Cássio Paz
Hi ha i sempre hi ha hagut diverses discussions al voltant del que és ser dona. Qui seria aquesta dona com a ésser ideal i subjecte polític, i sobre com la lluita feminista contra el masclisme i el patriarcat ha travessat diverses ruptures de pactes prèviament traçats per ideals cristians, colonials i imperialistes en la disputa pels drets de (algunes) dones, col·locant altres col·lectius en un lloc subordinat com si fossin ciutadans de segona o tercera categoria, especialment dones lesbianes, negres, indígenes i trans.
Més recentment la T (de Trans) ha generat qüestions greus relacionades amb la transfòbia dins d’algunes perspectives feministes, prenent com a narrativa “un real i únic feminisme” i per intentar definir el que significa ser una dona, l’argumentari de la qual es caracteritza per negar que les dones trans són dones i dels homes trans són invisibles. Així són les feministes trans excloents o anti-trans, o les TERF (expressió anglosaxona que es va fer més popular darrerament).
En aquest sentit, un dels principals problemes dels feminismes trans excloents és la insistència en la difusió d’una idea que suposadament l’opressió de gènere és igual per a totes les dones cis independentment de la seva raça, classe i construcció social, i que es basaria en el seu sexe biològic, és a dir, pel fet de néixer amb vulva i que, segons les teories trans excloents, aquesta seria llavors l’arrel de tota violència i subalternització de les dones nascudes femelles.
Potser l’error és precisament creure en el mite d’una dona universal. Aquest seria un ideal antifeminista, fins i tot denunciat per feministes racialitzades i lesbianes en diversos moments de la lluita feminista, objectes d’un esborrat de les sexualitats no hegemòniques i de les dones negres que no van ser/no són reconegudes en aquest lloc universal.
Dones negres com Angela Davis (que eren vistes com un buit d’humanitat) i lesbianes (excloses del feminisme als 70 perquè fins aleshores es creia que l’arrel del problema de les dones eren les seves relacions amb els homes, i per ser lesbianes no serien oprimides, atès que es relacionaven entre si) no ocupaven un lloc en els feminismes perquè no se’n reconeixien els seus subjectes. Atès que la construcció social de les dones trans, negres, indígenes i perifèriques no és la mateixa que la de les dones cisgèneres blanques riques i heterosexuals, que compten amb diferents accessos i formes eficients de negociar amb l’estructura hegemònica. I que, tot i estar oprimides, tenen més condicions d’accés a espais, drets i ressò en relació amb altres dones.
En l’intent d’excloure els drets trans de l’agenda política a l’Estat espanyol, les accions dels feminismes antitrans s’entrellacen amb els discursos de l’extrema dreta en l’atac als drets relacionats amb l’autodeterminació de gènere.
Durant els últims anys, les feministes trans excloents s’han enfurismat contra el projecte d’una llei Trans (al final aprovada amb serioses retallades respecte a l’esborrany del text original), cosa que ha provocat algunes vegades un atzucac entre els partits de la coalició. En aquest difícil context, Lidia Falcón, ideòloga del Partit Feminista d’Espanya, i Alicia Rubio, aleshores diputada de Vox a l’Assemblea de Madrid, van participar juntes en un acte del grup ultra i fonamentalista cristià Hazte Oír i es van alinear obertament contra la proposta de llei.
També s’estan gestant escenaris complexos a altres països. La veritat és que no podem romandre afàsics davant aquestes dinàmiques, fins i tot quan resulta incòmode debatre-les. Ja sigui per acció directa o per omissió, la transfòbia ha trobat un camí lliure i favorable per al creixement d’ideals trans excloents dins dels feminismes, en els anomenats espais acadèmics, sindicats i polítics progressistes, especialment quan hem vist moltes feministes cisgèneres defugir de prendre una postura pública davant la transfòbia que ha estat difosa públicament per grups feministes anti-trans.
