Marx21.net
Ho van vendre com “el govern més progressista de la història de la democràcia espanyola”. L’acord de govern incloïa compromisos com “la derogació de la llei mordassa, la regulació del preu del lloguer, la Llei de transició ecològica, la Llei Anticorrupció o la derogació de la reforma laboral…”
Aquí no cal parlar de tots els àmbits en què s’han traït les promeses. Sense anar més lluny, s’està produint una escalada militar sense precedents, amb la participació (ara com ara, a distància) en una guerra que amenaça amb la destrucció planetària, i un augment enorme en la despesa en armes.
Aquí ens centrarem en altres qüestions que també són de vida i de mort, i que són responsabilitat directa del Ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska. El seu historial durant aquests anys és suficient per impossibilitar la seva permanència a qualsevol govern “progressista”.
Racisme: recordem Melilla
Repassem breument els fets. El 24 de juny de l’any 2022 un important grup de persones refugiades/migrades va intentar creuar la tanca entre el territori marroquí i Melilla, la ciutat semienclau sota control espanyol al nord d’Àfrica. Buscaven escapar de les violentes batudes de la policia marroquina allà on malvivien als turons a prop de Melilla; batudes que es van intensificar amb la millora en les relacions hispano-marroquines.
En ocasions anteriors la gent havia aconseguit creuar la tanca sense problemes. Ara la col·laboració entre els dos Estats va comportar una brutal repressió policial des dels dos costats.
La mateixa Guàrdia Civil afirma que van disparar 65 bales de goma i almenys 85 pots de gas. La BBC informa que en un sol lloc les forces de seguretat espanyoles van disparar més de 40 bales de goma en només 2 minuts, contra persones pujades a una tanca de 8 metres d’alçada. Un supervivent va explicar que “Els van colpejar i van caure… A terra, alguns no es movien”.
Mentrestant, la policia marroquina assaltava la gent refugiada des de l’altra banda, amb la qual cosa estava atrapada enmig de dos focs. Hi va haver escenes terribles de cossos tirats a terra sent copejats per policies.
Una investigació independent afirma que les autoritats espanyoles i marroquines van col·laborar en aproximadament 470 devolucions en calent. El dret internacional d’asil exigeix que es faci una investigació completa de la situació de cada individu: aquestes devolucions van ser il·legals.
La BBC afirma que, quan tot va acabar, 24 migrants havien mort; segons altres fonts, hi hauria 37 o més morts. A més, 77 persones més segueixen desaparegudes, de manera que el total de morts podria superar el centenar.
Després de tota aquesta tragèdia, Grande-Marlaska va declarar al Congrés que l’actuació de la Guàrdia Civil havia estat “proporcionada”, “oportuna”, “absolutament rigorosa i professional”. Va negar que s’haguessin produït morts en territori espanyol, tot i que tot el complex en què es va produir la massacre es troba al costat espanyol de la frontera. Va declarar “No hi va haver desatenció ni manca d‘assistència a persones migrants”.
En definitiva, va mentir davant el Congrés, i va justificar el que havia estat una terrible massacre.
Si les morts les hagués causat Rússia contra la població ucraïnesa, o Iran contra manifestants pro democràcia, s’hauria produït —i amb motius— un escàndol enorme. Però aquest cas no produeix la mateixa indignació.
Molts moviments antiracistes i de drets humans sí que van exigir la dimissió de Grande-Marlaska. Aquesta crida va arribar al Congrés mitjançant diversos partits d’esquerres, socis d’investidura. El PP també va exigir la dimissió, per motius oportunistes, és clar. Al final, el Congrés va reprovar Marlaska per la massacre de Melilla. Tristament, Unides Podem no només no va exigir el seu cessament, sinó que fins i tot va votar en contra de reprovar-lo.
Tot i les seves piulades i declaracions expressant preocupació, al final la formació es va deixar atrapar pel seu desig de ser un soci lleial del PSOE, en un Govern que té la responsabilitat política de la mort de fins a cent persones.
Una esquerra conseqüent i antiracista ha de mantenir l’exigència, encara avui: Marlaska dimissió!
Racisme: deportacions
Ja hem comentat extensament el cas de Mohammad Said Badaoui, membre destacat d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de Catalunya, que el novembre passat va ser deportat al Marroc —país d’on va sortir amb la família fa tres dècades, amb només 10 anys— en base a un informe policial compost de fabricacions islamòfobes.
