Miguel Silva
Fa uns quants anys, abans d’assumir la presidència, Gabriel Boric defensava l’orientació ambientalista del seu programa: “compromís profund amb enfrontar la crisi climàtica, per assegurar el dret a l’aigua, per jugar-nos-la perquè no hi hagi més zones de sacrifici”.
A més, estava molt d’acord amb baixar l’horari de feina de 45 a 40 hores setmanals.
La revolta d’octubre 2019
L’esclat va ser una explosió d’ira, però van seguir anys de mobilitzacions de moviments socials diversos i actius, que també consideraven que es vivia una vida intolerable.
Per descomptat, aquest tipus d’explosió social és “polític” en el sentit que milions de persones van entrar a fer marxes, debats en família, amb veïns i companys de feina, col·legi o universitat. Va sorgir un mar amb múltiples visions sobre els esdeveniments, la violència, la salut, les pensions, el cost de l’educació i d’altres temes.
En fi, l’octubre de l’any 2019 va ser, com molts “moviments de masses”, una barreja de idees, d’accions i opinions diferents, que van buscar en aquelles assemblees, cabildos i improvisats mítings a places de barri, situar-se políticament en espais que per a molts eren espais d’organització desconeguts, per explicar-se què passava, el cansament i la desesperança, on van créixer afectes i també van sorgir rialles.
L’esclat va integrar totes les generacions, fins i tot una generació que, a diferència dels nostres pares i mares, difícilment podrem tenir una casa pròpia, un estalvi o una feina fixa.
Però després d’uns quants mesos de mobilitzacions, va començar la pandèmia, el toc de queda i les restriccions a l’organització social mancomunada. Després, una crisi econòmica i la distància que van aprofundir la desorganització d’assemblees i moviments socials incipients.
Qui anava a omplir el buit que la pandèmia i la desmobilització va deixar en la vida social i la consciència de milions?
El primer plebiscit
Després de mesos de marxes, reunions locals i nacionals, barricades i saquejos de supermercats, es va votar al plebiscit d’octubre 2020, que necessitàvem una nova Constitució.
En aquest plebiscit van votar gairebé 6 milions a favor de tenir una nova Constitució i poca cosa més que un milió i mig en contra (d’un padró total de gairebé 15 milions). És a dir, el 50% de les persones van anar a votar.
Després, va començar un procés d’elecció dels i les que farien la feina d’escriure la Constitució. La campanya electoral va tenir lloc durant la crisi sanitària i econòmica de la Covid.
La gran majoria de les i els “Convencionals” triats el maig de 2021 no eren polítics convençuts ni eren militants de partits, però sí que tenia un tipus o un altre de relació amb els moviments socials. Dels 155 escons, candidats dels partits de la dreta van guanyar només 37 llocs, i els de l’ex-Concertació (coalició de centre i socialdemòcrates), uns 25.
Els i les convencionals van començar la seva tasca, intentant transmetre el procés llarg, tècnic i complicat al públic, però sense gaire èxit, perquè les organitzacions socials ja havien estat debilitades per les raons que comentem a dalt, així que els i les convencionals no tenien a qui i com transmetre la seva obra.
Mentre treballaven, es van organitzar les eleccions presidencials i parlamentàries. A la segona ronda de les presidencials, el novembre del 2021, Gabriel Boric va guanyar amb poc més que quatre milions i mig de vots.
Tot i això, a les votacions de diputats, els vells partits polítics de la dreta (76) i l’ex-concertació (37) van guanyar la majoria, enfront als 46 dels partits que recolzaven Boric. Al senat, els resultats van ser 3 pro-Boric, 18 ex-concertació i 27 dreta.
Boric, per tant, va assumir la seva presidència el març del 2022 amb una minoria al Parlament, però com a “portaveu” del que quedava de la revolta d’octubre del 2019.
El govern de Gabriel Boric
Tant el programa com l’esborrany de la nova Constitució exigien canvis al sistema de salut, a la previsió, l’educació i la desigualtat.
Tot i això, durant el primer any del govern de Boric, no es van realitzar els canvis, esperaven a la nova Constitució. Tanmateix, durant aquest any 2022, sota l’impacte de la inflació i en acabar les transferències d’emergència dissenyades per evitar un col·lapse econòmic durant la crisi de la Covid, els sous reals van baixar.
