’economia. Els llocs de treball que prenien decisions democràtiques per si mateixos van començar a representar una amenaça per a les estructures de poder existents. A través de les vagues, les i els treballadors de Polònia van demostrar com els llocs de treball organitzats es poden convertir en les llavors d’una societat democràtica gestionada en el nostre propi interès, seguint el mateix esperit dels soviets originals durant la Revolució Russa.

Revoltes

Tot i que l’espontaneïtat i la valentia van impulsar les vagues, el seu èxit va estar relacionat amb les activitats d’anys anteriors d’organitzacions obreres dissidents. Així que, abans de l’estiu del 1980, persones com Walentynowicz ja sabien com lluitar. A la dècada de 1970, havia estat activista laboral i editava el diari clandestí Treballador Coster. Moltes persones amb qui s’organitzava formaven part d’un moviment anterior de revoltes estudiantils i vagues.

L’experiència contínua de Walentynowicz en la mobilització política abans de les vagues del 1980 li van donar principis democràtics ferms.

Ella i les seves camarades es van tornar molt crítiques amb la trajectòria de Solidarność amb el temps. Es va transformar d’un moviment obrer des de baix al partit governant que dirigiria la integració de Polònia des del capitalisme d’Estat sota l’estalinisme, cap al capitalisme de mercat pro occidental.

Fins ben entrada la dècada de 2000, Walentynowicz argumentava: “Les 21 demandes que vam presentar el 1980 encara són rellevants. No s’ha complert res. La gent encara ha de lluitar per ser tractada amb dignitat. Això és escandalós”.

La majoria de gent no coneix el nom d’Anna Walentynowicz.

Si sabem alguna cosa sobre el moviment obrer polonès, és més probable que coneguem el nom de Lech Wałęsa, el líder de Solidarność que després es va convertir en el primer ministre de Polònia després de la caiguda de l’URSS. Wałęsa va ser una de les persones a qui Walentynowicz va haver de convèncer perquè romangués en vaga.

El moviment esdevingué conservador a mesura que s’allunyava de la democràcia obrera. La seva relació existent amb l’Església Catòlica es va fer més estreta, igual que la seva relació amb dirigents neoliberals occidentals com Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Persones com Walentynowicz i les seves camarades van oferir una ullada de com podria ser una societat socialista. Van mostrar, breument, com nous òrgans de poder nascuts en llocs de treball controlats per les mateixes persones treballadores poden canviar i dirigir la societat.

El paper destacat que van exercir Walentynowicz i moltes altres dones en aquesta lluita també mostra com les velles divisions poden desaparèixer en moments de lluita de classes explosiva, donant-nos esperança per eradicar el sexisme i qualsevol altre tipus d’opressió.


Clare Fester és militant de Marx21 USA, el nostre grup germà a EUA. Ha realitzat treballs de recerca a Polònia i Ucraïna.