David Karvala
Els resultats de les eleccions del 28M, amb l’avenç important de l’extrema dreta, són molt preocupants, fins i tot provoquen commoció entre moltes persones que rebutgen el racisme i defensen la democràcia.
Caldran anàlisis detallades de cada resultat, i dels múltiples factors en joc. Aquí es farà un resum molt breu del problema i es plantejaran unes respostes basades en experiències viscudes.
Ara que s’han anunciat eleccions legislatives per al 23 de juliol, això encara és més important.
Un perill anunciat
VOX ha pujat dels 530 regidors obtinguts al conjunt de l’Estat espanyol l’any 2019, a 1.695 ara. També han crescut a molts parlaments autonòmics, amb el perill de més pactes de govern amb el PP.
Aquesta pujada és molt preocupant per descomptat, però no hauria de ser cap sorpresa.
Les raons són múltiples. Els grans mitjans de comunicació han tingut un paper important a tota la pujada de VOX, en donar-los una visibilitat exagerada i sovint en fer-se ressò de les seves mentides. El paper del PP —i de l’ara moribund Cs— en fer-li el joc a VOX també hi ha contribuït.
Les esquerres tampoc no estan exemptes de culpa, en diferents sentits.
D’una banda, quan (pels motius que siguin) no compleixen les promeses, especialment on governen, provoquen una decepció que pot ser aprofitada per l’extrema dreta.
D’altra banda, algunes veus suggereixen que per a fer front a una dreta racista, trànsfoba, etc. l’esquerra ha d’assumir elements d’aquests discursos d’odi. Per descomptat, no ho presenten així, sinó que ho disfressen com un sa rebuig al “bonisme” o al “posmodernisme”. Fins i tot activament promouen polítiques racistes, com quan Marlaska va justificar la massacre a Melilla, o promou la deportació d’activistes socials sobre la base de mentides islamòfobes. Amb això, donen la raó a partits com a VOX. I si calen polítiques racistes, la gent acaba votant l’original, no la còpia.
En tot cas, som on som. Què podem fer?
Frases buides o estratègies reals?
La TV segurament s’omplirà de tertulians i opinòlegs els comentaris dels quals en general no tindran cap base.
D’altra banda, les nostres denúncies més que justificables davant de la col·laboració del PP amb VOX, i les nostres crítiques al paper dels mitjans, no canviaran aquests fets. Tampoc no hi haurà solucions màgiques mitjançant el “cordó sanitari” o estratègies semblants; el problema va més enllà de les mateixes institucions.
No obstant això, sí que podem i hem d’aprendre de les experiències reals de la lluita unitària contra l’extrema dreta.
A Catalunya, tenim el que ha passat amb Plataforma per Catalunya (PxC). Aquest partit feixista, inspirat en el Front Nacional francès, anava creixent des dels seus inicis l’any 2002. El novembre de 2010, gairebé va entrar al Parlament de Catalunya, amb 75 mil vots. El maig de 2011, va pujar de 17 a 67 regidors al conjunt de Catalunya, arribant a ser la segona força a Vic, per exemple.
A la tardor de 2010, es va formar Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), una plataforma àmplia l’objectiu principal de la qual era combatre aquest partit ultra. Amb centenars de milers d’octavetes i adhesius, amb desenes de manifestacions i altres protestes, es va aconseguir derrotar PxC. Després de les municipals de 2011, mai va tornar a conèixer una victòria i el maig de 2015 va perdre tots els seus regidors allà on es va dur a terme la campanya unitària en la seva contra. Van baixar de 67 a només 8 regidors, i aquests van ser en municipis on no s’havia fet la campanya enfocada a PxC. PxC es va liquidar i les seves restes van acabar entrant a VOX.
És important subratllar que UCFR no té cap programa propi, no presenta alternatives polítiques; és simplement una plataforma unitària dedicada a combatre el feixisme i el racisme sobre la base d’uns mínims compartits. Més enllà d’això, cada persona i sensibilitat manté la pròpia visió, i la defensa en nom propi. En aquest sentit, evita el típic dilema de l’esquerra entre una unitat sota un programa cotilla, i haver de trencar aquesta unitat si es vol discrepar d’aquest programa.
Hi ha teories que mantenen que això és impossible o que no pot funcionar, però els fets desmenteixen aquestes teories; un altre exemple és el gran èxit de la lluita unitària a Grècia que va ficar la direcció del partit neonazi a la presó.
