David Bravo
El Parc Nacional Yasuní és una àrea natural protegida, localitzada al nord-orient d’Ecuador, en plena conca amazònica, a uns 250km de Quito.
Aquest parc ha despertat gran interès científic perquè és un tresor ecològic i cultural no només de l’Ecuador, sinó del món. El Yasuní compta amb l’àrea protegida i la reserva de la biosfera més gran de l’Ecuador, compta amb una designació internacional, el 99,73% de la qual està representada per vegetació natural original.
Dins del Parc nacional Yasuní, al camp Ishpingo Tambococha-Tiputini (ITT), hi ha el 18,3% de les reserves de petroli provades del país. L’explotació petroliera és “monitorejada” per l’Estat per tal de minimitzar els impactes que aquesta pugui generar.
L’Ecuador, en els 51 anys d’explotació petroliera, ha acumulat un historial força nefast per la degradació dels ecosistemes naturals, originats per les extraccions de petroli, que, a més, ha tingut escassa repercussió en l’economia nacional.
Quan es va conèixer la primera notícia que confirmava l’existència de jaciments petroliers a l’Amazònia, la població equatoriana va viure una allau de comentaris d’economistes, polítics i aventurers que van fer creure que l’Ecuador era a les portes del desenvolupament tecnològic i financer, producte dels ingressos econòmics que generarien les exportacions de petroli.
Aquestes anàlisis no eren objectives perquè, si bé és cert que els jaciments petroliers produirien gran quantitat de petroli, suficient per convertir l’Ecuador en un país regularment exportador, les divises que van generar aquestes exportacions no ingressaven a l’erari nacional.
Texaco
La producció petroliera va estar a càrrec, inicialment, de la companyia Texaco, que va extreure la major quantitat de petroli dels pous amb més producció, mitjançant contractes petroliers de participació, signats sense més beneficis per al país.
Texaco va aprofitar la manca de regulació, no només per beneficiar-se econòmicament de l’activitat, sinó per cometre algunes irregularitats que, actualment, han estat demanades civilment pels perjudicats. Es va dur a terme el denominat “judici del segle” a la Cort de Sucumbios. La justícia equatoriana va fallar a favor dels perjudicats, l’any 2011, i la multinacional va haver d’indemnitzar amb 9.500 milions de dòlars el país per reparar el dany causat.
Tot i així, la sentència mai no es va poder aplicar perquè la companyia Chevron–Texaco va demanar a l’Ecuador davant la Cort Permanent d’Arbitratge de l’Haia, en virtut d’un tractat bilateral de protecció d’inversions, signat amb Estats Units per l’Ecuador. Set anys després, el tribunal holandès va rebutjar la sentència imposada per la Cort Suprema equatoriana i va donar la raó a la petroliera.
Cal destacar que el Parc Nacional Yasuní ja s’explotava, en alguns sectors, des del 1970. L’any 2008, amb la nova Constitució introduïda durant el mandat presidencial de Rafael Correa, es reconeixen els drets de la naturalesa, és a dir, els drets ambientals, des de una mirada holística.
Així mateix, es reconeix els pobles ecosistèmics, com ara els pobles d’aïllament voluntari Tagaeri i Taromemane, com a co-creadors de la selva. En poques paraules, es reconeix la importància i la necessitat que aquests pobles tinguin espais saludables per poder fer la seva vida.
En aquest mateix any, Correa va presentar una iniciativa a la seu de les Nacions Unides. El govern equatorià considerava, en aquell moment, que el cost econòmic del país, per renunciar al petroli del Yasuní ITT, era de 7.200 milions de dòlars, dels quals sol·licitava a la comunitat internacional 3.600 milions, aquests serien invertits en investigació, conservació, desenvolupament sostenible, entre d’altres. Aquesta iniciativa va ser recolzada per molts sectors de la societat civil internacional, però no va transcendir.
Després, l’any 2009 el govern va tornar a presentar la iniciativa a la Conferència de les Parts (COP) sobre el canvi climàtic a Copenhaguen. Aleshores, semblava haver-hi acord internacional, però amb la condició de tenir el control dels fons per mitjà d’un fideïcomís, cosa que a l’expresident Correa no li va agradar. El mandatari va assenyalar que s’estaven “vulnerant els drets de la ciutadania”.
