Les tàctiques conservadores de divideix i venceràs són clau per a la seva estratègia electoral. Sophie Squire analitza el que és real i el que s’amaga a les “guerres culturals”
La societat es defineix per una guerra cultural? O és això el que ens diuen els que són al poder? El vicepresident del partit conservador britànic, Lee Anderson, va dir al febrer que el seu partit hauria de posar una “barreja de guerres culturals i debat trans” al centre de la seva campanya electoral.
La frase “guerres culturals” que omple els diaris de dretes i els discursos conservadors es fa servir principalment per descriure un xoc entre idees reaccionàries i, per exemple, antiracistes. Cada cop que s’aproxima un període electoral, la creació de bocs expiatoris i divisions és una realitat, i una de les úniques opcions que tenen els conservadors per intentar convèncer la gent que els voti.
Esperen que, en infondre odi contra els refugiats i aprovar les llicències de combustibles fòssils, puguin distreure l’atenció de la seva incapacitat per fer front a les crisis que colpegen la gent. Essencialment, darrere de la frase “guerra cultural” intenten amagar el racisme, l’odi i la intolerància de debò.
El terme “guerra cultural” va ser introduït en el discurs polític modern per l’acadèmic nord-americà James Davidson Hunter, al seu llibre publicat el 1991, Culture Wars: The Struggle to Define America. Gran part del que els conservadors britànics estan buscant ara també prové d’Estats Units, l’equivalent actual de les opinions d’alguns cristians evangèlics, el sud profund i fanàtics a favor de les armes.
El terme suggereix un debat entre dos costats legítims. I a més, tracta de presentar un grup de “gent comú” oprimida per una elit de comentaristes, esquerrans i polítics “woke”[1]. No és racisme i transfòbia i destrucció climàtica, diu la dreta. Són les guerres culturals.
Tot i això, aquesta és també una idea que el Partit Laborista britànic de Keir Starmer ha acceptat. Starmer està intentant mostrar totes les persones transfòbiques, racistes i negacionistes del canvi climàtic que ell és el seu home. Però els jocs de guerra cultural enfosqueixen el fet que la gent de classe treballadora, especialment, té una àmplia gamma d’idees de vegades contradictòries.
La majoria no encaixa a les caixes ordenades en què els conservadors i els laboristes els col·locarien. En una enquesta feta l’any passat, el 46% de les persones van dir que pensaven que la immigració tenia un efecte positiu a la Gran Bretanya, només el 29% va dir que tenia un efecte negatiu. I el 38% de les persones va dir que estava molt preocupada pel canvi climàtic, i el 44% estava força preocupada.
(Respecte a l’Estat espanyol, el Centre d’Investigacions Sociològiques va preguntar sobre els “Problemes principals que existeixen actualment a Espanya”. El 0,6% de la població va esmentar la migració en primer lloc (una persona de cada 165 persones); el 4% la va nomenar com un dels “tres problemes principals”. Quan es va preguntar “pel problema que a vostè, personalment, l’afecta més” només el 0,3% va citar la immigració, i l’1,6% la va nomenar entre els primer tres (En canvi, el 7,2% de les persones enquestades va citar “Les desigualtats, inclosa la de gènere, les diferències de classes, la pobresa” com un dels principals problemes del país.)
Així que acceptar la idea que sectors de la gent treballadora no es preocupen per lluitar contra el racisme o el canvi climàtic no és només fals, és perillós. A la seva arrel, la guerra cultural intenta intentar aturar la creixent consciència de classe entre la classe treballadora.
Des que va esclatar el moviment Black Lives Matter en 2020, la idea que el racisme i d’altres formes d’opressió són el resultat del sistema s’ha arrelat molt més. Els tories no volen que la gent treballadora arribi a aquestes conclusions. I certament no volen que les i els activistes pels drets de les persones trans es vinculin amb antiracistes i activistes climàtics per assenyalar el veritable problema.
La guerra cultural impulsada a Europa és una manera de respondre a la força creixent de les idees que desafien el sistema entre la classe treballadora. La gent de dretes sap que no només estan perdent per la crisi del cost de vida o per qui té la culpa de l’escassetat d’habitatges.
Les seves actituds racistes també els aïllen de molta gent. L’esquerra no hauria de respondre a un torrent d’idees transfòbiques i de dreta tancant-se en la idea que només importen els assumptes econòmics i que la lluita contra les opressions és una distracció.
Més aviat, l’esquerra conseqüent —socialista revolucionària— hauria de lluitar contra el racisme, l’imperialisme, el bel·licisme, el sexisme, l’homofòbia, el nacionalisme i la transfòbia, com a part d’una lluita de classes més àmplia. Aquesta és la veritable guerra que hem de fer.
[1] Woke (“despert” en anglès) és un terme que origina a Estats Units. Inicialment s’usava per referir-se als qui s’enfronten o es mantenien alerta davant del racisme. Posteriorment va arribar a abastar una consciència d’altres qüestions de desigualtat social, per exemple, en relació amb el gènere i l’orientació sexual.
A partir del 2021, fruit de les campanyes de la dreta, woke es fa servir gairebé exclusivament com un concepte pejoratiu, i els usos més destacats de la paraula tenen lloc en un context despectiu.
Aquest article va aparèixer al Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya
