Rodrigo Lombo
La presentació el passat diumenge 2 d’abril de Sumar, el projecte de la ministra de Treball i vicepresidenta del govern Yolanda Díaz, ha suscitat nombroses reaccions i controvèrsies a tot l’arc parlamentari i social.
Aquestes van des de la polèmica amb Podemos sobre —suposadament— el model de primàries, fins a l’aparent benvinguda per part de Pedro Sánchez i el PSOE, que veuen en el projecte de la política gallega a una esquerra més “dòcil” que la representada per la formació morada.
En les línies següents intentaré analitzar què representa Yolanda Díaz i el seu equip, les característiques de la seva formació i què significa l’enèsima formació de l’esquerra reformista per al conjunt de l’esquerra, els moviments socials i la gent treballadora.
Yolanda Díaz: Nova o vella política?
En general, Yolanda Díaz és vista com una política dialogant, amable i capaç d’arribar a acords —qüestió que ella reivindica— en contraposició a l’estil bronc amb què era presentat Pablo Iglesias, descrit com un “radical” que volia aferrar-se al poder, mascle alfa agressiu i intransigent. Però la realitat no és com la caricatura que han muntat els mitjans de comunicació i la mateixa vicepresidenta gallega.
Més enllà de qualificatius personals, Díaz no és algú nou, ni vent fresc al panorama polític.
Ja l’any 2005 va ser candidata per Esquerra Unida (IU) a la presidència de Galícia, sense obtenir representació. L’any 2007 va ser part d’un govern de coalició amb el PSOE i el BNG a Ferrol, així com en 2009 candidata novament a la presidència de la Xunta de Galícia —sense obtenir de nou representació— i l’any 2012 va ser part de la coalició Alternativa Galega de Esquerda, amb sectors federalistes i sobiranistes d’esquerres, aconseguint —amb l’assessorament de Pablo Iglesias— treure 9 diputats al parlament de Galícia. Així mateix, va tenir càrrecs interns dins d’IU i ha estat membre del PCE des del 1986.
Per tant, quan se’ns tracta de vendre alguna cosa com a nova, l’adamisme de certes forces d’esquerra des de la irrupció de Podemos l’any 2014, sol tractar-se la majoria de casos de persones que fa dècades que són membres de l’esquerra reformista tradicional i en molts casos tenint càrrecs públics. Els polítics professionals —que no revolucionaris professionals com preconitzava Lenin— de sempre, que, en última instància, igual que la burocràcia sindical, busquen mantenir la seva posició a l’aparell de l’estat. En aquest pla tenim l’aparell del PCE i la burocràcia de CCOO, i dirigents d’altres formacions polítiques com Compromís o Más País.
I encara que entre les personalitats que segons la pàgina web de Sumar formen part del projecte hi ha perfils interessants de l’activisme i el pensament crític com Yayo Herrero o César Rendueles, la resta de personalitats que són promocionats públicament són perfils plans des del punt de vista de la esquerra transformadora.
Es ressalta molt la immensa formació acadèmica per fer la impressió de tècnics despolititzats, com si la política fos una cosa asèptica que cal fer “bé” i que no respon al conflicte inherent que es dóna a les societats de classe, entre els de dalt —la classe dirigent— i els de baix —la classe subordinada, a la societat capitalista la classe treballadora.
Més magdalenes
Pel que fa al programa polític/ideològic de Sumar, ens trobem que les magdalenes d’Errejón i Manuela Carmena tenien més profunditat que les propostes de Díaz. A banda de l’apel·lació emocional, d’una persona dialogant i propera que ven Yolanda i el seu equip, no hi ha propostes més enllà d’unes crides vagues a un “nou model de país”, sense concretar a quin tipus de país es refereix.
No apareixen ni tan sols propostes properes als programes socialdemòcrates descafeïnats de Podemos. Tot és retòrica, com en la decadència del projecte de Manuela Carmena, indistingible del PSOE i que podria generar fins i tot punts d’acord amb el liberalisme de Ciutadans.
Però cal posar les coses en context. Quan va néixer Podemos, veníem de la resaca del 15M, de les vagues generals i vam tenir la culminació amb les Marxes de la Dignitat l’any 2014. Per això les propostes del primer Podemos —reflectides en el manifest Mover Ficha— poden semblar revolucionàries ara, encara que s’inscrivien al reformisme radical d’esquerres.
La situació ara és molt diferent. La mobilització social —tret de vagues sectorials, el moviment de dones o l’ecologisme— porta decaient des de l’any 2015. Tot plegat unit a un govern on les forces a l’esquerra del PSOE en formen part i gairebé tres anys en què hem tingut un confinament i mesures restrictives amb la pandèmia.
Crisi a l’esquerra, oportunitat a la dreta
Tot i que certes propostes i sobretot el to sigui diferent entre Yolanda Díaz i dirigents com Ione Belarra o Irene Montero —demonitzades pels mitjans de comunicació majoritaris— la pràctica no és gaire diferent.
Tant Podemos com Sumar no plantegen res diferent de governar com a soci menor del PSOE, sense qüestionar compromisos d’Estat com el suport a la Unió Europea i la política de tancament de fronteres, ni plantejar una reforma fiscal que permeti de debò construir uns serveis socials de qualitat.
Les desavinences vénen per qui ocupa els primers llocs, per qui col·loca a qui. En definitiva, la política de sempre per sous i butaques. Així de trist.
I el que ara reclama Podemos de primàries obertes, les planteja després d’un acord de tu a tu amb Sumar, no com una defensa d’un mètode democràtic obert a la militància.
Tot i que no tenim grans esperances en Podemos o Sumar, tot aquest espectacle constitueix una tragèdia i un desencant per a la gent treballadora i d’esquerres. D’una banda, perquè sembla donar la raó als que diuen que tots els polítics són iguals, que és igual que governi el PP amb Vox o el PSOE amb les forces a la seva esquerra. Immobilitza la gent treballadora, desactiva els moviments socials.
D’altra banda, no podem menystenir les reformes que, tot i que són limitades, fa l’esquerra reformista. No hauria estat igual la gestió de la crisi derivada de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna amb la dreta al poder. Encara que la reforma laboral ha estat una decepció, amb el PP al govern no s’hauria apujat el salari mínim ni limitat els lloguers. Tot i que la llei Mordassa no s’ha derogat, amb VOX al Consell de ministres, s’hauria aprofundit més la faceta repressiva de l’Estat, sobretot a la Frontera Sud.
Des de l’esquerra radical no ens podem alegrar d’aquestes baralles internes, que només poden fer girar l’escenari polític i social a la dreta. Per tant, encara que haguem de tenir una actitud molt crítica i ser conscients de les limitacions del reformisme, no hauríem de presentar totes les opcions polítiques com el mateix. “Com pitjor, millor” mai no és una bona actitud. Per tant, assenyalem les limitacions, empenyem les lluites i mai no ens separarem de la base social de l’esquerra reformista.
Rodrigo Lombo és militant de Marx21 que va participar als inicis de Podemos a Andalucía.
