Els socialistes francesos que denuncien els aldarulls s’estan alineant amb l’estat i els patrons. Charlie Kimber escriu des de Lió, França.
Els disturbis han desencadenat un fort debat dins de l’esquerra francesa i mostren quants sectors estan completament integrats en la política que defensa l’estat capitalista.
La figura de més alt perfil de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, va descriure la policia com a “descontrolada”. No va ser una descripció desgavellada, després de mesos d’agressions als manifestants per les pensions i ara l’intent de la policia d’encobrir l’execució d’un adolescent.
Però fins i tot aquest tipus de llenguatge va ser excessiu per al líder del Partit Socialista (PS). El seu líder, Olivier Faure, va dir que estava “en profund desacord” amb Mélenchon. Parlant a Lió, va dir: “Tenim raó en demanar calma i el retorn a la pau civil. No podem donar la sensació d’encoratjar i acceptar la violència”.
El PS, juntament amb els Verds i el Partit Comunista, forma part de l’aliança electoral NUPES amb Mélenchon. A sectors del PS no els agrada la coalició, tot i que proporciona suport vital per a un PS que ha patit una hemorràgia en els darrers anys. Ara volen utilitzar la reacció davant dels disturbis com una raó més per trencar.
Mélenchon sembla nerviós perquè ara ha anat massa lluny. Va parlar de la seva “desautorització absoluta” després de l’atac a casa de l’alcalde dretà de L’Hay-les-Roses. I les seves demandes centrals són simplement una millor capacitació per a la policia i la construcció de “comissions de supervisió” independents.
És ridícul pensar que es pot persuadir els policies, que es veuen a si mateixos “en guerra”, amb les “males bèsties” perquè es converteixin en defensors no racistes de la classe treballadora.
“Normalitat”
Clementine Autain, del partit LFI de Mélenchon, ha parlat amb més força. Ella va dir: “No volem un retorn a la normalitat, perquè allò anormal és precisament la situació normal. La responsabilitat d’aquests disturbis recau en el poder que va deixar que la situació es podrís”.
“Què han estat fent des dels disturbis després que Zyed i Bouna morissin l’any 2005? Les desigualtats han empitjorat, s’ha disparat la pobresa, els serveis públics s’han deteriorat”. Va cridar a una “marxa per la justícia” des de Nanterre.
El grup Autonomie de Classe (A2C), que és proper a la nostra xarxa Marx21, diu: “Hauríem de defensar la valentia i la determinació de la classe treballadora jove, principalment negra i àrab. Hem vist quatre mesos de lluita per les pensions, després, només unes setmanes més tard, aquesta lluita contra la policia, l’estat i el racisme. Estem parlant d’un procés de confrontació de classes contra el capitalisme, la classe dominant i les forces i estructures de l’estat”.
A2C està ajudant a organitzar una manifestació el 14 de juliol per oposar-se a les celebracions nacionals oficials del Dia de la Bastilla en què participa el president Emanuel Macron.
El Twitter del Nou Partit Anticapitalista (NPA) presenta alguns arguments correctes. L’1 de juliol deia: “La revolta i la ira són legítimes! El nostre lloc ha d’estar juntament amb els rebels i tots aquells que volen posar fi a aquest govern i sistema violents”.
L’endemà deia: “En suport a la revolta en curs, l’NPA crida a participar en totes les iniciatives que tindran lloc aquesta nit i els propers dies a França. #justicepourNahel”.
Philippe Poutou, el candidat presidencial de l’NPA l’any passat, va dir: “Les crides a la calma són indecents davant d’una expressió de dignitat”.
Però després és encara més notable que dimarts al matí el lloc web de la NPA no tenia res a dir sobre els disturbis, gairebé una setmana després que comencessin. Potser només és el ritme lent de la presència en línia de la NPA. Però no suggereix una urgència, i encara menys una determinació per donar forma als esdeveniments.
El líder del Partit Comunista Francès, Fabien Roussel, ha emès una terrible sèrie d’atacs contra els esvalotadors. Va anunciar divendres de la setmana passada la seva “condemna absoluta de la violència que va tenir lloc aquella nit”, i no es referia a la policia. I va afegir: “Quan ets d’esquerra, defenses els serveis públics, no els saquejos”.
Roussel ha cedit repetidament al racisme, fins i tot criticant les fronteres de França per ser com a “coladors” que deixen entrar massa persones.
Espantós
Un altre grup que diu que és revolucionari, Lutte Ouvriere, és espantós. La seva declaració principal reconeix la pobresa i el racisme a què s’enfronta la joventut negra i àrab. Però continua: “Hi ha joves, xavals, que viuen amb ràbia al cor. Això és el que empeny una petita part a no respectar res. I va ser aquesta ràbia la que va explotar en violència cega amb la mort de Nahel.”