Mohamed és un activista social conegut a la seva ciutat, Reus, que va rebre el suport del seu Ajuntament, mentre que una crida de suport a Mohamed va rebre més de 1.400 adhesions, incloent més de 160 entitats.
Mohamed mai va tenir un judici per poder defensar-se i exigir proves de les greus (i inventades) acusacions contra ell. Va ser un procés bàsicament administratiu, dut a terme sota la llei d’estrangeria racista vigent. La seva deportació va ser una decisió política què depenia, en última instància, de Fernando Grande-Marlaska.
En aquesta mateixa època van sortir a la llum dos altres casos de deportacions a activistes socials musulmans. Sabem que n’hi ha molts més.
Aquests anys, s’han produït altres casos encara més preocupants.
L’any 2021, la policia espanyola va detenir Mohamed Abdellah, un antic militar algerià que havia denunciat la corrupció dins les forces armades del seu país. Per això l’any 2018 es va exiliar a l’Estat espanyol i va demanar asil. Però tres anys més tard, li van comunicar la negació de la petició i tot seguit el van ficar en un CIE per poc després van deportar-lo a Algèria. Aquí, com ell havia advertit i temia, va patir maltractaments i el seu empresonament.
L’any 2022, es va produir un altre cas semblant, amb la detenció i deportació d’un altre sol·licitant d’asil algerià que també havia denunciat la corrupció, Mohammad Benhalima. Se li va denegar l’asil i el van lliurar al règim autoritari d’Algèria, malgrat que aquest ja l’havia condemnat a mort.
Fins avui, Amnistia Internacional continua aixecant la veu sobre aquests casos.
En ambdós casos, la responsabilitat del lliurament d’aquests activistes al règim a què havien denunciat va ser directament del Ministeri d’Interior.
En tots aquests casos, els interessos polítics i econòmics dels Estats van pesar molt, i els drets humans no van comptar per a res. De nou, un clar motiu per exigir Marlaska dimissió!
Deroguin la Llei Mordassa!
Com s’ha comentat a dalt, el govern de coalició es va formar amb el compromís de derogar la “llei mordassa”; anomenada en llenguatge orwellià, la “Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (2015)”. Aquesta llei havia estat assenyalada per Amnistia Internacional i Human Rights Watch, fins i tot per mandataris de l’ONU i de la Unió Europea, com una amenaça per als drets humans.
Recentment, una proposta de reforma parcial presentada pel PNB va caure després de més d’un any de tràmits i negociacions al Congrés.
Jaume Asens, d’En Comú Podem, va tuitejar que “És una decepció que el desacord en un 2% impedeixi avançar en més del 98% acordat. Avui es votava la derogació de 36 articles de la llei mordassa. ERC i Bildu ho han impedit sumant els seus vots al PP i VOX.” També va assenyalar que “Al PSOE li ha faltat valentia.”
No és el lloc per a una anàlisi detallada de tots els articles en qüestió. És cert que s’havia acordat eliminar de la llei força infraccions específiques.
Tot i això, hi ha uns grans “peròs”.
Primer, que la promesa era derogar la llei, no pas retocar-la.
Segon, que aquell “2%” que no s’havia eliminat suposa el 70% de les multes aplicades sota la Llei Mordassa. Ens referim a l’article 36.6, la “infracció greu” de “desobediència o la resistència a l’autoritat”, i l’article 37.4, la “infracció lleu” de “faltes de respecte i consideració” a agents de l’autoritat. No necessiten els articles específics referits a protestes, identificacions, registres, treballadores sexuals, etc.; en tenen prou amb aquests articles indefinits i oberts a la interpretació.
Això no només l’ha de preocupar a l’esquerra anticapitalista. Ismael Rodrigo Rodríguez, el President de la Federació Espanyola de Naturisme, va declarar que:
“Mentre qualsevol agent policial pugui imposar una sanció a qualsevol ciutadà que ell entengui que no l’obeeix adequadament o no ho tracta amb el respecte degut, ningú en aquest país no pot sentir-se lliure a l’hora de manifestar-se, protestar o exercir els seus drets (inclosa la vestimenta) en públic. L’amenaça constant d’arbitrarietat policial descoratja l’exercici dels drets fonamentals de manera inacceptable en democràcia.”
