Xoán Vázquez
Han passat 128 anys des del primer partit de futbol femení que va tenir lloc a Londres un 23 de març de 1895, davant de 10.000 espectadors i espectadores.
Segons la FIFA, l’any 2019 al voltant de 13,36 milions de nenes i dones jugaven a futbol de forma organitzada a les seves federacions. Les xifres corresponen a una enquesta en què van participar 198 de les 211 federacions membre de la FIFA, que indica que Estats Units són el país amb més jugadores registrades, 1.720.000; seguit de Canadà, 290.087; la Gran Bretanya, 200.967; Alemanya, 197.575 i Suècia, 196.907.
Segons dades de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF), l’Estat espanyol compta ara mateix amb 84.658 jugadores registrades —d’elles, 19.131 tenen 20 anys o menys— i és la tercera federació de la UEFA en nombre d’entrenadores, 1.991 .
L’any 2013 el Comitè dels Drets del Nen de l’ONU assenyalava que les nenes poden veure reduïdes les seves oportunitats de gaudir d’activitats com el futbol a causa dels estereotips culturals i de gènere que estableixen una diferenciació entre els jocs considerats femenins i masculins.
L’informe del Comitè donava una sèrie de recomanacions que semblen haver caigut en sac trencat. Així, a la Gran Bretanya les xifres de l’Associació de Futbol publicades fa un any van mostrar que el 72% de les nenes juguen tant futbol com els nens a l’escola primària. Però aquesta xifra cau al 44% a l’escola secundària, i només el 40% de les escoles secundàries ofereixen a les nenes el mateix accés al futbol a través de clubs extraescolars que als nens.
Més d’un milió de nenes que es consideraven esportistes a l’escola primària perden l’interès per l’activitat física a l’adolescència. I és que les nenes s’han d’enfrontar a dificultats socioculturals com els prejudicis de les famílies i les burles dels seus companys homes. La realitat és que des que les dones van començar a practicar el futbol es va considerar que no era un esport apte per a elles.
Hi va haver un temps en què gran part dels mitjans de comunicació i la majoria dels polítics tractaven l’esport femení en general com una cosa estranya. Un dels primers partits celebrats a l’Estat espanyol es va jugar l’agost del 1923 entre dos equips d’estrangeres a benefici de la cooperativa de periodistes de Barcelona.
Els comentaris recollits a la premsa esportiva eren contundents en afirmar que ja “està sobradament discutit que el futbol no entra, ni de bon tros, a la llista dels esports que pot practicar la dona perquè es necessita per practicar-se un vigor que la dona no posseeix… ni tindrà mai”.
Altres anaven una mica més lluny. Un articulista de la revista La Reclam afirmava que “el futbol, com a certs espectacles, són només per a homes. La força, el valor, la destresa, ens les hem reservat al repartiment. I a la dona li hem deixat el sentiment, la delicadesa, la bellesa i la gràcia”. L’article acabava amb la següent afirmació: “Les senyoretes futbolistes fracassaran. És a dir, les farem fracassar els homes”.
A l’Estat espanyol venien a jugar equips de dones, però la trobada era tractada com si fos un espectacle circense. De fet als anys 30 es van posar de moda els partits de futbol que disputaven les artistes dels teatres de varietats.
El futbol practicat per dones ja és un negoci
El Mundial celebrat a Nova Zelanda i Austràlia ha generat uns 283 milions d’euros a partir de 20 patrocinadors principals.
La trobada d’obertura de la Copa Mundial Femenina de Futbol, que es va celebrar a França l’any 2019, va ser seguida per gairebé deu milions de teleespectadors i teleespectadores, una audiència similar als onze milions dels primers partits de la Copa del Món de l’any 2018. Veient la bona resposta de l’afició, la FIFA va prometre invertir més en el futbol femení.
La promesa no suposa que hagi abandonat els prejudicis masclistes i sexistes: té una explicació molt més senzilla.
El futbol és un gran negoci. Com totes les altres parts de l’economia capitalista, és una font d’enormes guanys, amb una gran corrupció, i les futbolistes són vistes només com un altre producte. Així que quan, a l’abril de l’any 2019, la FIFA va vendre un nombre rècord d’entrades per a la Copa Mundial Femenina, més d’un milió, la seva actitud va començar a canviar.
Però davant d’aquest anunciat canvi, no està de més recordar quina ha estat l’actitud de la FIFA fins ara.
