Com pot el poble palestí vèncer Israel i l’imperialisme?
L’heroica lluita armada només pot arribar fins a cert punt sense el suport d’un moviment obrer massiu a tot l’Orient Mitjà.
La magnífica resistència palestina s’enfronta ara al poder de la venjança israeliana amb el suport d’Occident.
Com poden els palestins triomfar contra una força que no s’aturarà davant de res, que no dubta a presumir de destruir zones civils a Gaza?
Com bregar amb persones com el ministre de Defensa d’Israel, Yoav Gallant, que va qualificar els combatents palestins d’“animals humans”?
No hi haurà salvació de les grans potències ni d’institucions com les Nacions Unides. Aquestes han cridat el poble palestí a cedir i mantenir la calma davant de massacres i despulles.
El resultat ha estat el menyspreu dels israelians. L’Organització per a l’Alliberament de Palestina i l’Autoritat Palestina “moderades” van reconèixer l’Estat d’Israel. No van obtenir res, ja que Israel ni tan sols hi ha negociat des de l’any 2014.
Els règims àrabs que oprimeixen i exploten la seva pròpia gent no ajudaran efectivament a una lluita palestina que planteja de manera tan aguda qüestions de desigualtat, democràcia i llibertat.
El règim iranià, per exemple, que mata dones per exigir els seus drets, no és un alliberador.
Durant 75 anys, els règims àrabs han parlat de donar suport als palestins, només per trair-los. Han jugat amb l’estratègia d’Israel de “normalitzar” les relacions per aïllar els palestins.
Tampoc no vindrà la solució des de dins d’Israel. Durant més d’un any, els mitjans de comunicació es van saturar d’informes sobre divisions i tensions dins del govern.
Però tan aviat com la resistència palestina va desencadenar una crisi del sionisme, tot el discurs ha estat sobre un govern d’unitat nacional i l’oposició alineant-se amb el principal carnisser, Benjamí Netanyahu.
Desafiament socialista
L’heroica lluita armada s’ha enfrontat repetidament a Israel. Els palestins tenen dret a resistir per tots els mitjans necessaris. Però davant els F-16 i la darrera tecnologia de mort, l’heroïcitat no és suficient.
Hi ha d’haver un desafiament socialista revolucionari contra el sionisme i l’imperialisme.
Això implica un moviment de treballadors i pobres independent de totes les faccions de les classes governants.
Des del moviment nacionalista de masses que va sorgir dels camps de refugiats del Líban i Jordània a la dècada de 1960 fins a la Primera Intifada de 1987 i la vaga general de 2021, totes les principals onades de la lluita palestina han estat impulsades per la interacció entre injustícia social i opressió nacional.
I ha de créixer, passant d’una revolta palestina a una que inspiri les masses a tot el món àrab i més enllà.
Les revoltes i revolucions dels anys 2010 i 2011, la revolta del poble sudanès i el moviment a Algèria donen una idea del potencial per triomfar. Implica que la gent treballadora i totes les persones explotades actuïn sobre la base dels seus propis interessos de classe.
Una revolució així sacsejaria l’imperialisme, el sionisme i tots els dictadors i reis. Seria una altra lliçó de resistència des de Palestina per al món sencer.
