Marx21
El 23 de gener de 1962 moria a Corbeil (França) Natàlia Sedova, una revolucionària la vida de la qual estava fins a tal punt associada a la de Trotski que tot el que va precedir a la seva vida i lluita en comú sembla no existir.
Però Natàlia Sedova va ser moltes més coses que la companya de Trotski durant gairebé quaranta anys. Va ser una jove rebel perseguida pel tsarisme. Correctora, però també crítica, dels textos de Trotski, autora d’una biografia escrita conjuntament amb Víctor Serge, militant clau per a l’esclat de la Revolució de Febrer de 1917, en què les dones van ser fonamentals per a la derrota del tsarisme. Organitzadora infatigable a les jornades d’octubre, víctima de la repressió estalinista que va assassinar els seus fills, va consagrar els darrers vint anys de la seva existència a defensar la memòria de Leon Trotski però desenvolupant les seves pròpies posicions amb fortes divergències amb el moviment trotskista.
Dels narodniki a Iskra
Va néixer a la petita ciutat ucraïnesa de Rommi de pare cosac i mare polonesa. Orfe als 18 anys, va ser educada per la seva àvia i les seves ties, en un ambient familiar molt implicat en el moviment populista dels “narodniki”.
Aquest ambient familiar de lluita contra l’opressió tsarista marcaria la seva adolescència, i així tenim una jove Natàlia amb 15 anys organitzant recol·lectes per al suport dels presoners polítics i convencent les companyes que la lectura dels fullets revolucionaris clandestins eren preferibles a la Bíblia .
A Moscou, on es va traslladar a estudiar, entra de ple al moviment revolucionari. I de Moscou va anar a Ginebra a estudiar botànica. Però Ginebra no va aportar únicament a Natàlia una iniciació a la botànica; els problemes socials continuaven apassionant-la i va acabar integrant-se al cercle d’estudiants que havia organitzat el teòric marxista Plekhanov i entre els migrats que s’agrupaven al voltant del diari Iskra, en què Lenin era un dels animadors. Natàlia, amb 19 anys, va rebre del grup la seva primera missió: transportar a Rússia textos revolucionaris il·legals.
Es va traslladar a París on va compartir la dura existència dels migrats polítics que, per poder mantenir-se millor, posaven en comú tots els seus recursos, i menjaven junts en un allotjament del carrer Lalande. Va ser llavors, a la tardor de 1902, quan es va trobar amb Trotski.
Natàlia ho va iniciar al món de l’art. Gràcies a ella, va conservar tota la vida un enorme interès per tots els aspectes de la creació humana: pintura, escultura, música, literatura.
La revolució de gener de 1905 els va portar a Rússia. Natàlia va ser arrestada el Primer de Maig durant una reunió clandestina al bosc. Va romandre empresonada sis mesos i després va ser deportada a Tver.
Exili, revolució, exili
Després de més de 10 anys d’exili i penalitats econòmiques, a partir del gener del 1917, la vida de Natàlia es confon amb la de la revolució. Va ser empresonada després de les jornades de juliol, una vegada alliberada Natàlia va treballar al Sindicat d’Obrers de la fusta, en què tenien majoria els bolxevics.
El president del Sindicat compartia el “punt de vista de Lenin i Trotski” i Natàlia el va ajudar a la campanya d’agitació.
Després del triomf de la revolució Trotski va ser nomenat Comissari del Poble de la Guerra i va passar la major part del temps al front. Natàlia treballava al Comissariat d’Instrucció Pública del què s’encarregava Lunacharsky, dirigint el servei de museus i dels monuments històrics.
A Natàlia li va tocar defensar sota les condicions de vida de la guerra civil els monuments del passat i no va ser una empresa fàcil. Ni les tropes blanques ni les vermelles sentien gran inclinació a preocupar-se del valor històric de les catedrals de les províncies ni de les esglésies antigues.
