La idea de decreixement reconeix la naturalesa destructiva del capitalisme, sosté Martin Empson, però acaba cercant solucions dins del capitalisme en lloc d’intentar enderrocar-lo.
El setembre de l’any 2019, Greta Thunberg va pronunciar un poderós discurs en una reunió sobre el clima de l’ONU: “Estem a l’inici d’una extinció massiva i de l’únic que es pot parlar és de diners i contes de fades sobre el creixement econòmic etern”, va dir.
El seu atac va provocar la ira dels principals comentaristes, però per a molts activistes mediambientals va arribar al centre de les preocupacions. “No es pot tenir un creixement infinit en un planeta finit” és un lema popular que emfatitza la idea que el creixement capitalista supera els límits planetaris.
El creixement és fonamental per a la manera com els capitalistes veuen la seva economia. L’efímera Primera Ministra de Gran Bretanya, Liz Truss, va culpar un grup imaginari de sindicalistes, ecologistes, “anti-brexitistes” i activistes laboristes de formar una “coalició anticreixement” que suposadament va enderrocar el seu govern.
Els comentaristes s’han preocupat per les baixes taxes de creixement de l’economia, de poc més del 2% anual.
L’obsessió pel creixement sorgeix de la naturalesa de l’economia capitalista, basada en l’expansió constant dels mitjans de producció. Karl Marx va descriure aquest procés com a “acumulació pel bé de l’acumulació”. Però, com va dir el marxista nord-americà John Bellamy Foster, “l’acumulació de capital va acompanyada de l’acumulació de catàstrofe”.
Una resposta a això és el “decreixement”, les i els defensors del qual argumenten que necessitem reduir seccions de l’economia que són destructives. El decreixement no és un conjunt d’idees monolític. Hi ha moltes i molts acadèmics, comentaristes i activistes diferents que posen l’èmfasi en qüestions lleugerament diferents. Però el decreixement és cada cop més part de les discussions polítiques dins del moviment ambientalista, l’economia acadèmica i, en menor mesura, dels sectors del moviment sindical.
Com a marxistes compartim amb els activistes del decreixement l’odi vers un sistema capitalista que destrueix el nostre món en nom del benefici. Estem del mateix costat que les i els partidaris del decreixement que advoquen per una economia menys destructiva i més equitativa. Però un defecte important de la teoria del decreixement és que, si bé és anticapitalista, és una estratègia reformista que no pot aturar la destrucció del capitalisme.
Creixement
Per entendre això, mirem el creixement mateix. La força impulsora del capitalisme és el desig de la y del capitalista de maximitzar els guanys. A El Capital, Marx va col·locar aquest impuls en el context d’un sistema amb dues grans divisions: l’existent entre les i els patrons i les persones treballadores, i la competència entre les i els capitalistes mateixos.
Les i els capitalistes paguen als seus treballadors i trballadores menors salaris que el valor que creen. L’extra que la i el capitalista roba a les i els treballadors es diu “plusvàlua”. Marx va argumentar que la i el capitalista capitalista està “obligat” a reinvertir aquest excedent en els mitjans de producció perquè competeix amb les i els seus rivals. Ho fan per desenvolupar noves tecnologies, millorar o comprar maquinària nova, etc.
Les i els capitalistes estan atrapats a la rutina de la producció. La innovació no està impulsada pel desig de resoldre una necessitat humana sinó per obtenir guanys. Només cal veure com la indústria ens ofereix constantment roba, telèfons o cotxes nous, cadascun dels quals substitueix el model anterior tot i oferir poques diferències.
La comprensió de Marx de la compulsió al cor de la producció capitalista és una de les grans idees de El Capital. Alguns pensadors del decreixement ho comparteixen.
Jason Hickel, el recent llibre Menos es más és una bona introducció a les idees de decreixement de l’esquerra, sosté que “el capitalisme depèn fonamentalment del creixement… El creixement és un imperatiu estructural, una llei de ferro”. Els autors del llibre A favor del decrecimiento fan encara més explícit el seu deute amb les idees de Marx: “A diferència d’altres economies humanes, les capitalistes depenen del creixement. Per prosperar enmig de la competència del mercat, els qui tenen diners han d’invertir-los, guanyar més diners i ampliar la producció”.
Aquesta lògica de la producció capitalista explica l’obsessió de la classe dominant pel creixement i la seva incapacitat per actuar contra el sistema i aturar-ne la destrucció.
El significat del decreixement
La gent partidària del decreixement comparteix la comprensió dels socialistes sobre les conseqüències de l’acumulació desenfrenada i el nostre desig de quelcom millor. Hickel sosté que necessitem la “reducció planificada de l’excés d’energia i ús de recursos per restablir l’equilibri de l’economia amb el món viu de manera segura, justa i equitativa”.
Les i els socialistes estarien d’acord amb la majoria de les coses que defensen els teòrics del decreixement. Necessitem menys combustibles fòssils, fabricació d’armes i publicitat, alhora que necessitem més escoles, hospitals, transport públic i energia renovable.
Aquestes reformes no desafien directament la lògica del capitalisme, ni tampoc el seu imperatiu de creixement. Per exemple, si bé és possible concebre el capitalisme sense la indústria publicitària, continuaria sent capitalisme.
Les i els millors teòrics del decreixement entenen això i advoquen per l’eliminació gradual del capitalisme, cosa que sovint implica demanar cooperatives de treballadors o empreses de propietat comunitària.
Aquest tipus d’idees tenen una llarga història a l’esquerra. Algunes persones partidàries del decreixement fins i tot citen un eslògan del sindicat IWW, d’influència anarquista, l’objectiu del qual és “construir un món nou a la closca del vell”.
