Juan Antonio Gilabert
Durant el darrer període electoral per a les municipals, la meva companya i jo vam anar a veure la pel·lícula Te estoy amando locamente.
Vam triar la pel·lícula perquè en el repartiment hi participava la néta de Lola Flores, Alba Flores, que va participar a La Casa de Papel i que ja és una actriu en tota regla i activista pels drets dels gitanos, el medi ambient i ambaixadora de Greenpeace per Doñana.
La pel·lícula està ambientada a la ciutat de Sevilla, entre el 1977 i el 1978. Per a l’Estat espanyol i Andalucía, aquests van ser anys crucials. D’una banda, el desembre del primer any, es van implementar les primeres manifestacions massives per l’autonomia a Andalusia i a nivell de l’Estat espanyol, el 1978 es va consagrar la constitució que va tancar la Transició en fals.
A nivell de Sevilla capital, es vivia la lluita per Hytasa, una empresa tèxtil creada pel franquisme per intentar crear un nucli industrial a Sevilla que amb el temps va generar una lluita laboral que va apoderar la seva plantilla i els barris que envoltaven aquesta fàbrica.
És en aquest ambient polític que s’ambienta la pel·lícula. El protagonista és un noi gai que busca el seu lloc al món. Viu a Triana que, aquells anys, encara era un barri obrer, ple de patis de veïns on tota la gent compartia la vida quotidiana.
Miguel de seguida sent el pes del franquisme quan intenta realitzar el seu somni d’entrar al món de l’espectacle i arriba a actuar en un local d’ambient. També sent la repressió a la seva vida diària, en no ser hetero, i no actuar com a tal.
El fet que et podien insultar i fins i tot denunciar per ser gai, va portar molts a amagar l’anomenada ploma. Per això, a l’orgull gai, es treu perquè es vegi, com ha de ser. Aquesta és una de les victòries del col·lectiu LGTBI+.
L’homosexualitat aleshores encara era delicte. Fins al 26 de desembre de 1978, no es va derogar la llei de perillositat social, una llei franquista que perseguia el moviment LGTBI+, empresonant-lo en condicions indignes i fent que l’homosexualitat s’amagués per no patir la repressió brutal per part de l’Estat feixista.
A la pel·lícula surt el local d’ambient on Miguel canta, com un garito amagat i amb seguretat, per evitar que la policia arribés i arrestés tothom. Franco havia mort feia uns quants anys i encara seguia la repressió.
Miguel de seguida entra en contacte amb el moviment polític LGTBI+, que està lluitant per evitar seguir patint les darreres repressions per part de l’estat, que amb Franco mort el 1973, encara continua reprimint amb força.
Aquesta repressió fa que es creï a Andalucía el Frente de Liberación Homosexual de Andalucía (FLHA). Aquest moviment, clarament d’esquerres, és ajudat pels capellans d’esquerres que estan sortint dels seminaris i que estan influïts per la lluita dels anys 60, que culminarà el 1968. Tant és així que el moviment aconsegueix consolidar-se al Palau Arquebisbal de Sevilla.
Un dels plats forts de la pel·lícula, és com el FLHA intenta ser inclòs al moviment obrer. En els primers moments de la pel·lícula, es veuen diverses persones integrants del moviment polític gai, enganxant cartells de la lluita de la plantilla d’Hytasa. I en diverses escenes més podem gaudir de debats sobre com unir-se al moviment polític que vol portar la democràcia a l’Estat espanyol.
Encara que pugui semblar mentida, aquest debat encara continua vigent, però ara és al bàndol hetero d’esquerres i en ple segle XXI. Per això, des de l’anticapitalisme, cal recordar la lluita del FLHA i continuar aixecant la bandera LGTBI+ com una de les banderes de la lluita contra el capitalisme.
La pel·lícula acaba amb la gran manifestació que es va dur a terme a Sevilla el 25 de juny del 1978. La manifestació va ser un triomf, perquè per fi, la majoria de l’esquerra es va unir al moviment i es va desplegar la bandera de l’arc de Sant Martí a la Giralda.
Aquesta manifestació va ser la primera vegada que el col·lectiu LGTBI+ sortia al carrer de manera oficial, exigint l’eliminació de les lleis contra el col·lectiu i l’amnistia de totes i tots els arrestats per ser homosexuals.
Per a mi la pel·lícula és espectacular. El director, Alejandro Marín, amb un pressupost molt humil, descriu com va ser de dur començar la lluita LGTBI+ des de baix i a l’esquerra i també com n’era de dura la vida per als homosexuals no polititzats.
A més, la pel·lícula mostra una altra cara de Sevilla, la cara reivindicativa, la que no surt a la resta de pel·lícules, que pinten a la capital d’Andalucía, com una ciutat conservadora i grisa, quan és tot el contrari.