Això donava origen a freqüents conflictes entre el Ministeri de la Guerra i la direcció dels museus. Els encarregats de protegir els palaus i les esglésies retreien a les tropes la seva falta de respecte per la cultura; els comissaris de guerra retreien als protectors dels monuments d’art donar més importància a objectes morts que a persones vives. Natàlia va viure aleshores els anys més exultants i els més rics de tota la seva existència: la revolució era victoriosa i la seva activitat personal responia plenament a les seves aspiracions.
Però el període de felicitat va ser curt: aviat va començar a Rússia la reacció burocràtica que es va precipitar després de la mort de Lenin el gener de 1924. Va començar així l’últim període de la seva existència comuna, que conclourà a Mèxic el 20 d’agost de 1940 amb l’assassinat de Trotski. Dotze anys dramàtics, marcats per la deportació, l’exili i la persecució.
Van viure a Alma Ata, Prinkipo i, a partir del 1933 fins a la seva arribada a Mèxic el gener del 1937, van tenir una vida nòmada. Entre novembre del 1933 i abril del 34 es van instal·lar a la localitat francesa de Barbizon en una casa situada a la vora del bosc. Aquí tornarà Natàlia el 4 de novembre de 1962, a fer una de les seves últimes passejades.
El 9 de gener de 1937, els exiliats van desembarcar a Tampico. Natàlia va descriure així la seva arribada a la casa blava; “un pati ple de plantes, sales fresques, col·leccions d’art precolombí, pintures en profusió. Som en un nou planeta, a casa de Diego Rivera i Frida Kahlo”.
Al maig de 1940, Stalin llança contra Trotski un primer atac directe. El 24 de maig, una banda armada, dirigida pel pintor estalinista Siqueiros, ataca la casa de Coyoacán, barri de Mèxic on viuen Trotski, la seva dona i alguns camarades, secretaris i guardians. Gràcies a la seva sang freda, quan van sentir les primeres ràfegues de bales, es van llançar fora del seu llit en un angle de l’habitació, la Natàlia empenyent Trotski contra la paret, el va protegir amb el cos.
Ruptura amb el trotskisme ortodox
Després de l’assassinat de Trotski Natàlia va consagrar els darrers vint anys de la seva existència a defensar la seva memòria i la de tots els comunistes víctimes de Stalin. Va donar suport a les lluites obreres de tot el món, com assenyalen les historiadores Bárbara Funes i Gabriela Vino al seu llibre Luchadoras, la burocràcia criminal estalinista.
Tot i seguir de prop les activitats de la IV Internacional, va desenvolupar les seves pròpies posicions, amb divergències molt serioses.
El primer desacord de Natàlia Sedova amb la IV Internacional es dóna en relació amb l’internacionalisme, i es remunta al 1941. Natàlia critica el partit nord-americà (Socialist Workers Party, res a veure amb el SWP de Gran Bretanya), la seva actitud confusa i poc bel·ligerant contra la guerra imperialista.
Però va ser una carta de maig del 1951, la que constitueix el document de ruptura amb la IV Internacional i amb el trotskisme ortodox en general. En aquest text, retreu als dirigents trotskistes mantenir-se en les posicions que eren les de Trotski en el moment de la seva mort. Considerava que l’evolució de l’URSS obligava a una nova categorització. No podem, deia, continuar considerant l’Estat soviètic com un Estat obrer. Per a ella, “els estalinistes, l’Estat estalinista, no tenien res en comú amb un Estat obrer i amb el socialisme”. El que hi havia a l’URSS era capitalisme d’Estat i estava convençuda que Lev Trotski hauria canviat de posició sobre aquest punt.
En una carta enviada el gener de 1944 a Victor Serge, Natàlia li deia: “Va ser amarg pensar que els únics supervivents de la Revolució Russa aquí i potser al món, estàvem completament separats pel sectarisme. I aquest no era l’esperit humà dels veritables bolxevics”.
Al seu llit de mort, a menys de 40 hores d’entrar en coma, ja amb dificultats per parlar, desitjant honrar una vegada més la memòria de Trotski, de Lev Sedov i dels bolxevics eliminats per Stalin, va acceptar ser filmada i pronunciar algunes paraules, afirmant així la seva certesa en la victòria de la revolució i deixant un commovedor testimoniatge per a les joves generacions.
