Xoán Vázquez
Amb l’aprovació el 2 de febrer passat de la resolució anomenada “Denúncia dels horrors del socialisme”, la Cambra de Representants d’EUA consolidava la seva posició com un dels aparells legislatius més reaccionaris del món.
Una resolució impulsada per la congressista republicana de Florida Maria Elvira Salazar en què es condemna el socialisme en totes les seves formes i al qual s’associa amb fams, assassinats en massa i la mort de més de cent milions de persones a tot el món. És important assenyalar que la majoria de les dades que recull la resolució han estat preses directament del Llibre negre del comunisme, el best-seller de Stephane Courtois, la metodologia tendenciosa del qual i els seus tints reaccionaris han estat objecte de crítiques fulminants des de la seva aparició el 1997.
La resolució condensa en tres folis una relació del que la congressista Salazar considera estats totalitaris, dictadures i “règims brutals” i els seus creadors, un popurri que inclou Lenin al costat de personatges com Stalin, Daniel Ortega, Pol Pot, Kim Jong Il que no tenen res a veure amb el socialisme.
I davant del col·lectivisme “brutal i totalitari” i com a representatius dels valors de llibertat el document cita Thomas Jefferson i James Madison (pare de la constitució).
La redactora del text va oblidar consultar els llibres d’història. Si ho hagués fet sabria que Madison tenia uns 300 esclaus en la seva propietat de Virgínia, mentre que Jefferson més de 600 en la seva pròpia plantació obligant les esclaves a tenir relacions sexuals, mentre mantenia en captivitat els seus fills fins als 21 anys.
El congressista demòcrata de l’estat de Wisconsin Mark Pocan, que va votar en contra de la mesura, va dir: “Aquesta resolució és senzillament ridícula”. Pocan va acusar els republicans d’organitzar la votació per pressionar els demòcrates a acceptar retallades en les prestacions de l’assegurança social i del Medicare, un programa públic de salut que garanteix l’accés a l’atenció sanitària a milions de persones discapacitades o d’edat avançada a Estats Units.
En la mateixa línia la congressista Nydia Velázquez va demanar als republicans un aclariment del que entenen per polítiques socialistes, ja que diverses vegades han etiquetat com a socialista qualsevol acció democràtica que intenta millorar la vida dels nord-americans més desafavorits.
S’ha intentat presentar la resolució simplement com una jugada propagandística de la ultradreta republicana, però el fet de dedicar-li 3 dies al debat i la contundent aprovació amb 328 vots a favor (inclosos 109 congressistes demòcrates) i 86 en contra, posa en relleu que hi ha alguna cosa més.
No es tracta, evidentment, que el socialisme a Estats Units estigui a tocar, però sí que està vivint el major auge dels últims cent anys. La postulació l’any 2015 de Bernie Sanders com a candidat a les primàries demòcrates va revifar una ideologia gairebé desapareguda des de la mort d’Eugene Debs el pare del socialisme nord-americà. La campanya de Sanders va tenir com a principal efecte impulsar el creixement dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA) que van passar de 6.000 membres l’any 2015 a 95.000 a finals de l’any 2021 i a col·locar a la Cambra de Representants quatre congressistes (com a candidates del Partit Demòcrata) .
Però el DSA no representa un perill per a l’establishment com ho demostra el fet que polítics com el cap de campanya de Sanders o tota la delegació demòcrata de Nevada, recolzats pel DSA, van votar a favor de la resolució.
El que tem la classe governant és un moviment dels i de les treballadores en ascens després d’anys de letargia. Una enquesta realitzada l’any 2021 mostrava que el suport als sindicats superava el 65%, la xifra més alta des del 1965. Algunes de les empreses més grans d’Estats Units han vist els últims anys les seves plantilles organitzar-se: Amazon, Apple, Starbucks… Les empreses han respost amb pràctiques antisindicals i campanyes d’amenaces per impedir que les plantilles s’organitzin.
Per acabar, recordar Eugene Debs quan denunciava el “despotisme industrial” i la manera com el capitalisme corroïa les bases de la democràcia del seu país. “On no hi ha llibertat”, va declarar Debs, “el socialisme té feina per fer. I, per tant, el camp que el socialisme té per treballar és tan ample com el món”.
