David Leiva
Mentre els mitjans de comunicació francesos, les i els polítics i les i els líders sindicals se centraven en els anuncis del divendres 14 d’abril, del Consell Constitucional francès, les manifestacions i les vagues del dijous 13 van mostrar el veritable poder per canviar la societat.
La gent treballadora va sortir al carrer a la dotzena jornada d’acció nacional des del gener contra l’atac del president Emmanuel Macron a les pensions. Tot i que no va ser tan gran com algunes de les mobilitzacions anteriors, la participació va continuar sent molt considerable.
Segons el sindicat CGT, més d’un milió de persones es van unir a les protestes: 400.000 a París, 130.000 a Marsella, 70.000 a Tolosa i 40.000 a Bordeus. La gent es nega a tornar a la “normalitat” o a “passar pàgina” i acceptar el salvatge atac de Macron. A la manifestació de París, un sector de sindicalistes de la funció pública va fer sonar repetidament “Don’t stop me now” de Queen al seu equip de so com a recordatori a Macron i als seus propis dirigents.
De manera significativa, milers d’estudiants universitaris i escolars es van manifestar “extraoficialment” el dijous 13 al matí a París i en altres ciutats. “No deixarem que es difongui el missatge que aquest moviment està acabant”, va dir Avril a la manifestació de París. “I estem dient que no està bé que els sindicats ho parin tot”.
El dia va començar amb la notícia inspiradora que els treballadors de la recollida d’escombraries de París tornaven a la vaga i ocupaven part de les instal·lacions de la incineradora d’Ivry.
Un periodista del diari Liberation va informar: “Molts estudiants, així com vaguistes d’altres sectors, van donar suport a la represa de la mobilització. De lluny, es veuen siluetes d’escombriaires a la teulada. Despleguen una enorme pancarta que cobreix gran part de l’edifici. “100% públic + els recursos per prestar un servei de qualitat”, diu. La multitud aclama els vaguistes, es disparen petards”.
La nova secretària general de la federació sindical CGT, Sophie Binet, arriba i puja per una escala per unir-se als vaguistes a la teulada. Treballadores i treballadors del ferrocarril, la sanitat, l’educació i vaguistes d’altres sectors van prendre breument els locals del grup d’articles de luxe LVMH, propietat de Bernard Arnault. Arnault és l’home més ric de França i potser del món.
Al crit de “Aquí estan els diners”, les i els sindicalistes de Sud Rail van llançar bombes de fum i van hissar banderes davant de la seu de Louis Vuitton.
Tot i això, per a la majoria dels líders sindicals i polítics, com Jean-Luc Melenchon, de la coalició d’esquerres Nupes, divendres 14 és més important que dijous 13. Aquell dia, el Consell Constitucional de l’Estat emetrà el veredicte sobre si Macron va utilitzar mitjans legals per aprovar la llei de pensions.
Mancat d’una majoria al Parlament, Macron va recórrer a l’article 49.3 de la Constitució. Això significa que una mesura es converteix en llei a no ser que el govern sigui derrotat en una moció de censura, i no ho va ser. Després del suport del Consell a l’atac de Macron, alguns líders sindicals estan disposats a tancar l’acció de masses. Però no ho poden fer gaire obertament perquè saben que encara hi ha una profunda ira a tot el país.
I el vistiplau del Consell Constitucional a Macron va detonar una nova onada d’ira. Davant el temor de les protestes, el ministre de l’Interior, Gerald Darmanin, havia prohibit les manifestacions davant del Consell Constitucional a partir de dijous 13 a la nit. Els estudiants havien votat a favor de celebrar una marxa divendres, que s’havia de celebrar malgrat la prohibició. Anteriorment, un grup d’activistes del grup de justícia global Attac va desplegar una pancarta davant de l’edifici del Consell Constitucional demanant que s’anul·lés la llei de Macron. La policia en va detenir quatre d’ells.
Cal reconèixer, però, que l’estratègia dels líders sindicals ha fracassat. Les jornades d’acció puntuals no han estat suficients per derrotar un president decidit a fer fallida la força dels treballadors. En un comunicat amarg però desafiador, els treballadors de les refineries del sindicat CGT Total van explicar dimecres 12 per què posaven fi a la vaga indefinida que van iniciar el 7 de març.
“Si la mobilització està en dificultats avui, no és per falta de determinació de la base, que està en vaga des de fa setmanes. És perquè el sindicat s’ha negat a construir una relació de forces a l’alçada de les ambicions dels nostres enemics. En lloc de convocar set dies d’acció des del 7 de març, haurien d’haver cridat a encadenar aquestes jornades de vaga per aturar de debò l’economia, cosa que hauria canviat el destí del moviment. Som dels que mai no han cregut en el mètode dels dies d’acció aïllats”.
Però van acabar amb una crida a més resistència. “Ara està clar per a tots que el règim de Macron només es manté gràcies a la policia i a la repressió. En aquestes condicions, sap que és incapaç de superar els quatre llargs anys que li queden i encara menys d’aprovar la resta de contrareformes que té al cap”. “El que importa ara, per a tothom que ha lluitat i ho segueixen fent, és saber amb quins èxits tornarem al camp de batalla”.
En tot cas, la batalla ha de continuar, però amb una estratègia nova. A França hi ha un gran debat després de tres mesos de resistència. Una vaga general de més d’un dia, protestes de carrer militants, a partir de la convergència de les diferents lluites i amb una autoorganització de les i els treballadors des de baix, podrien haver aixafat ja Macron.
La coordinadora de líders sindicals ha fet una crida a “tots els treballadors, joves i jubilats perquè l’1 de maig sigui un dia de mobilització excepcional i popular contra la reforma de les pensions i per la justícia social”.
De qualsevol manera, des de l’Estat espanyol no podem perdre de vista el que passi a França.
