Rodrigo Lombo
El resultat de les eleccions del juliol passat va ser un pal per a les forces de la dreta i l’extrema dreta espanyoles.
Tot i una pandèmia i la crisi econòmica conseqüent agreujada per la invasió russa d’Ucraïna, la rabiosa campanya desencadenada per la caverna mediàtica no ha aconseguit el seu objectiu (per ara).
El PSOE de Sánchez va augmentar el seu suport electoral i parlamentari, cosa que compensa el “fracàs” de Yolanda Díaz, que no va augmentar els resultats d’Unidas Podemos de l’any 2019. El PP va ser el partit més votat, però lluny de la majoria absoluta a què s’acostava segons algunes enquestes. La patacada de VOX ha complicat encara més les opcions de governar dels de Feijoo.
La investidura fake de Feijoo
Amb un PP copiant discursos i pràctiques de la dreta neofranquista, les possibilitats de pactar amb forces diferents de VOX es van esfumar. Els seguicis al PNB, a més d’hipòcrites, són estúpids, ja que no només la ultradreta pretén acabar amb les autonomies, sinó que posa un èmfasi especial a posar fi al règim fiscal basc.
A més, l’any que ve hi ha eleccions a Euskadi i aquest pacte seria l’hara kiri dels jetzals (simpatitzants, membres i dirigents del PNB) a favor de Bildu com a primera força política basca. D’aquesta manera al mateix combo no hi poden anar els d’Abascal i la dreta autonomista basca.
Fins i tot la hipocresia dels populars ha anat més lluny, intentant convèncer Junts i alhora bramant perquè siguin empresonats els seus dirigents.
El discurs mentider de Feijoo en el seu intent d’investidura es va veure precedit per un Colom 2 —en al·lusió a la concentració de l’any 2019 que va unir les tres dretes llavors existents contra l’independentisme— impulsat per Aznar i la dreta més recalcitrant que va reunir diversos milers de persones procedents de tot l’Estat a Madrid el 24 de setembre passat.
Una nova oportunitat per a Pedro Sánchez
Pedro Sánchez, més que un gos —com despectivament li ha anomenat la ultradreta i que intel·ligentment ell s’ha apropiat— està demostrant tenir més vides que un gat.
Ni la pandèmia ni la guerra d’Ucraïna amb la seva crisi derivada no han estat aprofitades pels mitjans de comunicació de la dreta.
La seva obsessió per muntar un escenari apocalíptic no ha calat en gran part de la població i alhora els seus atacs a les reformes del govern —molt limitades en habitatge o ajudes de diferent tipus— qualificant-les de “paguetas” no ha connectat amb els milions de persones que han vist les seves condicions materials lleugerament millorades.
No només es manté, sinó que obté gairebé 1.000.000 de vots més que l’any 2019, en part moguts pel vot “útil” per evitar que els neofranquistes entrin al Consell de Ministres i per altra banda a causa de la tebiesa de l’esquerra liderada per Yolanda Díaz cada cop més descafeïnada. Perquè entre votar l’original i la còpia la majoria vota l’original.
Pedro Sánchez necessita els suports de les esquerres independentistes, els del PNB i els de Junts per poder governar. Els vots de SUMAR es donen per descomptat, més enllà de la sobreactuació de Yolanda Díaz parlant que encara no hi havia acord i que ha estat pres com un acudit.
Bildu ha dit que donarà suport a la investidura per responsabilitat per aturar les dretes, però exigint l’aprofundiment de les mesures a favor de les majories socials.
En el cas d’ERC i Junts, les dues forces s’han manifestat exigint l’amnistia i l’autodeterminació. Junts s’està mostrant més bel·ligerant per la competició que manté amb ERC al camp independista i perquè l’amnistia faria que l’expresident Carles Puigdemont pogués tornar de l’exili.
Tot i això, la pèrdua de força electoral i de mobilització per part de l’independentisme fan que exigències com l’autodeterminació —tot i que la mateixa Constitució permet la possibilitat de fer consultes per territoris— que mai no serien permeses pel PSOE, quedin encara més lluny .
La classe treballadora i el govern progressista
Com hem comentat a molts articles, les mesures preses pel govern progressista han quedat lluny de millorar substantivament la vida de les majories socials.
És cert que la llei de vivenda és molt millor que la de la legislació que teníem abans, però no limita els preus abusius dels lloguers, crea un parc d’habitatge públic extens o prohibeix els desnonaments. La pujada del salari mínim arriba més lluny del que mai ho faria amb la dreta al poder, però la inflació i l’especulació existents fan que els salaris de la majoria de les persones treballadores siguin insuficients per afrontar el cost de la vida. D’altra banda, el govern no ha defensat decididament les lleis del Ministeri d’Igualtat, en una clara aliança amb la dreta.
I què podem dir de la política internacional. La cessió definitiva del Sàhara al Marroc o l’actuació del govern davant de l’intent d’entrada d’immigrants subsaharians a Melilla el juliol de 2022 no són pròpies d’un govern que s’autoanomena d’esquerres. La posició de l’executiu espanyol davant la política genocida d’Israel ha estat de seguidisme respecte a la Unió Europea, donant suport a les atrocitats de l’exèrcit colonial i imperialista d’Israel i condemnant la resistència palestina.
És clar que la presència d’Unidas Podemos al govern ha contribuït que diferents reformes socials hagin tirat endavant. Així, la gestió de l’estat capitalista, més encara amb correlació electoral i social desfavorable, mai no podrà ser equiparable al que seria una societat socialista, una democràcia de la classe treballadora. I encara queden més lluny les propostes de SUMAR, amb unes polítiques de conciliació més grans amb el PSOE i l’estat capitalista.
I encara que respirem alleujats si no governa la dreta, les contradiccions del capitalisme faran que la classe treballadora continuï patint i això derivarà en mobilització. Els moviments socials i les petites forces de l’esquerra revolucionària haurem de ser-hi presents acompanyant i impulsant els nous moviments.
Aquest article es va escriure el 20 d’octubre del 2023. El que ha passat des de llavors no canvia l’argument fonamental.
