Xoán Vázquez
Gairebé des del mateix instant en què el politòleg Fukuyama decretava el final de la història i el triomf de l’economia de mercat, cap a l’any 1992, van començar a brollar com a bolets gurus neoliberals i sociòlegs que des de revistes econòmiques, tertúlies televisives o tribunes polítiques i d’opinió dictaminaven que conceptes com classes socials i lluita de classes estaven obsolets i que els canvis produïts a l’estructura de classes dins del capitalisme havien refutat la teoria de Marx deixant-la antiquada. Per tant com a intel·lectual i economista, Marx estava mort.
No obstant, com que el temps col·loca cadascú al seu lloc, aquí el tenim amb 205 anys i més viu que mai. I és que l’existència de grans desigualtats econòmiques i polítiques al segle XXI és una cosa que només un ingenu o un mentider posarien en dubte.
Per a la tradició marxista, les relacions de classe vénen definides doblement, d’una banda, com a relacions de dominació i de l’altra, com a relacions d’explotació, si bé assistim en els darrers anys a certs nivells de mobilitat que han fet creure la gent que les fronteres de classe són fàcils de superar. Res més lluny de la realitat.
Hi ha personatges com el dirigent de Vox, Santiago Abascal, que cada cop que surt el tema de les classes socials i lluita de classes repeteix el mantra de la Thatcher que la lluita de classes és només una vella cantarella marxista. Molt més humil la cantant María Jiménez a la seva cançó “Vamosnos” deia no entendre “aquesta cosa de les classes socials”
Intentarem explicar-ho amb alguns exemples.
Macron o el discret encant de la burgesia
Som al palau de Versalles, en un sopar ofert per Macron al rei d’Anglaterra. Al voltant de la taula hi ha representades totes les grans fortunes: LVMH, Rothschild, Chanel, Renault, PDG Eurostar; acompanyats de venedors d’armes i estrelles de l’espectacle.
El menú confeccionat per grans xefs inclou llagosta blava (1.300 euros el quilo), pollastre de Bresse (70 euros el quilo), cranc amb un vel d’ametlles i macarons rosa (2.500 euros). Tot plegat regat amb vi de 2.772 euros ampolla i xampany de 699 euros l’ampolla. Cada glop equival a diversos dies de salari d’un escombriaire o d’una caixera.
Un banquet al que, suposem que imbuït de l’esperit de Maria Antonieta, s’han gastat 6 milions d’euros i que contrasta amb la seva política envers els col·lectius més desafavorits sobre els que han caigut com una plaga la reforma laboral i les mesures fiscals aprovades pel seu govern. Així, per exemple, l’enduriment de les lleis d’immigració o l’atac als beneficiaris de l’RSA, un subsidi que garanteix un ingrés mínim.
La reducció promesa de despesa pública de 60.000 milions en cinc anys que inclou la supressió de 120.000 funcionaris deteriorarà encara més l’assistència social i sanitària. Les rebaixes fiscals beneficiaran les persones amb més ingressos i en especial els patrimonis financers, els actius dels quals quedaran exempts de l’impost de solidaritat sobre la fortuna (ISF) alhora que es redueix el tipus de l’impost de societats del 33,3% actual al 25% i s’eximeixen de cotització social les hores extres. Total 17.500 milions d’euros de pèrdua de recaptació.
Ara som a la cua d’un dels 79 bancs d’aliments que hi ha a França. Prop de 2,4 milions de persones de classe treballadora rebien ajuda alimentària a finals de l’any 2022 de la xarxa de bancs d’aliments i les seves entitats associades, tres vegades més que fa deu anys. Però la xifra real d’aquesta caritat disfressada de solidaritat està probablement més a prop dels 5 milions, perquè hi ha altres xarxes d’ajuda alimentària a França, com ara els “Restos du cœur” i la Creu Roja.
Jacques Bailet, cap d’una xarxa nacional de bancs d’aliments francesos, assenyala que en termes de balanç nutricional, actualment a les donacions “tenim un dèficit de carn i una manca de fruites i verdures”.
La “pensió alimentària” dels Windsor
La despesa en menjar de la Casa Reial britànica finançada pels contribuents i denominada eufemísticament Subvenció Sobirana puja a 1,4 milions de lliures anuals.
Potser aquest és un dels motius pels quals els mitjans de comunicació britànics es refereixen a la família reial com The Firm (l’empresa).
Contrastant amb aquesta quantiosa “pensió alimentària” una enquesta realitzada a la Gran Bretanya per Living Wage Foundation va trobar que prop d’un 60% de les famílies treballadores ha utilitzat un banc d’aliments i que dos de cada cinc s’han saltat menjars amb regularitat o s’han endarrerit en el pagament de factures de les despeses de la llar.
I els informes dels bancs d’aliments són encara més desoladors, ja que en molts d’ells la demanda dels seus serveis ha assolit màxims històrics alhora que hi ha hagut una reducció del 13% en les donacions d’aliments.
Katherine Chapman, directora de Living Wage Foundation va dir que: “La investigació actual mostra que la crisi del cost de vida està lluny d’acabar especialment per als 3,5 milions de persones treballadores a qui se’ls paga menys que el salari digne real.”
L’estoig de la vida
L’arquitecte Le Corbusier deia que la casa ha de ser l’estoig de la vida.
Aquesta definició va perdre la seva càrrega poètica a partir de la crisi financera de 2007-2008, amb el triomf de les polítiques nacionals de mercantilització i de finançarització de l’habitatge que han deixat milions de famílies sense llar a tot el món.
L’any 2022, segons dades del CGPJ (Consell General del Poder Judicial), es van iniciar a l’Estat espanyol 38.266 execucions hipotecàries sobre habitatges habituals, cosa que ens porta a una xifra de 105 al dia.
Des de l’inici de la crisi e l’any 2008, més de 400.000 famílies han perdut les seves vivendes. Entre 2008 i 2012 la PAH calcula que es van dur a terme almenys 244.278 desallotjaments.
Però, com dèiem al principi, a tot hi ha classes. L’any 2019 l’Ajuntament de Madrid va ordenar el desallotjament per a l’octubre del xalet de 545m2 i quatre plantes del matrimoni de dirigents de VOX (Monasterio i Espinosa de los Monteros) després de viure el matrimoni il·legalment a l’immoble durant cinc anys. La raó? Que la casa no tenia llicència de primera ocupació i funcionament. La residència no complia els permisos. L’any 2021 l’Ajuntament va legalitzar el xalet i va donar per tancat l’expedient després d’unes obres a la mansió. Tot això, a les portes de la campanya electoral.
Com veiem en tots els casos la divisió i la lluita fonamental és, ara més que mai, entre capital i feina. Per als marxistes, el concepte de classe no té com a funció definir l’etiqueta adequada per a cada individu sinó identificar les forces socials fonamentals el conflicte de les quals és la força motora de la història.
I és que, com va dir l’escriptora Ursula K. Le Guin: “Vivim al capitalisme. El seu poder sembla inexorable. També ho semblava el dret diví dels reis.”
