Marx21
Com sabem, després dels mals resultats del PSOE i Podemos a les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig, Pedro Sánchez va avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol.
Els resultats del 28M són fruit del fracàs dels partits del govern a l’hora de, realment, defensar la gent treballadora. Més enllà de la retòrica, han impulsat polítiques que afavoreixen les grans empreses i el militarisme, sense oblidar la responsabilitat del ministre Marlaska en les morts a la frontera amb el Marroc, l’enviament de tanquetes de la policia a les lluites de les Drassanes de Cádiz , els desnonaments, la no derogació de la llei Mordassa, etc.
Com a conseqüència, el PP és ara el partit més gran a Aragó, València i les Illes Balears. Haurà de decidir si busqueu el suport del partit d’extrema dreta VOX per governar-les.
VOX va duplicar els seus vots respecte a les eleccions municipals de 2019 i ara té presència als parlaments de gairebé totes les comunitats autònomes. A Madrid, el PP d’Ayuso en va reforçar encara més el control, obtenint-hi la majoria absoluta. També va obtenir majoria absoluta a la Rioja. En part, el PP es va beneficiar de l’enfonsament de Ciutadans (Cs), ja a punt de desaparèixer del mapa electoral. L’any 2019, Cs va obtenir 1,9 milions de vots, mentre que el 28M només va aconseguir 300.000. La majoria dels vots perduts van anar a parar al PP i a VOX.
Però el factor més important va ser el descontent amb la gestió del Govern del PSOE-Podemos. L’any 2022, els ingressos reals (després de la inflació) de les persones treballadores van caure en més d’un 5%, mentre que les empreses espanyoles gairebé van duplicar els seus beneficis.
I mentre la gent treballadora s’empobreix, el “Govern més progressista de la història” dedica més diners a les armes. La Marea va informar a principis de maig que “En 13 dels 17 Consells de Ministres que s’han celebrat des de començament d’any hi ha hagut modificacions pressupostàries que han incrementat la despesa militar”.
Les millores socials en alguns camps són positives, però no justifiquen la resta.
No Podem
Podemos va ser llançat pel cercle de Pablo Iglesias i el grup Anticapitalistes l’any 2014. Va ser un intent de portar a les institucions la ràbia contra l’austeritat i els desnonaments que havia esclatat a les places amb el moviment 15M.
En el seu discurs inicial van parlar de “la casta”: amb això, van ficar tots els partits institucionals al mateix sac, des de la dreta fins al PSOE. Va ser un error no reconèixer que les bases del PSOE i les del PP són molt diferents, ni parlar del que representa VOX avui dia. Però d’això, van passar a l’error oposat, pactar amb una direcció socialdemòcrata que només cerca mantenir el sistema.
Als seus inicis, sota la forma de diferents candidatures, l’espai de Podemos va ser capaç de fer-se amb el control de diversos ajuntaments, inclosos els de Madrid i Barcelona. Després, l’any 2019, es va unir al Govern espanyol com a soci menor de la socialdemocràcia.
El 2014, als inicis de Podem, Pablo Iglesias va declar: “Acabar amb els desnonaments hipotecaris és senzillíssim, es fa una llei i s’acaba amb això. Hi ha coses que són molt fàcils de fer, només cal voluntat política. El problema és que si governen els majordoms dels poders econòmics i no els carters dels ciutadans les coses són molt complicades.” Aleshores va subestimar la dificultat de dur a terme reformes des de les institucions de l’Estat capitalista. Tot i així, hi ha passos senzills que es podrien fer des d’un Govern realment progressista però que no s’han fet. Més aviat, se n’ha anat (amb poques excepcions) a la direcció oposada.
El resultat ha estat desastrós. Podemos va perdre tots els seus regidors a Madrid, Zaragoza, Tenerife, Burgos, València, Vigo, A Corunya… Va perdre escons en gairebé tots els parlaments autonòmics, quedant sense cap representació a la Comunitat de Madrid, País Valencià i les Canarias.
Sumar: la nova gran esperança?
Davant d’aquest panorama, Yolanda Díaz i el seu cercle presenten Sumar com un nou projecte per a l’esquerra. L’avançament electoral ha donat urgència al tema, i s’han afanyat per conformar i registrar la plataforma electoral.
La possibilitat d’un govern del PP amb VOX és preocupant. Però és Sumar la solució? La veritat és que, darrere de la seva apel·lació a la unitat de l’esquerra, hi ha molts aspectes problemàtics en aquest projecte.
Enrique Santiago és secretari general del Partit Comunista d’Espanya i diputat destacat d’Unidas Podemos. És, per tant, un col·laborador proper de Yolanda Díaz i representatiu de la iniciativa. Una entrevista seva al Canal 24 Hores de RTVE —difosa al YouTube del PCE, ni més ni menys!— dóna moltes claus del projecte.