El capitalisme pot tolerar algunes organitzacions sense ànim de lucre o cooperatives de treballadors i treballadores. Les cooperatives continuaran sent fuetejades per les tempestes de la crisi capitalista. En última instància, no poden escapar de la lògica del mercat, per molt ben intencionades que pugui ser la gent propietària d’aquests col·lectius.
Però hi ha altres problemes amb el decreixement. Després de la crisi econòmica de l’any 2008, la resposta predominant entre la classe dominant mundial va ser retallar la despesa en serveis públics, imposar restriccions salarials i expandir el neoliberalisme. Esperaven que això restabliria les taxes de creixement.
Per això és natural que moltes persones treballadores vegin el decreixement com una manifestació de “austeritat verda”. Al Sud Global, les i els activistes sovint han desafiat el decreixement argumentant que necessiten desenvolupament i creixement econòmic per brindar a les seves poblacions oportunitats que només han estat disponibles al Nord.
Si bé la majoria de les i dels escriptors sobre el decreixement entenen que el desenvolupament històric del capitalisme ha deixat el Sud Global subdesenvolupat i amb pocs recursos, una petita minoria ha utilitzat un llenguatge que fa referència a “una vida frugal” o “crear espais bellament pobres “. Això no és atractiu per a les persones que s’han enfrontat a l’austeritat o que ja no tenen accés a serveis bàsics com sanejament o atenció mèdica.
En segon lloc, com que la teoria del decreixement es basa en la idea de límits naturals, pot portar a una interpretació de dretes que consideri que les qüestions ecològiques són responsabilitat exclusiva de “massa gent”. Això va ser en gran mesura part del primer i molt influent enfocament sobre el creixement adoptat pel Club de Roma a l’informe de 1972 “Els límits del creixement”.
L’alternativa del marxisme
La crítica més important al decreixement és que és una estratègia reformista que cerca aconseguir canvis dins del capitalisme.
Les i els revolucionaris entenen que les i els capitalistes intentaran aturar qualsevol desafiament a la seva capacitat per maximitzar els guanys. La indústria dels combustibles fòssils ha estat protegida durant dècades, fins i tot quan ha augmentat la consciència sobre el canvi climàtic.
Qualsevol repte seriós als interessos de les grans empreses provocarà una reacció violenta.
Considerem les reformes proposades pel govern de Salvador Allende a Xile als anys setanta. Aquests van ser rebuts amb una resposta brutal. El 1973, el general Pinochet va encapçalar un cop d’estat i va instal·lar un govern militar, assassinant Allende i milers d’activistes.
L’Estat és un conjunt d’institucions i cossos armats de persones que protegeixen els interessos de classe dels rics.
Els teòrics del decreixement no ofereixen una manera de desafiar l’Estat capitalista. No tenen cap argument sobre com podem acabar amb el capitalisme, ni tenen un sentit del poder dins del capitalisme per canviar el món: la classe treballadora.
Marx veia la classe treballadora com la “sepulturera” del capitalisme. A causa de la seva centralitat en la producció, té el poder d’enderrocar el sistema i esclafar l’estat capitalista. Però a través de les seves lluites, les i els treballadors també poden crear institucions que formin la base d’una nova manera d’organitzar la societat.
Cada cop que les persones treballadores contraatacen, veiem un indici d’aquest poder. Les vagues recents a la Gran Bretanya han demostrat com les i els treballadors tenen el poder de tancar l’economia. A les vagues massives a França, les i els treballadors de l’energia es van organitzar per garantir que els hospitals no es quedessin sense electricitat durant les vagues.
Les revolucions magnifiquen aquesta experiència deu mil vegades. En situacions en què milions de treballadors i treballadores es rebel·len, es veuen obligats a anar més enllà de simplement organitzar vagues per abordar qüestions com la distribució d’aliments, el manteniment del poder i la necessitat de protegir les vagues de les i els patrons i la dreta.
Durant la Revolució Russa, les i els treballadors revolucionaris van organitzar “consells” a les seves fàbriques i llocs de treball. Aquests consells van sorgir de la necessitat d’organitzar la lluita, però ràpidament es van fer càrrec de la gestió dels llocs de treball.
En connectar aquests consells en soviets mitjançant l’elecció de delegats es van crear organismes a tota la ciutat i després a tot el país que representaven els interessos de les i els treballadors i coordinaven la revolució. Aquesta va ser la base d’una societat alternativa, socialista.
La mateixa lluita revolucionària crea la base d’una economia racionalment organitzada.
Els consells de treballadors i treballadores assumeixen la gestió de fàbriques individuals, però després poden coordinar la producció entre sectors i economies.
La democràcia de masses és fonamental per a aquest procés. A la revolucionària Comuna de París de 1871, les i els treballadors van insistir que els seus representants rebessin el salari mitjà i poguessin ser destituïts instantàniament.
En una societat socialista, prendrem decisions col·lectives sobre el que es necessita i com produir-ho de manera sostenible.
Podríem fer créixer parts de l’economia (construint més escoles, hospitals i habitatges, per exemple), però també decréixer altres parts de l’economia, com les operacions mineres, i fins i tot abolir indústries importants com la publicitat i la fabricació de armes.
També podríem respondre a necessitats, com ara les provocades per un entorn canviant o l’aparició de noves malalties. Aquestes decisions es prendrien a través d’un procés democràtic de masses, no pas pels capricis de les i els capitalistes que intenten obtenir més guanys.
Hauríem d’acollir amb satisfacció la manera com les i els teòrics del decreixement han generalitzat una crítica anticapitalista en el moviment ambientalista.
Però també hem de tenir clar que això no és suficient. Hauríem de lluitar amb ells, participar en els debats i alhora impulsar una estratègia revolucionària.
Aquest article es va publicar a la revista de Solidarity, el nostre grup germà a Austràlia.