L’esclat social d’octubre 2019 va ser una rebentada social producte d’un nivell de vida que es considerava intolerable. Tot i això, van ser els nous “polítics” i el seu govern els que van omplir el buit que va deixar la desmobilització social durant la crisi de la Covid. Però no ho van fer amb un nou activisme de base (que era, de veritat, una obra necessària i difícil) sinó amb la política parlamentària basada en negociacions i “realisme”. És a dir, acció “dins del possible”.
I la votació al plebiscit de “sortida” sobre l’esborrany de la nova Constitució, el setembre 2022, va ser un rebuig massiu.
Què explica el rebuig?
Els quatre milions (més o menys) que van votar per Gabriel Boric a la segona volta de les eleccions presidencials, també van votar a favor de la nova Constitució. Estaven i estan convençuts que els canvis venien.
Però gairebé 8 milions dels 13 milions de votants (d’un padró total de 15 milions en sufragi obligatori!) van votar Rechazar. Els quatre milions de joves que van votar per primera vegada i pel Rebuig, no havien estat tocats pels dies i les setmanes d’un estès octubre, o potser, per dir-ho d’una altra manera, la cara d’ira i de frustració que era part important de la revolta, també per a ells va ser una raó per seguir votant contra els “polítics”, fins i tot contra els canvis transmesos pels i les convencionals, que també als seus ulls eren “polítics”.
Per a ells i elles, aquesta allau de demandes fragmentades que es va projectar des de la Convenció era més xerrameca dels polítics. En altres paraules, per a ells aquest “manera de vida que es considerava intolerable” i que va explotar durant l’esclat, seguia sent la seva vida.
El rebuig va ser una tremenda sorpresa per a gairebé tothom, i ha imposat límits molt estrets als canvis que el govern ha intentat implementar. És a dir, el Rebuig de la nova Constitució ha estat interpretat pel govern, i per l’oposició, com un Rebuig també al govern, perquè Boric i el seu govern donaven suport al procés constitucional.
Després del rebuig, el govern ha intentat acostar-se als partits del centre, de l’exconcertació, i per tant ha negociat el tipus de política que és factible avui, “dins del possible”, davant d’una nova dreta cada cop més extrema i activa.
Dos exemples de l’estat del Govern de Boric
Assenyalem breument dos exemples de l’impacte del rebuig a la política de Boric: la Llei de les 40 hores laborals, i les relacions amb la multinacional de la mineria AngloAmerican,
La llei de les 40 hores ha estat descrita com un èxit per als treballadors, malgrat el fet que va patir canvis a mans de la majoria concertacionista i de dretes al Senat.
Tot i això, el que fa aquest projecte és aprofundir aquest marge de maniobra que té l’empresariat en permetre estendre la jornada a 52 hores extres.
En altres paraules, les 40 hores ja no seran a la setmana sinó la mitjana durant 4 setmanes, lliurant-se a l’ocupador l’elecció dels torns de treball avisant amb només una setmana d’anticipació i la possibilitat que en certes setmanes s’hagin de treballar fins a 52 hores per tal d’estalviar-se el pagament d’hores extra. S’exigeix l’acceptació sindical, però sense cap requisit de fortalesa ni de representativitat dels sindicats signants.
L’empresa Angloamerican: Fa poc, el Govern va acabar per aprovar el projecte d’ampliació de la minera Els Bronzes de la multinacional AngloAmerican, la que ha estat molt criticada per organitzacions ambientalistes que afirmen que aboca a un risc de debò el proveïment d’aigua en dues regions i pel seu impacte a les glaceres de l’alta serralada.
Són dos exemples de com la política del govern abans de governar s’ha convertit en la nova política “dins del possible”.
Les condicions que determinen el possible, segons el pensament del govern, són l’avenç de la dreta després del Rebuig, i la necessitat d’integrar l’ex-concertació a la seva aliança política.
Mentrestant, les pressions “subterrànies” de la inflació i la caiguda dels sous reals són presents a les cases de milions de famílies.
El nostre desafiament, doncs, és treballar de manera conjunta per reactivar les organitzacions socials de base, i agrupar aquelles persones que volen treballar com a revolucionàries, amb les seves teories i activitats, preparant una organització capaç de ser útil durant la propera revolta.
Miguel Silva és socialista revolucionari a Xile
