Hamàs va néixer com a resultat de la resistència contra l’Estat d’Israel.
El nom prové d’un acrònim en àrab que significa Moviment de Resistència Islàmica.
Va ser fundat el 1987 durant l’esclat de la primera intifada o aixecament. Però durant dècades abans, els seus membres es van centrar principalment en temes de salut i de benestar general.
La primera intifada va acabar el 1993 amb la premissa d’un acord de pau integral. L’acord, intermediat per Estats Units i la Unió Europea, va comptar amb el suport de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) i el govern israelià.
Es va conèixer com els Acords d’Oslo. A canvi de reconèixer Israel, l’OLP i els seus aliats van obtenir un control limitat sobre la Franja de Gaza i Cisjordània.
Tot i això, les qüestions centrals, com l’estatus del Jerusalem oriental àrab i el dret dels refugiats a tornar a casa, es van posposar per a “negociacions d’estatus final” que se celebrarien en una data futura.
Hamàs va rebutjar l’acord i es va negar a participar a les eleccions per a l’Autoritat Palestina el 1996. El partit principal, Fatah, va guanyar la majoria al nou parlament.
Mentrestant, els israelians van continuar apropiant-se de terres palestines i expandint els seus assentaments. A més, a Estats Units, el Senat va aprovar un projecte de llei per traslladar l’ambaixada d’EUA de Tel Aviv a Jerusalem. Això significava que la ciutat seria la capital indivisible d’Israel.
Durant aquest període, Hamàs es va convertir en el focus de la desil·lusió. El grup va jugar un paper central a la Segona Intifada, que va esclatar l’any 2000. A Cisjordània i la Franja de Gaza, els palestins van dur a terme una ferotge resistència contra l’ocupació, fins i tot utilitzant atemptats suïcides.
A les eleccions de 2006, Hamàs va arrasar a Gaza, i va guanyar una majoria en el conjunt de Gaza i Cisjordània, amb el 44,4% davant el 41,4% de Fatah.
No obstant això, el govern liderat per Hamàs es va col·lapsar després d’un cop organitzat per Fatah i recolzat per Israel i Estats Units. Hamàs continua sent el partit governant a Gaza.
Tot i que va néixer de la ira als carrers, Hamàs s’ha vist involucrat en negociacions. El grup es nega formalment a reconèixer l’Estat d’Israel, però ha acceptat lentament l’argument que un estat palestí pot coexistir amb Israel.
Advoca perquè el territori palestí es restauri al que era el 1967. Però això no implica recuperar les terres que Israel va robar a la Nakba del 1948.
És per això que algunes veus israelianes del passat recent han advocat per negociacions amb el grup.
Però no hi pot haver una solució negociada per a l’opressió del poble palestí, tret que es basi en permetre que tots els palestins tornin a casa seva.
Només quan puguin viure com a ciutadans iguals hi pot haver pau.
Gaza ocupada: una presó a l’aire lliure
Hamàs va llançar els seus atacs des de Gaza, la presó a l’aire lliure més gran del món. Encara que no està formalment sota control d’Israel, està sotmesa al seu setge i bloqueig.
Uns 2,3 milions de persones estan confinades en una àrea més petita que la comarca del Maresme. La majoria de la població té menys de 18 anys i dos terços són refugiats.
Israel va ocupar Gaza durant la guerra del 1967. La problemàtica de controlar una població insurgent va fer que retirés les seves tropes i uns 7.000 colons l’any 2005.
Quan el seu poble va triar democràticament Hamàs l’any 2006, Israel va intensificar la repressió.
Dov Weissglass, assessor del primer ministre israelià en aquell moment, va deixar clar que el pla era augmentar el patiment palestí com a càstig pel vot a favor de Hamàs. “La idea”, va dir, “és posar els palestins a dieta, però no deixar-los morir de gana”.
Juntament amb el règim egipci, Israel encara asfixia el territori. El moviment de béns i de persones està estrictament controlat.
Gaza té una de les densitats de població més altes del món. Segons les Nacions Unides, gairebé 600.000 persones refugiades a Gaza viuen a vuit camps superpoblats.
De mitjana, hi ha més de 5.700 persones per quilòmetre quadrat, molt similar a la densitat de la població a Londres, però aquesta xifra augmenta a més de 9.000 a la ciutat de Gaza.
Israel llança periòdicament importants assalts militars i campanyes de bombardejos contra la població civil a Gaza, matant centenars en cada ocasió.
En el seu atac de l’any 2014, Israel va matar més de 2.200 palestins, incloent-hi 500 nens, a l’espai de sis setmanes.
L’assalt va destruir o va fer malbé 140.000 llars. L’any 2012, l’ONU va dir que si Israel no aixecava el setge a Gaza, el territori no seria habitable per a 2020.
Tres anys després d’aquest termini no hi ha hagut millores.
S’esperava que Israel llancés una invasió terrestre a Gaza aquesta setmana. Però això tornarà a ser un problema per a Israel en intentar controlar una població insurgent.
I el primer ministre Benjamin Netanyahu també serà cautelós abans d’iniciar una guerra més àmplia amb Hezbol·là al Líban o amb forces recolzades per l’Iran. Hezbol·là va derrotar Israel l’any 2006.