“La fúria destructiva que ha colpejat alguns barris està causant consternació, consternació i fins i tot ira. I per una bona raó! No són els burgesos els que veuen el seu cotxe, el seu restaurant de luxe o el sseu camp de tennis o de golf esfumar-se. Són les dones i els homes de les classes treballadores els que es troben a la indigència sense un centre social, sense una botiga per a les seves compres, sense transport per anar a la feina”. Denuncia “petits matons i traficants, als quals no els importa gaire posar en perill la vida dels habitants”.
Una anàlisi tan repugnant es fa ressò del que va dir el portaveu del govern, Olivier Veran: “Aquí no hi ha cap missatge polític. Quan saqueges una botiga de Foot Locker, Lacoste o Sephora, no hi ha cap missatge polític. És saqueig”.
Els disturbis són polítics, i el saqueig és polític. Els objectius dels disturbis són aclaparadorament l’estat i els seus matons repressius. Seria excel·lent que una explosió social apuntés únicament els rics i els seus caus de luxe. Això mai no ha estat una realitat, fins i tot una vaga no fa això.
Una vaga del sistema sanitari no només afecta els milionaris; de fet, ells tenen els seus serveis de salut privats en què confiar. Pot significar dolor i patiment per a la classe treballadora. Però és completament correcte fer vaga per millores salarials i per defensar el sistema de salut.
El mateix passa amb les vagues a l’ensenyament. La lluita de classes poques vegades afecta únicament els enemics de classe directes. Això no fa que sigui un error.
Els disturbis de Watts del 1965 —o la revolta de Watts— a Los Angeles, Estats Units, es recorden avui com un gran moviment de resistència. En aquell moment van ser àmpliament condemnats. Provocats per la brutalitat policial racista, van començar l’11 d’agost del 1965.
En menys d’una setmana, el motí va cobrir uns 120 quilòmetres quadrats i va deixar 34 morts, només un blanc. 1.032 persones més van resultar ferides. La policia va detenir 3.438 persones i els danys a la propietat es van calcular en 40 milions de dòlars, l’equivalent a prop de 500 milions de dòlars actualment.
Els esvalotadors van danyar o van destruir més de 600 edificis. Aquests disturbis van ser altament polítics. Watts va ser una declaració que moltes persones negres havien anat més enllà de pregar a l’estructura de poder existent un canvi i pensar que aquest podria proporcionar respostes.
Els treballadors negres van increpar amb crits el líder dels drets civils Martin Luther King quan va anar a Watts perquè havia criticat el saqueig. Els disturbis també van canviar King.
Tres anys més tard, quan els disturbis van esclatar novament, King va pronunciar un famós discurs en què va dir: “Un disturbi és el llenguatge dels no escoltats”. Va parlar d’“una creixent desil·lusió i ressentiment” cap a la “classe mitjana negra i el lideratge que ha produït”. Menys d’un mes després va ser assassinat.
L’assassinat de King va veure una altra onada de disturbis. Però la manca d’una força revolucionària prou gran va significar que els guanyadors més grans van ser la classe mitjana alta negra que va ocupar càrrecs a les grans empreses i les institucions.
Expulsió
Aquestes lliçons bàsiques són ignorades per gran part de l’esquerra francesa, que té un problema a llarg termini de no oposar-se al racisme. Els mestres que eren membres de Lutte Ouvriere i del precursor de l’NPA van estar darrere de l’expulsió de dos estudiants musulmanes per fer servir el niqab en una escola l’any 2008.
Gran part de l’NPA era tan hostil cap a una de les seves pròpies candidates que feia servir el hijab que ella i el seu entorn van abandonar l’organització.
L’esquerra radical no ha aconseguit oposar-se al racisme institucional brutal i a la islamofòbia. S’empassa la mentida que el laïcisme va ser progressista durant la Revolució Francesa de 1789, quan va fer pujar a l’Església Catòlica al poder, i que continua sent positiu.
Ara és una tapadora per a la persecució de la gent musulmana i una manera de demonitzar les persones que s’oposen al racisme i a l’imperialisme. L’esquerra no ha abordat el llegat verinós del colonialisme francès al moviment de la classe treballadora.
Els aldarulls no són el mateix que les vagues. Les vagues apunten a la font de guanys, l’explotació al lloc de treball en què es basa el capitalisme. I les vagues poden tenir una disciplina col·lectiva democràtica i responsable.
És per això que la resistència obrera militant i de masses –no una acció curosament coreografiada i totalment controlada pels líders sindicals– té la capacitat de ser més forta que els disturbis.
Però la nostra crítica als aldarulls és que no van prou lluny. No tenen el poder per enderrocar tot el sistema capitalista. Passar del motí a la revolució no vol dir tornar-se més “respectable” ni diluir la fúria contra el sistema. Requereix una fusió insurreccional del poder del lloc de treball i del poder del carrer.
Però el primer pas és donar suport a les i els joves que protagonitzen els disturbis ara.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a Gran Bretanya