Hem assistit l’enfortiment d’una postura transfòbica i reaccionària que sembla normalitzar-se dins d’alguns feminismes, pregonant una ideologia reaccionària i causant estralls a les vides i als drets de les persones trans.
El feminisme trans excloent ha passat límits abans no imaginats, com l’aliança amb fonamentalistes religiosos, grups d’extrema dreta i altres organitzacions antigènere, i han guanyat espai, seguretat i accés institucional els darrers anys. Aquestes aliances protagonitzen un intens moviment on hi ha inversions econòmiques (un exemple: el patronat d’El Corte Inglés a Hazte Oír) i mobilització política per bloquejar avenços en polítiques trans-inclusives.
Aquests discursos trans exclouents inclouen la construcció de diverses narratives comunes sobre els intents de biologitzar i “genitalitzar” el gènere, encara que tenen diferents perspectives.
Mentre que un grup creu que substituir “sexe” per “gènere” d’alguna manera promouria la violació de la ideologia religiosa i binarista que només hi ha homes (XY) i dones (XX), i que l’existència de persones trans violaria d’alguna manera un suposat ordre diví (fonamentalistes religiosos), l’altre grup creu en un suposat esborrat dels drets de les dones en virtut de la inclusió d’“homes biològics”, per això tota l’opressió de les dones. Tots dos tracten les persones intersexuals com a inexistents o com a “aberracions genètiques”.
Les similituds i les aproximacions d’aquests discursos són moltes, en forma i contingut. També comparteixen la mateixa manera de tractar les persones trans, invalidant les seves identitats de gènere i tractant d’anul·lar i de vegades prevenir qualsevol possibilitat de distanciar-se de la denominació de gènere assignada en néixer, motivada pel genital. Tracten les dones trans com si fossin homes cisgènere, malalts o pervertits, suggereixen que pateixen una mena d’autoginefília o que d’alguna manera tenen la intenció de “fer la transició als nens a causa de desitjos pedòfils”, i invaliden l’existència d’homes trans perquè creuen en la idea que serien “dones seduïdes pel patriarcat”.
Malauradament, el vigor de les mobilitzacions feministes trans excloents s’ha incrementat en els darrers temps, possiblement perquè aquesta xarxa compta amb més suport financer per impulsar una agenda contra els drets trans, així com accions combatives davant la construcció de projectes de lleis inclusives que apunten i garanteixen els drets trans. Encara més preocupant és observar que, en alguns països, com en el cas del Regne Unit, els principals mitjans de comunicació, inclosos els mitjans suposadament progressistes (per exemple: Susanna Rustin, periodista de The Guardian), han replicat els arguments de les feministes antitrans sense més qüestionaments.
L’aparell trans excloent de dones cisfeministes —moltes es posicionen a l’esquerra i ocupen càrrecs en partits progressistes— ha estat en gran part responsable d’abraçar la persecució a les dones trans, guanyant-se sobrenoms com a “feixistes fonamentalistes de gènere” o “fonamentalistes de gènere”, provinents des del cissexisme, que valida únicament els cossos cisgènere, mentre invalida i actua mútuament per aniquilar les existències trans.
També hi ha la idea que les dones trans optarien per “convertir-se en dona” i que per tant la violència que pateixen no seria per “haver nascut dona”, sinó per una suposada elecció conscient d’intentar posar-se a si mateixes com una cosa que realment no són: dones. D’aquesta manera, s’atribueix un cert essencialisme de gènere a ser dona, essencialment transfòbica i contrari als estudis de gènere.
Podria esmentar moltes altres similituds, però la veritat és que assumir les discussions de gènere amb la intenció de definir “ser dona” per criteris exclusivament biològics em sembla un moviment altament perillós per a la lluita i els èxits que les dones han obtingut fins ara (per exemple, el paper victimista del feminisme fonamentalista).