Si les forces policials es destaquessin pel respecte total pels drets humans, l’antiracisme, antisexisme, etc., i si, a més, no hi hagués cap “poma podrida”, potser podríem confiar que aquests articles s’aplicarien de manera justa. Però sabem que no és així.
Una investigació molt recent a la Policia Metropolitana de Londres va revelar que “és institucionalment racista, misògina i homòfoba”. En cas que es fes un estudi igualment profund de les forces policials de l’Estat espanyol —cosa que seria una idea excel·lent— segurament els resultats no serien gaire diferents.
Un altre punt clau de la reforma limitada va ser la no prohibició de les bales de goma. Algunes veus afirmen que “quedava pendent arribar a un acord” sobre aquest punt, però si el Ministeri d’Interior s’havia resistit sobre aquest tema durant tota la tramitació fins ara (segurament, cedint als desitjos de les entitats policials, que alhora reprodueixen cada cop més les posicions de VOX), no hi ha motiu per pensar que un parell de reunions més anessin a canviar la situació.
Encara menys quan resulta que “L’any 2022, mentre es tramitava la reforma de la llei mordassa, el Ministeri de l’Interior va adquirir 58.630 pilotes de goma per a les unitats antiavalots de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.” És a dir, material suficient per a gairebé mil operacions com la de la massacre de Melilla. El Ministeri de Gran-Marlaska no tenia cap intenció de prohibir aquestes armes treu-ulls, i de vegades mortals. Insistim: Marlaska dimissió!
Espiant els moviments
Es van revelant cada cop més casos de policies infiltrats (i alguna infiltrada) en els moviments socials: a Barcelona, Madrid, Sevilla, València…
A les pel·lícules, hi ha la figura heroica de l’“agent secret”, que combat les màfies o evita atemptats terribles. Però aquí es tracta d’espiar moviments ciutadans que lluiten amb mètodes democràtics per la justícia social. Hi ha casos d’agents masculins que han establert relacions (suposadament) afectives amb dones al moviment. Això és bàsicament violació, com si les haguessin drogat: aquestes dones no van consentir tenir sexe amb un agent policial.
En aquest tema podríem aprendre de Gran Bretanya, on s’ha revelat que entre el 1970 i 2007, almenys 144 agents policials es van infiltrar a 124 diferents organitzacions. Gairebé totes eren d’esquerres; només tres grups d’extrema dreta van ser espiats. Per motius que no s’expliquen, aproximadament un terç de totes les infiltracions van ser al Socialist Workers Party (SWP), organització germana a la Gran Bretanya de Marx21.
Un cas especialment terrible és l’espionatge dut a terme contra la família de Stephen Lawrence, un jove negre assassinat per ultres al sud-est de Londres el 1993, a prop del local d’un partit feixista. La família va fer una campanya —recolzada, entre altres, pel SWP— per exigir justícia. En comptes d’investigar els feixistes, la policia va espiar la campanya, per combatre millor les acusacions de racisme que aquesta els feia.
Per fi, a la Gran Bretanya s’està fent una investigació oficial sobre el tema. El seu primer informe és condemnatori, i suggereix que la unitat espia s’hauria d’haver dissolt.
Però on un govern conservador a la Gran Bretanya va arribar a reconèixer que aquestes activitats eren qüestionables, i es va crear la comissió de recerca, a l’Estat espanyol el govern de coalició justifica l’ús d’aquests espies: insistim contra moviments socials que actuen mitjançant mitjans democràtics . Qui té la darrera responsabilitat en això? Gran-Marlaska, que ha de dimitir o ser cessat.
Més que individus
No cal dir que les injustícies comentades aquí no són simplement culpa d’una sola persona. El racisme institucional, els abusos policials, la repressió estatal en general… són elements estructurals del sistema capitalista.
Per tant, no n’hi ha prou de derogar algunes lleis, ni de cessar un ministre; no hi ha solució definitiva sense enderrocar el sistema sencer.
Però en el context actual, amb tot el que s’ha comentat a dalt –i moltíssims més exemples que no han cabut aquí o que encara ni coneixem– la dimissió o cessament de Fernando Grande-Marlaska seria una petita victòria simbòlica, especialment per a les persones que han patit aquests abusos en carn pròpia i les seves famílies.