La selecció alemanya va rebre el 1989, com a recompensa per la conquesta del primer dels vuit títols europeus que avui té, un joc de te. Mentre que la Copa del Món d’equips masculins se celebra des del 1930, no és fins al 1991 que la FIFA organitza la primera Copa del Món d’equips femenins. Durant els anys 70 i 80 les primeres copes del món d’equips femenins es van disputar fora de l’estructura d’aquest organisme.
Ja no se’ls regala a les campiones un joc de te, però un abisme separa encara l’import dels premis entre els equips masculins i femenins. La selecció vencedora del Mundial femení rebrà una prima de 3,9 milions d’euros, mentre que per a l’equip masculí vencedor l’any 2018, la prima va ser de 35,5 milions, deu vegades més. 119 milions d’euros d’indemnització per lesió per a ells, zero per a elles.
Sexisme i exclusió
Però malgrat la bona resposta de l’afició, les promeses de la FIFA i el fet que els comentaristes esportius no s’atreveixin a criticar obertament el futbol dels equips femenins, la veritat és que la discriminació i els prejudicis no han desaparegut.
De fet, des del començament el 1991 del Mundial femení ha estat sempre un camp de batalla contra la discriminació i una plataforma privilegiada per a la reivindicació de drets.
N’és una bona prova les 30 jugadores i una entrenadora obertament lesbianes que van participar al Mundial de França, una cosa impensable en el ranci i homofòbic món del futbol masculí, incapaç de donar suport a qualsevol persona dins del joc que s’identifiqui com a LGBTI+.
Si bé actualment hem superat, només en part, la fase en què, quan a un aficionat al futbol se li preguntava pels equips femenins de futbol contestava somrient: “això ni és futbol, ni és femení”, falta molt per aconseguir equilibrar la balança. I, bona prova n’és la pròpia institució.
Han passat 119 anys des de la fundació de la FIFA, i les dones segueixen enormement infrarepresentades en tots i cadascun dels esglaons de la piràmide de l’esport més seguit del món. A la FIFA, hi ha només 7 dones entre els 37 membres que componen el Comitè Executiu; les comissions permanents no compten pràcticament amb cap dona (excepte les comissions del futbol femení) i només un dels directors és dona.
A tot el món, només 2 dels 209 presidents d’associacions membres són dones: és a dir, menys de l’1% dels integrants del Congrés de la FIFA amb dret a vot, i la majoria de les confederacions no en tenen cap. Només el 7% dels entrenadors inscrits són dones, i totes lluiten contra un “sostre de gespa”, malgrat els seus mèrits.
Un exemple clar d’aquesta desigualtat d’oportunitats el veiem en el que ha passat amb l’entrenadora Paula Navarro que, desafiant les convencions, es va postular com a candidata al lloc d’entrenadora de l’equip masculí del Santiago Morning de Xile. Tot i les seves capacitats, però, va ser rebutjada pel vicepresident Luis Faúndez, que va al·legar que “hi ha llocs que van més enllà de la igualtat de gèneres” i pel porter i capità de l’equip, Hernán Muñoz, que va deixar ben clar que no volia tenir la dona de 45 anys com a entrenadora.
La maternitat i la conciliació també són reptes pendents. El 47% de les jugadores s’han plantejat deixar de competir per poder començar una família. El 61% de les que han estat mares no han rebut suport per cuidar els seus fills, i només el 8% de les jugadores amb fills ha cobrat durant la baixa de maternitat per part dels seus clubs o federacions.
Bretxa salarial
La bretxa salarial al futbol ha estat el centre d’atenció durant anys. El març de l’any 2019, les futbolistes de la selecció nacional d’Estats Units van demandar en un judici la federació nord-americana per discriminació de gènere, mentre que Ada Hegerberg, estrella de la selecció nacional noruega i pilota d’or, va decidir boicotejar el mundial de França per desigualtat de gènere.
Les jugadores de Jamaica van haver d’organitzar una recaptació de fons per poder competir en aquest Mundial i la selecció de Nigèria fa uns quants anys que reclama el pagament de bons promesos per la federació, conseqüència del seu enorme èxit.
Un informe de l’organització internacional de futbolistes (FIFPro), amb més de 38.000 membres, va revelar que gairebé el 60% de les jugadores de la Super Lliga Femenina anglesa es plantegen renunciar per raons econòmiques.
Un altre informe de l’entitat Sporting Intelligence va concloure que el salari del futbolista Neymar és equivalent als salaris de 1.693 dones futbolistes als 7 països amb millors seleccions femenines. La jugadora noruega Hegerberg, la millor retribuïda, cobra 300 vegades menys que Messi.
En el cas de les compensacions extres, les desigualtats són igual d’exagerades.
