Marx21
La web de la Unió Europea declara que cerca “promoure la pau i la seguretat i respectar els drets i les llibertats fonamentals”.
Com sempre, hi ha lletra petita… o no tan petita. El Tractat de la UE declara: “La Unió oferirà als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en què estigui garantida la lliure circulació de persones conjuntament amb mesures adequades en matèria de control de les fronteres exteriors, asil, immigració…”
És a dir, la suposada llibertat interna (sempre molt limitada) es combina amb controls exteriors forts.
L’efecte d’aquests controls queda brutalment clar als informes del Missing Migrants Project (Projecte sobre Migrants que Falten). Tenen dades de 28.216 persones que han desaparegut intentant creuar la Mediterrània des de l’any 2014. A aquesta xifra, que sabem que és incompleta, s’hi han de sumar els centenars o milers de morts al mar intentant arribar a les Canàries, així com les persones que moren intentant creuar el desert de Sàhara.
Tots aquests viatges perillosos i les morts que provoquen són fruit dels controls de fronteres de la UE. Sense aquests controls durs —de tanques, visats, lleis discriminatòries— el viatge seria infinitament més segur i més barat simplement comprant un bitllet d’avió.
Com hauria una esquerra conseqüent de respondre davant d’aquesta situació?
Donar suport als controls?
Escandalosament, hi ha sectors que es defineixen com d’esquerres que donen suport als controls de fronteres.
Un exemple destacat és Sahra Wagenknecht, antiga dirigent de Die Linke, el partit de l’esquerra reformista d’Alemanya. Està a punt de llançar un nou partit que manté que “per estar en contacte amb les seves bases obreres”, s’ha de sumar a la “mà dura” davant de la migració.
En realitat, amb això, se suma al racisme impulsat per l’Estat i els mitjans, que es fa servir per distreure la gent treballadora de l’origen real dels mals socials i econòmics. I recordem que la classe treballadora de debò mai no ha consistit únicament en homes blancs (i heterosexuals, etc.) de mitjana edat que treballen en fàbriques, sinó que sempre ha estat diversa; avui dia, encara més. Per tant, no hi pot haver unitat de classe sense un combat ferm contra el racisme i tota forma d’opressió.
Evidentment, hi ha exemples del mateix fenomen a l’Estat espanyol que no dignificarem anomenant-los.
D’altra banda, n’hi ha que critiquen les lleis actuals de migració i estrangeria, però advoquen per controls “no racistes”.
Per descomptat, aquesta actitud és millor que la visió “rojiparda” comentada abans. Tot i així, cau al mateix parany. En un món en què el capital i les persones riques poden viatjar lliurement, accepten el principi que l’Estat capitalista (o un grup d’estats com és la UE) ha de poder limitar el dret de moviment de les persones pobres i treballadores.
Durant gran part de la història de la humanitat, no van existir fronteres. Els controls de migració, com els coneixem ara, van començar fa poc més d’un segle. No són gens naturals; són producte del capitalisme, i reflecteixen els interessos de les diverses classes dirigents nacionals.
Serveixen per controlar l’arribada de mà d’obra i perquè certs grups de persones treballadores siguin més vulnerables a la superexplotació. També tenen una important funció ideològica, la de fomentar el racisme seguint el principi de “divideix i venceràs”.
Moviment lliure?
Qualsevol esquerra conseqüent hauria de defensar el principi del dret de moviment de les persones; per tant, ha de rebutjar els controls de fronteres.
Hi ha qui argumenta que les fronteres i els controls són un element essencial per a l’existència de les nacions, o en el cas de Catalunya per al dret d’autodeterminació. Això és fals.
Hi ha moltes “fronteres” administratives que no requereixen control de moviment en absolut. Exemples van des de les línies entre ciutats (a l’edat mitjana, hi havia controls de duanes a l’entrada d’algunes ciutats); entre comunitats autònomes; i en teoria entre els Estats europeus signants de l’acord de Schengen. Ni França, ni Alemanya, ni Luxemburg no han desaparegut per l’absència de controls de passaport en creuar d’un país a l’altre.
I no oblidem que quan cinc milions de persones van haver de fugir d’Ucraïna per escapar de la guerra al seu país (en realitat el conflicte al seu territori entre Rússia i l’OTAN, però això és un altre debat), no se li va acudir a cap Estat europeu posar límits a l’arribada de gent refugiada. En aquest cas, correctament, es van esforçar a intentar donar una acollida digna a les persones refugiades.
El fet de negar el mateix tracte a persones migrades o refugiades (sovint la distinció és falsa) d’altres procedències reflecteix simplement el racisme. El cas més flagrant va ser Polònia, el govern ultra de llavors va donar una benvinguda correcta a persones blanques a la frontera d’Ucraïna, però alhora va rebutjar i rebutja amb brutalitat les persones provinents del sud global que intenten creuar la frontera des de Bielorússia, provocant així moltes morts i un enorme patiment.
El capitalisme assassina
Tot i exemples com el d’Ucraïna, és molt improbable que un Estat capitalista actual accepti el dret de llibertat de moviment… insistim, de persones pobres i treballadores; no posen pegues al moviment dels rics.
Però per a una esquerra conseqüent —a diferència d’una “esquerra” que només aspira a gestionar el sistema capitalista existent— això ha de ser un motiu més per combatre el capitalisme, no pas per acceptar els controls de migració.
Tot i això, atesa la força de la ideologia dominant, el rebuig a tot control de migració serà minoritari, fins i tot entre l’esquerra i els moviments antiracistes. Així que l’esquerra radical ha de trobar la manera de col·laborar amb forces més diverses, en lluites àmplies, contra les lleis racistes actuals, alhora que explica la seva pròpia visió.
Això és el que les persones que formem Marx21 intentem fer, combinant la nostra col·laboració en la construcció de moviments unitaris contra el racisme i l’extrema dreta, amb el fet de presentar idees pròpies que van més enllà, tant en assemblees del moviment com a les nostres xerrades i publicacions.
Imatges d’una protesta a Melilla contra la massacre a la tanca:
