La premsa britànica es va banyar en hipocresia després de la mort de la cantant irlandesa, escriu Simon Basketter
Res no es compara amb la hipocresia de la premsa. La mort de la cantant irlandesa Sinéad O’Connor va ser rebuda amb una allau de sincers homenatges i ximpleries.
El diari sensacionalista de dretes The Sun va titular “Llegenda perduda” a la seva portada. Cert. Però el diari que la va denunciar i se’n va burlar durant dècades va oblidar que l’havia anomenat “boja” i “Sinéad O’Controversia”.
Es va oblidar d’esmentar la seva indignació quan ella va declarar: “Persones com Margaret Thatcher i Ian Paisley (ultra dretana del nord d’Irlanda) haurien de ser afusellades”, o que Saddam Hussein no era pitjor que George Bush.
En gravar el seu primer àlbum, un executiu discogràfic li va dir que es deixés créixer els cabells i que comencés a vestir-se com una noia amb faldilles curtes. L’endemà va aparèixer amb el cap rapat.
Més endavant a la seva vida, va dir: “La indústria ha aconseguit pervertir completament la idea de l’alliberament femení. Estan donant a les noies la idea que tot el que valen és com es veuen”.
El seu àlbum The Lion and the Cobra, llançat el 1987, va ser gloriós. Però va ser el seu segon àlbum, llançat el 1990, el que la va llançar a la fama mundial.
Va guanyar quatre nominacions al Grammy, però va boicotejar la cerimònia i va rebutjar el premi. El single principal va ser una versió d’una cançó poc coneguda de Prince, Nothing Compares 2 U.
El seu moment va arribar quan va trencar una foto del Papa el 1992 a la televisió nord-americana. Va ser una protesta contra l’abús sexual infantil dins de l’església catòlica irlandesa i per ressaltar que l’establiment es negava a enfrontar-s’hi. Això li va provocar no només amenaces de mort, sinó també fustigació per part dels mitjans de comunicació.
Molts van dir que va arruïnar la seva carrera, però ella ho va veure d’una altra manera. “Sento que obtenir un número 1 a les llistes més escoltades va descarrilar la meva carrera”, va escriure, “i que trenqués la foto em va tornar a posar en el camí correcte”. A tots els altres els va prendre un temps per posar-se al dia.
La seva vida es fa ressò del que ella va anomenar “la història d’Irlanda” a les seves memòries. Un allunyament de la teocràcia, el reconeixement de l’abús infantil, la consciència creixent de l’angoixa mental.
A principis de 1992, s’havia manifestat més d’una vegada amb milers de persones més en una rebel·lió pel “cas X” a Irlanda; es tractava de defensar una víctima de violació de 14 anys a qui se li va impedir viatjar a Anglaterra per avortar.
Va desencadenar una sèrie de protestes que van marcar un canvi radical a la política irlandesa. En un moment ella es va manifestar cap al parlament i va exigir veure el govern. Va escriure l’article de portada del Socialist Worker d’Irlanda (publicació del grup germà de Marx21) del març del 1992 amb el titular: “La dona té dret a triar”, en defensa del dret a l’avortament.
A Estats Units, es va negar a aparèixer en concerts si l’himne nacional nord-americà es tocava abans, les estacions de ràdio van prohibir els seus discos i Frank Sinatra va dir que volia “patejar-la”. Va ser escridassada en un concert en tribut a Bob Dylan quan va interpretar una versió irada de “War” de Bob Marley.
Ella no era una nena abandonada atrapada en una tempesta. Quan uns manifestants van contractar una piconadora per aixafar munts dels seus àlbums, es va posar una perruca i ulleres de sol i s’hi va unir. Va donar una entrevista en què va afirmar haver vingut a sumar la seva veu patriòtica a la protesta.
Quan va sortir d’Estats Units, va donar la casa que havia comprat a Hollywood Hills a la Creu Roja i va demanar que els diners es destinessin a les i els nens de Somàlia.
Ella es va fer capellà. Va buscar el paganisme, el rastafarianisme i el budisme; l’any 2018 es va convertir a l’Islam. La seva veu podia trencar roques i fer plorar els sants. N’hi ha pocs, si n’hi ha algun, que puguin barrejar una mostra de James Brown amb un vell poema irlandès o aparellar els fantasmes del cant tradicional irlandès amb un ritme de reggae.
En la seva darrera aparició pública va dedicar el premi que estava rebent a totes les persones refugiades.
La seva franquesa sobre la seva angoixa ocasional va proporcionar encara més morbositat per als mitjans, però sobretot va mostrar una immensa honestedat.
Com va escriure als comentaris de la seva pròpia entrevista al New York Times fa dos anys, “no és una mostra de salut que una persona estigui ben adaptada a una societat profundament malalta”.