Un exemple proper i recent: l’any 2018 les jugadores de l’Atlètic de Madrid, campiones de la Lliga Iberdrola femenina, es van emportar una prima de 54 euros per cap, una quantitat ridícula si la comparem amb els més de 300.000 euros que van percebre cadascun dels jugadors del Reial Madrid per guanyar la Lliga masculina.
Però la bretxa no comença ni de bon tros en l’etapa professional, sinó molt abans.
Un club de futbol espanyol anunciava que per a aquesta temporada cap nen haurà de pagar per jugar al planter, mentre que l’escola de nenes continuarà sent de pagament (abonen uns 800 euros anuals).
El conveni col·lectiu de l’AFE (Associació de Futbolistes espanyols) i La Lliga fixa un salari mínim per als jugadors de Primera Divisió de 155.000 euros al que cal sumar-li l’IPC, repartits en 14 pagues d’una mica més d’11.000 euros al mes. A més, els futbolistes tenen dret a vacances anuals retribuïdes de 30 dies naturals.
Jugadors com Benzema, Robert Lewandowski, Busquets, Toni Kroos o Griezmann guanyen entre 20 i 24 milions.
Els sous al futbol femení són ben diferents dels de la lliga masculina. En el cas de les futbolistes, el salari mínim queda establert en 16.000 euros anuals (encara que molts clubs els paguen 25.000 euros). Una xifra que és 9,7 vegades inferior en el cas de les dones respecte dels homes.
A pocs dies del començament del Mundial de França, el sindicat australià de futbol Professional Footballers Austràlia (PFA) va llançar una campanya per reivindicar la igualtat de gènere als premis i va oferir el seu suport a les jugadores perquè emprenguessin accions legals contra la FIFA.
El director executiu del sindicat, John Didulica, i altres dirigents sindicals van escriure a la FIFA, sol·licitant la igualtat immediata a les retribucions rebudes pels esportistes de diferent gènere, afirmant que les jugadores són víctimes de discriminació.
Per difondre la iniciativa, la PFA va llançar un lloc web que defineix els objectius de la campanya. Les jugadores de la selecció australiana, juntament amb les del Brasil i Jamaica, van compartir el logo i el vídeo de la campanya als seus perfils de xarxes socials.
I així, la setmana anterior al començament del Mundial, les futbolistes australianes van aconseguir trencar la bretxa salarial i rebre el mateix salari de base que els seus homòlegs masculins gràcies a un acord de conveni col·lectiu d’un any entre el sindicat i la Federació Australiana de futbol.
Sexisme i abús de poder
Avui dia el sexisme no ha desaparegut. L’actitud del president de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF) Luis Rubiales, en besar la jugadora Jennifer Hermoso sense el seu consentiment, n’és una bona prova.
Però no és un cas aïllat sinó un problema d’àmbit mundial, com assenyala Iona Rothfeld presidenta de l’Associació Nacional de Jugadores de Futbol Femení ( ANJUFF) de Xile: “el que ha passat és símptoma del sistema masclista i misogin a què estem subjectes dia a dia les jugadores” (…) “És lamentable com a persones en posició de poder, com és el president de la Federació i el director tècnic exerceixen aquest poder sobre les jugadores, no només accedint als seus cossos sense consentiment, sinó falsejant-ne les seves paraules”.
La visió de les dones com a persones solidàries i centrades en la família coexisteix amb el fet de posar les dones al centre d’atenció perquè sembli que els nostres governants es prenen seriosament la “igualtat”. A més, les dones encara s’enfronten a un nivell més alt i més sever d’escrutini per la seva aparença i vestimenta.
L’any 2004, el president de la FIFA Joseph Blatter va suggerir que les futbolistes haurien “d’usar pantalons curts més cenyits i samarretes sense mànigues per atraure més homes com a espectadors”.
Als mitjans els agrada que les dones reflecteixin estereotips sexualitzats, i als òrgans rectors de l’esport els agrada oferir allò que volen.
Però l’esport és també un lloc on es reflecteixen i es lluiten conflictes i opinions, i cada cop més les dones es rebel·len contra el tracte que reben. Prova això és el comunicat signat per les vint-i-tres campiones del món i 58 futbolistes més, a través del sindicat FUTPRO, en què anuncien que no tornaran a la selecció espanyola mentre continuïn els actuals dirigents, entre ells Rubiales.
El futbol femení a tots els nivells rep molt menys finançament i molta menys atenció per part del govern, els ajuntaments i els mitjans de comunicació. Però el sexisme a l’esport és producte de problemes més amplis de la societat, per la qual cosa no n’hi ha prou amb defensar la igualtat salarial o més cobertura mediàtica.
