Rodrigo Lombo
A les eleccions del 28 de maig, el Partit Socialista del primer ministre Pedro Sánchez va perdre el poder que ostentava en importants ajuntaments i comunitats autònomes. Després d’aquesta derrota Sánchez va convocar precipitadament per al 23 de juliol les eleccions legislatives que s’havien de celebrar a la tardor.
Aquestes eleccions seran tot un plebiscit per a l’actual govern de coalició amb Unidas Podemos —ara refundat com a SUMAR al voltant de la ministra de treball i vicepresidenta del govern Yolanda Díaz, militant durant molts anys d’IU i el PCE— a qui la dreta del PP i l’ultradretà VOX pretenen derrotar.
El govern de coalició constituït a finals de l’any 2019 s’ha enfrontat a nombrosos desafiaments: la pandèmia mundial de la Covid-19 i les seves conseqüències econòmiques; una erupció volcànica a finals de 2021 a l’illa de la Palma, a les Canàries; o els efectes de la invasió russa d’Ucraïna.
Ha aprovat importants mesures socials —gràcies a la pressió d’Unidas Podemos al Govern, i a les exigències al Congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya i EH Bildu— com la pujada del salari mínim interprofessional, la llei d’habitatge o la llei Trans.
Però també han intentat acontentar les grans empreses i la banca.
En conseqüència, malgrat aquestes mesures, la inflació fa que fins i tot amb la pujada del salari mínim, la gent treballadora sigui més pobra: l’any passat els salaris reals van baixar un 5%, mentre que els beneficis de les empreses es van duplicar. La llei d’habitatge no ha posat límits als preus del lloguer i els especuladors se segueixen aprofitant de la gent. L’any passat el govern va donar el vistiplau a l’assassinat de desenes de persones migrades i refugiades, la majoria d’origen africà, a la frontera entre Melilla i el Marroc; l’actuació repressiva de la policia marroquina va ser una recompensa pel reconeixement per part de Sánchez de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. També hi ha el suport sense fissures a l’estratègia de l’OTAN a la guerra proxy entre Estats Units i Rússia a Ucraïna, i l’enorme augment en despesa militar.
L’esquerra i els moviments de base
Quan va néixer Podemos l’any 2014, es va presentar com la plasmació política del moviment 15M, de les vagues generals, de les Marxes de la Dignitat o del moviment STOP Desnonaments. Tot i que va néixer amb un programa reformista radical —prohibició d’acomiadaments a empreses amb beneficis, nacionalització de sectors estratègics, el reconeixement del dret a decidir de Catalunya…— aviat va fer un gir cap a la governabilitat, pactant amb el PSOE i rebaixant el programa inicial.
Molta gent activista va ser cooptada per les institucions —amb el cas paradigmàtic d’Ada Colau, exactivista clau de la PAH, que va passar a ser alcaldessa de Barcelona des de l’any 2015 fins a 2023— i moltes altres persones van deixar d’estar actives, es van decebre després de simplement confiar en els polítics electes de Podemos i les seves variants a diferents territoris.
En conseqüència, hi ha hagut un descens general de les grans mobilitzacions, encara que alguns, com el moviment feminista, el LGTBI+, l’ecologista o els sindicats d’inquilins han mantingut el pols tot aquest temps.
Per tant, arribem a un punt en què l’esquerra apareix com un element sistèmic més, mentre que l’esquerra revolucionària és molt feble per impulsar grans mobilitzacions o per empènyer el govern cap a l’adopció de mesures més radicals a favor de les persones corrents.
L’amenaça de la dreta i l’extrema dreta
El gran partit de la dreta espanyola, el PP, ha guanyat poder institucional a les recents eleccions locals i autonòmiques. Després de desenvolupar una oposició basada en mentides i fake news des del principi del mandat de la coalició d’esquerres —volent rebaixar per exemple les insuficients mesures socials aprovades o difamant i recolzant assetjaments com el desenvolupat contra l’exvicepresident del govern i fundador de Podemos Pablo Iglesias i la ministra d’igualtat Irene Montero— es presenta com a favorit a les eleccions generals del proper 23 de juliol.
El seu cap de llista, Alberto Núñez Feijóo, va ser president de Galiza durant 13 anys, imposant mesures antisocials al poble gallec. Un símbol d’aquest període n’és una foto amb un famós narcotraficant en un iot, mentre milers de mares enterraven els seus fills com a conseqüència de la drogoaddicció.
L’únic que promet el PP és la derogació de les mesures socials d’un Govern que han titllat de “social-comunista” per la presència de ministres de Podemos i IU. Però els governs autonòmics del PP —ara amb VOX— mostren bé quines són les seves polítiques. Intenten desmantellar els serveis públics, com l’amenaça a la sanitat pública a Andalucía. Defensen els grans propietaris, convertint les ocupacions d’habitatges buits —la majoria, propietat dels bancs— en un gran terror que casa teva sigui ocupada mentre vas pel pa. Mantenen polítiques antiecològiques, per exemple, destruint ecosistemes naturals com Doñana a Huelva, Andalucía.
Tot això està agreujat per l’ascens de VOX. Amb representació a nivell local, autonòmic i estatal, es tracta d’un partit d’extrema dreta que acull nombrosos feixistes que defensen la dictadura de Franco, fins i tot històrics neonazis. És un partit racista que titlla de delinqüents menors que van haver de fugir del seu país i ara viuen sense suport familiar. És un partit masclista que nega la violència contra les dones. Les seves primeres mesures en arribar a ajuntaments i altres institucions han estat treure banderes LGTBI+, atacar llengües com el català o el basc, entre d’altres, censurar publicacions a les biblioteques, o treure partides contra la violència de gènere, mentre defensen la propietat i els drets dels grans empresaris i banquers amb polítiques econòmiques neoliberals.
Tot i així, hi ha esperança
Quina esperança tenim aleshores la gent d’esquerres? Les enquestes no són gens falagueres, però la diferència d’escons serà d’uns quants diputats entre el PP-VOX i els membres del govern de coalició i les esquerres sobiranistes i independentistes.
El vot per a l’esquerra revolucionària és una cosa tàctica, i davant de la manca d’una alternativa creïble de l’esquerra radical, hem de cridar massivament al vot per la coalició estatal SUMAR, o bé altres opcions a l’esquerra del PSOE on es presentin, com ERC i la CUP a Catalunya, EH Bildu a Euskal Herria, o Adelante Andalucía a Cadis. Si SUMAR arriba a ser tercera força política a nivell estatal, probablement impediria que es formés un govern de dretes amb VOX.
I més enllà, hem de seguir donant suport a cada mobilització social per modesta que sigui. I en aquest cicle electoral, cal impulsar el moviment unitari per aturar VOX. Aquesta lluita, liderada per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya i per moviments similars, però més reduïts, en llocs com Andalucía i Astúries, és igual d’important per enviar VOX a les escombreries de la història, de les quals mai no hauria d’haver sortit.
Una versió d’aquest article va aparèixer en anglès a Socialist Worker, la nostra publicació germana a Gran Bretanya.