Finalment, l’any 2013, en una conferència de premsa i per pressió de l’Assemblea Constituent, es va decidir, a causa dels fracassos assenyalats, explotar, d’una vegada per totes, el bloc 43 del Yasuní.
Hipocresia
Producte de l’explotació, es van recaptar 18.000 milions de dòlars anuals per contribuir al desenvolupament del país, és a dir, reduir la pobresa, invertir en la construcció d’hospitals, escoles adequades, habitatges, centrals d’energia, entre d’altres.
Segons l’exmandatari, “el factor fonamental del fracàs és que el món és una gran hipocresia, i la lògica que preval no és la de la justícia, sinó la del poder i que els països contaminadors també són els més rics i forts”. Per això, no temia consultar-lo al poble perquè li donarien la raó.
Tot i això, mai va consultar al país ja que, segons les enquestes realitzades pel Diario El Comercio, el juny de 2013, el SÍ guanyava amb un 92 %. La pregunta clau és: després de 51 anys d’explotació, el petroli realment ha contribuït al desenvolupament de l’Ecuador?
Després de deu anys de pronunciament del Col·lectiu Yasunidos, es va decidir consultar a la població equatoriana sobre si es deixa o no sota terra el petroli.
Hem vist durant aquest procés que la campanya del No va centrar el seu discurs en què el petroli és la columna vertebral de l’Ecuador, que el cost de l’abandonament del camp és de 467 milions de dòlars, que hi ha 2.514 habitants de set comunitats a l’àrea d’influència de l’ITT beneficiats pels convenis signats, que 915 llocs de treball directes es veurien afectats, a més, de sembrar la por, atès que el petroli és la principal font d’ingressos i que, per tant, l’economia nacional cauria per terra.
En poques paraules, que ja no podria comprar més dòlars, i, finalment, que l’Estat no tindria pressupost per pagar els empleats públics i, pitjor encara, que no podria invertir més en salut, habitatge, feina, seguretat social, entre altres.
Dades curioses atès que actualment, en plena explotació petroliera, el país no té res d’això. La campanya pel No va estar allunyada de la realitat equatoriana i es va dedicar a injectar por social.
Natural
Mentrestant, la campanya del Sí va fer servir un discurs aferrat als drets de la naturalesa i al dret de les i els equatorians a conservar el medi ambient, per a les generacions actuals i futures.
Algunes de les idees claus van ser que el 99% del Yasuní és vegetació natural original, que les espècies que habiten el parc són úniques, que hi ha població en aïllament voluntari a la zona i que el clima de gran part de Sud-amèrica depèn de l’Amazònia (aigua, captura de carboni, entre d’altres).
Un dels exemples més propers és la sequera que afronta l’Uruguay, ja que les pluges provenen de l’Amazònia. En definitiva, el bàndol del Sí va deixar clar que si no parem amb l’extractivisme, el canvi climàtic cada cop serà més fort. En tot cas, durant la campanya, els grans buits van ser les propostes concretes de transició ecològica.
Enmig d’aquest context, el 20 d’agost passat, va guanyar el Sí amb un 58,95% davant el No que va obtenir el 41,05%. Si bé, podem dir que les i els equatorians es van posar d’acord en aquesta temàtica, també és cert que un percentatge elevat no ho està.
És rellevant assenyalar que dues de les sis províncies amazòniques van dir que No a la consulta i les quatre restants van defensar el Sí, amb percentatges no gaire distants.
Molts llocs de treball a l’Amazònia depenen del petroli, així que, probablement, una part de la població propera als jaciments petroliers haurà pensat més enllà del bé de la natura i s’haurà concentrat en les seves problemàtiques actuals, com ara la desocupació, sobretot perquè l’Estat equatorià no ha aconseguit cobrir les necessitats de la població.
Queda clar que l’economia equatoriana no pot dependre, a grosso modo, d’una font principal d’ingressos, com és el petroli.
El repte ara és com el país es prepara per diversificar, encara més, la seva economia, tenint en compte que, també, és exportador de banana, productes del mar (número un en exportació de gambetes), tonyina, cafè, cacau de fi aroma, flors, entre d’altres. Aquestes exportacions constitueixen un 70% de les exportacions al món.
Atesa la crisi internacional multifacètica que estem vivint, queda clar que no hi ha cap solució real dins el marc del sistema capitalista existent ni en l’àmbit purament nacional.
