Dones en la història

ES CA

Paty Gómez

Clara Lemlich va ser una dona migrant i rebel del segle XX. Volia estudiar des de ben petita i no li va ser permès.

Tot i així, Clara, va aprendre rus, a més de l’ídix, la llengua que es parlava al seu lloc de naixement a Ucraïna. Va migrar des d’Europa de l’Est a Nova York, escapant dels pogroms. I finalment, va acabar treballant a les fàbriques de Greenwich Village, quan era adolescent.

El 23 de novembre de 1909, més de vint mil migrants de parla ídix, la majoria dones joves a l’adolescència i principis dels vint anys, van realitzar una vaga general d’onze setmanes a la indústria camisera de Nova York.

Les i els treballadors van compartir queixes comunes sobre salaris, hores, seguretat al lloc de treball i humiliacions al lloc de treball patides específicament per dones, com avenços sexuals no desitjats.

Els joves vaguistes es van enfrontar a l’oposició dels fabricants, la policia i els tribunals. Els caps van contractar matons per abusar dels i les vaguistes, els policies els van arrestar amb càrrecs falsos d’agressió i els tribunals els van multar i els van sentenciar a fer feines forçades.

Membres de la Lliga Sindical de Dones van monitoritzar els piquets i van recaptar fons. The Forverts, United Hebrew Trades, Arbeter-ring (Cercle de treballadors) i el Partit Socialista van brindar el seu suport.

Al novembre, a la secció sindical Local 25 no li quedaven fons per a la vaga, però en lloc de cedir, el comitè executiu de quinze membres (sis dels quals eren dones i tots socialistes) va convocar una vaga general per tancar la indústria de camiseria.

El 22 de novembre, milers de dones joves van omplir un saló per discutir la crida a la vaga. Durant dues hores, van escoltar els oradors instant a la precaució. Aleshores Clara Lemlich Shavelson va demanar la paraula. Parlant ídix, va electritzar la multitud: “He sentit tots els que han parlat i no em queda paciència per seguir callant. Sóc una noia treballadora, una de les que ja estan en vaga contra condicions intolerables. Estic cansada de sentir aquells que només diuen vaguetats. Som aquí per decidir si fem vaga o no. I jo proposo que anem a la vaga general”. La multitud va prometre unànimement el seu suport a la vaga general.

Vaguistes: dones jueves

L’endemà al matí, aproximadament quinze mil camisers van sortir als carrers. A la nit, el nombre va augmentar a més de vint mil, el 90% dels quals eren jueus i el 70% dones. Durant l’hivern, van ser les sufragistes les que van reunir els diners per mantenir les vaguistes.

Clara Lemlich va acabar amb sis costelles trencades i va ser arrestada un total de disset vegades. Els i les vaguistes —desnodrits i mal vestits— van repartir octavetes, van recaptar fons, van repartir els beneficis recollits a la vaga i van organitzar mítings.

La vaga general va ser suspesa el 15 de febrer de 1910. L’aixecament va aconseguir avenços significatius. La majoria dels tallers van concedir una setmana laboral de cinquanta-dues hores, almenys quatre dies feriats pagats, sense repercussions contra els lleials al sindicat, sense càrrecs per trencament d’eines i malbaratament de materials i negociació de salaris.

Al final de la vaga, que només va aconseguir part dels seus objectius, però va suposar un pas històric, Lemlich va ser inclosa a la llista negra de la indústria pel seu treball sindical i mai no va poder tornar a treballar en una fàbrica. Es va convertir en membre del Partit Comunista d’Estats Units i en activista dels consumidors. En els seus últims anys com a resident en una llar de gent gran va ajudar a organitzar el personal.

Quan va finalitzar la vaga, el 85% de tots els fabricants camisers de Nova York s’havien unit a la ILGWU. El Local 25, que va començar la vaga amb cent afiliats, ara tenia deu mil.

Inspirats per la vaga al sector camiser, seixanta mil fabricants de capes —homes, aquesta vegada— van llançar la Gran Revolta l’estiu del 1910. Després de cinc anys de disturbis, els “negocis d’agulles” van emergir com un dels més ben organitzats a Estats Units.

El 25 de març del 1911, dues setmanes després de la primera celebració del Dia Internacional de la Dona, inspirat per la lluita de Lemlich i les altres treballadores, un incendi va devastar la fàbrica. Van morir 146 dones. No hi havia sortides d’incendis i les portes estaven tancades per dintre. Les paraules de Lemlich reclamant el vot van ressonar més que mai:

“El fabricant pot votar; els caps poden votar; els capatassos voten; els inspectors. La noia treballadora no té vot. Quan demana que el seu lloc de treball sigui segur i higiènic, no cal escoltar-la. Quan demana jornades que no siguin eternes, no l’han d’escoltar. (…) Fins que estigui representada com els homes, no aconseguirà justícia; no aconseguirà bones condicions”.