Quan entenem que la transfòbia és estructural, també entenem que les persones trans són igualment vulnerables a la violència de gènere, igual que les dones cis. La transfòbia no passa per com es comporten, vesteixen o senten les persones trans. La transfòbia passa i existeix perquè la societat està estructurada a través de normes que marginen, estigmatitzen, discriminen i exclouen les persones trans. Les persones trans pateixen transfòbia pel simple fet que són persones trans.
La lluita pels drets de les dones trans no és antagònica a la lluita de les dones cis i viceversa. Quan una avança l’altra, també avança. Quan lluitem contra la lògica de culpar la víctima de violència de gènere, estem lluitant pels interessos i els drets de les dones cis (violència estructural) i també dones trans (violència correctiva).
La idea del “sexe biològic” per definir estretament “el que és ser dona” l’han utilitzat els fonamentalistes cristians, per atacar tant el feminisme com les dones trans, i també les feministes anti-trans, per discriminar certes dones –com les trans o altres dones “no normatives”– en els esports, en l’ús de banys, en el sistema penitenciari i en la política externa internacional. Fins i tot per dir qui no és dona i la idea respectiva que ha de ser acceptada per totes les persones sota la disfressa d’una suposada defensa dels drets de les nenes i dones.
Des d’aquesta perspectiva, es dissemina i es manipula la investigació, amb la inclusió de fake news i narratives altament violentes contra les persones trans a les xarxes socials. Crear una xarxa de difusió i replicació per intentar justificar l’exclusió de les dones trans dels espais unisexuals destinats a les dones i també per afirmar que l’autodeterminació de gènere de les dones trans donaria lloc a abusadors sexuals o depredadors. O que les dones trans serien “abusadors” i “pedòfils” fingint ser dones per violar cossos femenins.
Internet: el pati d’esbarjo de les dones trans excloents
Internet i xarxes socials han estat un dels principals espais per a la propagació d’ideals trans excloents, per part de pàgines web feministes, algunes de famoses, que han atret dones feministes joves que arriben a creure que promoure els drets de les dones trans faria retrocedir els drets de les altres dones, ja que serien “homes ocupant espais femenins”. Promovent també la persecució, els insults, la humiliació i l’exposició i l’odi contra les persones trans.
L’escena quotidiana de les persones trans i no binàries està plena de violència extrema, invalidació i discriminació constant, fins i tot entre persones cis-LGB. Des de l’any 2020, els grups trans excloents LGB i RADFEM/TERF van ser els grups més citats per publicar transfòbia i odi transfòbic a les xarxes socials, acompanyats de partits polítics i veus de l’extrema dreta, cristians fonamentalistes, etc.
És important emfatitzar que aquesta discussió no és només teòrica: adquireix contorns altament nocius per als moviments per l’alliberament de les dones i debilita l’organització ampliada que inclou totes les dones. Al capdavall, la violència, l’odi i el malestar provocat per ideals trans excloents acaben creant inestabilitat i buidant espais feministes on les persones trans han de ser acollides, i acaben expulsant cossos trans, impedint-los unir-se a la lluita d’altres dones, contribuint a la perpetuació dels estigmes i la creació d’un camp molt fèrtil per a la transfòbia.
Els intents de silenciar com a estratègies de victimització
Malauradament, els intents d’invalidar les denúncies de persones trans contra aquestes persones trans excloents han estat habituals.
De manera insistent veiem dones cis relativitzant els relats de transfòbia o evitant abordar el tema per no afrontar el malestar que aquesta situació ens imposa. I ja ho veus, estem parlant d’un grup de dones cisgènere que han optat per organitzar-se i actuar per perseguir i oprimir el grup més violat i marginat entre els grups minoritaris i que encara no compten amb una àmplia protecció legal a favor seu. No és un tema específic ni una característica personal, sinó una ideologia política que contribueix a mantenir marginada la població trans.
