Judy Cox
La primera dona negra a presentar-se per a vicepresidenta d’EUA no va ser Kamala Harris, sinó Charlotta Amanda Spears Bass, el 1952.
Charlotta Amanda Spears va néixer el 1874 a Sumter, Carolina del Sud, en el que havia estat el territori esclavista d’Estats Units només una dècada abans. Fou la sisena d’onze fills. Va rebre la seva educació a l’escola pública.
Més tard, es va mudar a Califòrnia i va començar a treballar al diari Califòrnia Eagle. Després de la mort del seu fundador, Charlotta va arribar a ser directora i després propietària de la publicació, una de les primeres dones negres a ser propietària d’un diari.
Va prendre cursos a la Universitat de Columbia i la Universitat de Califòrnia. El 1912, Joseph Bass es va unir a l’Eagle. Va compartir la preocupació de Charlotte per la injustícia i la discriminació racial. Es van casar i van dirigir l’Eagle conjuntament.
Durant la dècada del 1920, Charlotta es va convertir en copresidenta de l’agrupació de Los Angeles de l’Associació Universal per al Millora dels Negres, l’organització panafricanista i separatista fundada per Marcus Garvey. Va fer campanya contra les escoles segregades i contra la discriminació laboral.
Carlotta també va ser directora del Moviment Juvenil de la National Association for the Advancement of Colored People, l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color, la principal organització en defensa dels drets de la gent negra a EUA de l’època, buscant la seva plena integració a la societat existent.
La circulació de l’Eagle, de 60.000 exemplars, el va convertir al diari afroamericà més important de la costa oest. Entre el 1912 i el 1951, sota el lideratge de Charlotta, l’Eagle va liderar campanyes contra la pel·lícula de D. W. Griffith, The Birth of a Nation (“El naixement d’una nació”, una celebració del racisme), contra el Ku Klux Klan, i contra la brutalitat policial. El diari també va donar suport als “Scottsboro boys”, nou joves que van ser falsament incriminats i condemnats per violació a Scottsboro, Alabama, el 1931.
Charlotta va rebre amenaces telefòniques i en un moment es va enfrontar a vuit homes vestits de blanc, a qui va espantar i fer fugir en treure una arma de foc.
El 1934, el seu marit Joseph va morir i Charlotta va assumir el control del diari en solitari.
El 1942, el Departament de Justícia va interrogar Charlotta sobre les afirmacions que el seu diari era finançat pel Japó i Alemanya. L’FBI va monitoritzar Charlotte, ja que sospitaven que donava suport al Partit Comunista.
A la dècada de 1940, el Partit Republicà va triar Bass com a directora de la regió oest de la campanya presidencial de Wendell Willkie. No obstant això, després ella va abandonar el Partit Republicà i es va unir al Partit Progressista.
Carlotta va exercir el 1952 com a presidenta nacional de Sojourners for Truth and Justice, una organització de dones negres que protestaven contra la violència racista, liderada per comunistes.
Aquell mateix any, va ser nominada a vicepresidenta d’Estats Units pel Partit Progressista, acompanyant el candidat presidencial, l’advocat Vincent Hallinan. Així, Charlotte es va convertir en la primera dona afroamericana a postular-se per a la vicepresidència d’Estats Units. La seva plataforma demanava drets civils, drets de les dones, la fi de la Guerra a Corea i la pau amb l’URSS.
El 1966, Bass va patir un vessament cerebral i es va jubilar. El 1967, quan tenia noranta-un anys, l’FBI encara classificava Charlotta com una potencial amenaça per a la seguretat nacional.
Va morir a Los Angeles el 12 d’abril del 1969 i va ser enterrada al costat del seu marit al cementiri Evergreen, a l’est de Los Angeles, Califòrnia.