No és una exigència abstracta i ultraminoritària; ho desitgen i ho han demanat molts moviments socials, igual que molts sectors de l’esquerra més enllà del PSOE. Per tant, és un objectiu que es podria assolir.
Tot i això, davant d’aquesta situació, diferents sectors de l’esquerra i els moviments cometen el que ens semblen greus errors.
D’una banda, i com ja s’ha comentat, hi ha la reacció d’Unidas Podemos (UP).
Gran part de la seva militància segurament comparteix les preocupacions expressades a dalt, però UP s’ha quedat atrapat a la seva lleialtat institucional. Això planteja una pregunta fonamental: per a què serveix la seva participació al Govern si ni tan sols planta cara davant de fets tan flagrants? És un desastre fins i tot en termes electorals; els seus votants poden concloure que no té sentit votar-los. Si vols les polítiques del PSOE, vota el PSOE. I si no les vols, no votis UP, perquè al final, també les recolzaran.
Però encara més greu, amb aquesta actitud traeix els moviments com el 15M, del que diu que és (en el que és com a molt una mitja veritat) hereu i representant.
La trajectòria de Podemos en les diferents formes confirma, per enèsima vegada, les limitacions dels projectes institucionals d’esquerres, per molt radicals que puguin ser les seves intencions inicials. No és la primera vegada que una esquerra reformista se sotmet al xantatge de “l’esquerra moderada” (per no dir dreta moderada) i acaba recolzant el sistema. És cert que un govern del PP i VOX encara seria pitjor, però si l’esquerra no presenta una alternativa al sistema, obre la porta per a la dreta i l’extrema dreta.
També hi ha un error en sentit oposat. Davant el 8 de març, diversos col·lectius de persones racialitzades van denunciar, i amb molta raó, diversos exemples de racisme institucional i social, incloent-hi la massacre de Melilla. En alguns aspectes, però, la seva declaració va ser més que qüestionable. D’una banda, no és just parlar del gran i divers moviment de dones que hi ha a l’Estat espanyol com un bloc monolític de “feminisme blanc”. De l’altra, van exigir “les dimissions o destitucions d’Irene Montero com a Ministra d’Igualtat i Rita Bosaho com a Directora de la DG d’Igualtat de Tracte i Diversitat Ètnic racial”.
Efectivament, posen Irene Montero i Rita Bosaho al mateix sac que a Grande-Marlaska. Això és especialment injust en el cas de Rita Bosaho, que té un càrrec relativament menor al Govern… encara que és segurament el càrrec més alt en un govern espanyol aconseguit fins ara per una persona afrodescendent. El seu nomenament per a aquesta posició va ser àmpliament celebrat als moviments. La declaració afirma que les signants se senten “traïdes” després d’haver abocat moltes esperances.
Aquí s’assenyala el problema de fons; que no es pot solucionar el racisme estructural –ni molt menys el capitalisme com a sistema– mitjançant la col·locació de “les persones adequades” en càrrecs dins del sistema. La continuïtat del racisme estructural “tot i que la Rita Bosaho és al Govern” no és la decisió d’una persona, sinó d’una estratègia.
Fa dècades que a Estats Units persones negres ocupen alts càrrecs, des de prefectures de policia i alcaldies fins a la mateixa Presidència amb Barack Obama. En cert sentit, representa un avenç, però no elimina el racisme institucional vigent a aquest país. Encara més dramàtic, la Gran Bretanya té avui el govern més dretà i racista de la història, que es proposa deportar buscadors d’asil a Rwanda, tot i que el primer ministre i la ministra d’interior són persones racialitzades.
En aquest sentit, l’exigència als sectors criticats d’“aparteu-vos i deixeu pas” –se suposa que perquè altres individus ocupin el seu lloc– no van al centre del problema.
Si exigim Marlaska Dimissió!, no és perquè algú aquí vulgui ocupar el càrrec de Ministre d’Interior. És perquè si aconseguim unir forces al voltant d’aquesta demanda compartida, i pressionar col·lectivament per aconseguir-la, serà un pas en la construcció del tipus de moviment que necessitem per combatre el racisme en totes les seves formes, i en definitiva per lluitar per un món diferent, sense racisme, guerra, injustícia, etc.
Aquesta és l’estratègia que impulsem des de Marx21, àmplies lluites des de baix, per canviar el sistema. Si comparteixes aquesta visió, suma’t a aquest projecte.