Intenten de diferents maneres buidar la discussió amb l’excusa que estan sent mal interpretades, usen exemples i informació no provada, casos extremadament excepcionals o que contenen mitges veritats per dir que són perseguides i que serien víctimes de la misogínia de “l’home amb faldilles”, referint-se a les dones trans, quan efectivament la disputa es tracta d’una “cistema” discriminatòria per insistir en una lluita contra els drets i les existències de les persones trans.
Acorralen a llocs web feministes que donen suport o publiquen informació sobre persones trans. De vegades recorren a la justificació del “dret a la llibertat d’expressió” per continuar sent transfòbiques, d’altres responen amb més transfòbia i, sovint, quan estan exposades o confrontades, adopten postures antifeministes i utilitzen estratègies de l’extrema dreta, acusant les dones trans d’intentar silenciar la seva ideologia, que per si mateixa ja s’ha demostrat moltes vegades transfòbica i violenta.
Encara en la mateixa perspectiva d’utilitzar estratègies de la dreta, creen enemics imaginaris i posicionen les persones trans com a perilloses, adoptant la política de “nosaltres contra ells”. També diuen que el “transgènere” seria una mena de secta que pretén “transexualitzar” criatures i adolescents, o fins i tot promouen les teràpies de conversió per als homes gai cis efeminats i lesbianes cis masculines que, segons la seva doctrina, estan sent seduïts per afirmar-se trans per pressió de trans activistes.
Persegueixen, expulsen i exposen les dones lesbianes trans, acusant que la relació entre lesbianes trans i lesbianes cis seria una mena de violació en “obligar-les a vincular-se amb les seves polles” o que els homes gais trans serien dones lesbianes cis que van fer la transició per relacionar-se amb els homes cis i per això obligaria aquests homes a ser heterosexuals… ja que els homes trans en realitat serien dones enganyades i òbviament sense autonomia.
Neguen l’existència de criatures trans i creen terrorisme al voltant d’una suposada “epidèmia trans” entre la joventut, diuen que afirmar l’existència de nens seria una cosa anàloga a “l’abús infantil”. S’alcen com a defensores dels drets de la infantesa, per prohibir l’accés a l’atenció de salut i la transició social de les nenes, els infants i els adolescents trans.
Denunciar aquesta violència i anomenar les persones que utilitzen aquesta opressió contra les persones trans és una posició esperada en defensa de les persones trans.
Després de tot, què hi podem fer?
Si aquestes persones no volen ser acusades de transfòbia o de ser RADFEM/TERF, els suggereixo que deixin d’adoptar actituds que entorpeixen la lluita de les persones trans de moltes maneres. Abandonar les aliances trans-excloents i la reproducció de la transfòbia, aprendre a escoltar les persones trans i afrontar la transfòbia.
Crec en una lluita per l’alliberament de les dones que sigui inclusiu, que sigui antiracista i anticapitalista. Que escolti fins i tot els homes trans, acollint-los sense oprimir-ne les seves identitats.
És molt trist veure que el feminisme es fa servir amb un propòsit trans excloent, especialment aquí en un país on l’exclusió social i laboral vers les persones trans és latent. Crec en una construcció feminista alineada amb Angela Davis i amb els mateixos ideals que Marsha P. Johnson, Sylvia Rivera, activistes clau de l’aixecament de Stonewall el 1969, així com activistes més recents, com Mar Cambrollé.
I en aquest sentit, és summament important:
- Prendre posicions públiques contra la transfòbia i en defensa dels drets de les persones trans;
- Combatre les idees trans excloents, i tota forma de transfòbia, dins dels moviments;
- Relacionar-nos socialment amb persones trans per naturalitzar les nostres existències;
- Reconèixer que les dones trans tenen molt per aportar a lluitar per l’alliberament de les dones en el seu conjunt;
- Practicar la lluita per l’alliberament trans i l’alliberament de totes les dones, juntes.