I StopVOX aquesta vegada?
Per a les eleccions del 28M, UCFR Catalunya va editar milers d’octavetes, cartells i adhesius; a més, es van difondre els arguments a les xarxes socials. D’altra banda, es va gestionar una declaració contra l’extrema dreta que va ser signada per gairebé un centenar de candidatures, incloent-hi la CUP, En Comú Podem i ERC a l’àmbit català. Es va aconseguir una declaració contra l’extrema dreta recolzada per la la gran majoria del moviment sindical català: van signar CCOO, CGT, IAC, La Intersindical i la UGT.
Tot i això, no es va aconseguir l’objectiu de tancar el pas a l’extrema dreta.
VOX va obtenir 124 regidors a Catalunya: una xifra menor en termes proporcionals que a la resta de l’Estat, però molt preocupant. També, a municipis concrets, van obtenir representació grups més petits de l’extrema dreta catalanista; un d’aquests grups fins i tot va ser el més votat a Ripoll, després d’una campanya fortament islamòfoba.
La decisió va demostrar una obvietat; no n’hi ha prou de tenir octavetes si no hi ha prou moviment de base per repartir-les. Sí que es va fer una feina impressionant en alguns llocs, i cal felicitar les persones implicades, però la veritat és que els grups locals d’UCFR que van jugar un paper clau a derrotar PxC l’any 2015 ara són molt menys actius, alguns fins i tot han desaparegut.
Això és degut en part a la desmobilització que va portar el confinament, de la qual encara no ens hem recuperat. I en part hi ha el fet que els partits i altres organitzacions han signat les declaracions, que és un pas positiu, però en general (sempre hi ha excepcions valuoses) no han animat la seva gent a participar-hi activament i impulsar la lluita unitària contra el racisme i l’extrema dreta.
Hi ha models polítics en què una petita minoria, una avantguarda, lluita en nom de la resta; aquí no cal que la gent en general hi participi activament, el seu paper és aplaudir aquesta minoria. Per contra, el model unitari passa per l’activitat de la gent corrent. Aquesta vegada no s’ha aconseguit activar aquesta capa més àmplia de persones als diferents municipis. A tots els espais de les esquerres hi ha persones que entenen que la lluita unitària és essencial i li donen suport, però en general, cada partit, cada gran organització, ha continuat amb la seva “business as usual”.
És obvi que cada entitat té les seves pròpies tasques, però cal que el conjunt de l’esquerra i dels moviments socials assumeixi més plenament la necessitat de construir el moviment unitari contra el racisme i l’extrema dreta, i que hi dediqui temps i esforços.
Tasca pendent
La campanya a Catalunya ha estat massa feble, però hi ha hagut, i el moviment unitari existeix. Ara toca reforçar el moviment des d’aquesta base, per fer front a l’arribada de l’extrema dreta als ajuntaments i intervenir en els propers comicis.
A la resta de l’Estat espanyol, fora d’un petit grup d’UCFR a Sevilla i als municipis propers, no consta que s’hagi fet la campanya de StopVOX durant les eleccions recents a cap altre territori.
El temps va molt just, però si hi ha interès i compromís de part de les esquerres, es podria impulsar una forta campanya de StopVOX a cada territori de l’Estat espanyol. Passi el que passi amb les coalicions electorals, amb els pactes i les divisions, en això almenys hauria de ser possible fer una feina unitària.
Per tant, després del 28M i de cara a les eleccions legislatives, cada partit farà les seves anàlisis i voldrà elaborar les seves estratègies electorals futures.
Però és urgent que les esquerres aprenguin dues lliçons clau de la història i de l’experiència. Primer, que l’extrema dreta no és el mateix de sempre, sinó una amenaça greu i específica que no s’ha de banalitzar. Segon, que es pot derrotar, mitjançant la lluita unitària, si aquesta s’impulsa de manera seriosa i compromesa.
Cal posar fil a l’agulla, de manera molt urgent.
Tristament, n’hi ha poca comprensió dins l’esquerra de l’Estat espanyol.
Per al grup Marx21, sí que és una prioritat central, al costat de la pròpia necessitat de construir una esquerra anticapitalista més forta i arrelada. Si comparteixes aquesta visió, et convidem a sumar-te al grup.
Una versió d’aquest article va aparèixer en Público.