Comença per presentar Sumar com “un projecte progressista… que garanteix la democràcia… davant de l’onada reaccionària i intolerant”.
Va dir “necessitem construir una unitat que sigui amable”. Val a dir que el veto a Irene Montero de Podemos, excloent-la expressament de la candidatura, no sembla gaire amable. A això tornarem.
El punt és que problemes com aquest —i n’hi haurà més— no són casualitat, sinó que són intrínsecs al model.
Monolítica
Santiago explica el seu concepte de la “unitat”: “tots i totes les forces polítiques i els ciutadans que formen part d’aquesta opció… treballant a la mateixa línia. No treballa cadascú d’una manera diferenciada.”
És a dir, una “unitat” monolítica, on totes les persones i forces se sotmeten a un sol “missatge clar”, dictat des de dalt. I com veurem, aquesta uniformitat es planteja per mantenir la línia de la col·laboració lleial (amb alguna exigència pròpia ocasional) amb el PSOE.
Santiago explica també el desig d’integrar a Sumar “moviments socials… persones que participen en sindicats, en associacions…” Això podria sonar bé. Però si se suma al punt anterior, en realitat es busca lligar els moviments socials a aquesta uniformitat monolítica.
Per la seva naturalesa, els moviments haurien de ser plurals i independents de tot partit polític: encara més d’un partit que vol governar. Els partits poden i han de participar en els moviments socials, juntament amb altres col·lectius, altres sensibilitats, amb el dret de defensar les seves propostes. Però la visió que planteja Santiago s’assembla, novament, més a la del vell estalinisme, de veure els moviments com una mera corretja de transmissió per a les decisions de la direcció del partit.
Podemos també va reflectir aquests mateixos errors però, almenys als seus inicis, aquestes formes servien a un programa polític força radical.
Ara serveixen un projecte que apel·la, no a la memòria del moviment 15M, sinó a l’actuació del govern de Sánchez. Un govern que ha portat algunes reformes, sí, però que ha mantingut una política econòmica bàsicament neoliberal. Com es comenta a dalt, un govern que dóna suport a l’OTAN i augmenta massivament la despesa militar. Un govern que celebra l’assessinat de persones migrades i refugiades a Melilla i que deporta activistes musulmans. Un govern que incompleix les seves promeses de derogar la llei mordassa i la reforma laboral del PP, etc.
Un dels pocs àmbits en què UP ha plantat cara al PSOE és amb els avenços respecte als drets de les dones i les persones LGTBI+: amb les lleis de l’avortament, del sol “Sí és Sí”, contra la transfòbia… Com a Ministra de Igualtat, Irene Montero ha lluitat per aquestes reformes davant de l’hostilitat de VOX, PP, i gran part del PSOE, ha patit un assetjament masclista terrible, des de moltes direccions.
Res d’això no treu la seva part de responsabilitat en formar part d’un govern militarista, neoliberal, etc., és clar, però el desig de la (autoerigida) direcció de Sumar d’excloure-la com a candidata és precisament pel que ha fet bé. Volen apartar una persona que, pel seu rebuig al masclisme i la LGTBIfòbia, molesta els partits i la premsa de la dreta i extrema dreta, i incomoda el PSOE.
Colors pastís
En efecte, la cúpula de Sumar està dient que el seu projecte no és només de colors pastís a la seva imatge gràfica. El seu projecte de “canvi” és de colors pastís, un projecte que no molesti els poders existents. És a dir, cap canvi real en absolut.
Podemos als seus inicis combinava el discurs radical amb una pràctica populista i vertical. Per això, amb el temps, cada cop més persones van quedar excloses, en una sèrie de purgues, sense la possibilitat de debats reals entre una militància inexistent o merament virtual.
Sumar ara aplica el mateix model, però parteix des de l’inici d’un discurs de mínims, sense cap promesa radical.
El 23 de juliol, moltes persones d’esquerres que poden votar potser no trobin millor opció electoral al seu territori.
Però Sumar no ofereix cap promesa de canvi, ni representa cap protecció davant la pujada de l’extrema dreta. Gairebé tota la pujada de VOX ha passat amb aquestes mateixes forces dins del govern o recolzant-ho.
Per aturar-se a l’extrema dreta, tota l’experiència confirma que l’element clau és la lluita unitària, la mobilització àmplia, no pas limitada a un partit. D’això en parlem en un altre article.
D’altra banda, els canvis socials que necessitem —en darrera instància la derrota del capitalisme, i la creació d’una nova societat basada en les necessitats humanes i les del planeta— no vindran mitjançant les eleccions, sinó mitjançant l’autoorganització i les lluites des de baix. Fa falta una esquerra que s’orienti en això, i no en una maniobra electoralista darrere l’altra. És a això al que ens dediquem a Marx21.
