David Leiva
En dates properes a l’aniversari de la comuna de París del 1871, a França ha esclatat una resistència històrica contra la reforma de les pensions del govern de Macron.
La gent treballadora francesa està demostrant com es pot impulsar un moviment amb milions de persones, i estan lluitant per intensificar la vaga i assumir-la amb les seves mans. Si aconsegueixen derrotar de forma convincent el president francès Emmanuel Macron, això repercutirà a tot Europa i més enllà.
L’escala de les protestes no és només gran, és històrica. És, sens dubte, la més gran des del gran aixecament del 1968. Encara que la crisi social encara no és tan greu i les vagues i ocupacions són molt més limitades, l’escala de les protestes al carrer és comparable o supera la de les protestes del 1936 en condicions revolucionàries.
Segons la Confederació General del Treball (CGT), uns 3,5 milions de persones es van manifestar a tot França el 7 de març, sisè dia nacional d’acció, 700.000 de les quals ho van fer a París. A totes les protestes hi havia ràbia i determinació.
Impopular
Els sondejos d’opinió mostren que el 67% dóna suport a les vagues i aturades contra Macron, amb prop del 65% que dóna suport a les vagues indefinides i el 52% que desitja un moviment general de protesta social com el de les armilles grogues.
L’Estat francès està fomentant i autoritzant respostes autoritàries de línia dura a mesura que imposa mesures impopulars i s’enfronta a l’oposició pública. La policia va atacar els manifestants amb gasos lacrimògens i hi va haver moltíssimes detencions. També van dispersar violentament les i els manifestants que van bloquejar una resclosa a prop de la ciutat fronterera franco-alemanya d’Estrasburg, detenint la navegació en un ampli tram del riu Rin. La policia antiavalots, fortament armada, també s’ha enfrontat a estudiants de secundària que han aixecat barricades a ciutats com París.
Però hi ha resistència. El 7 de març, els estudiants francesos van desafiar la repressió i van bloquejar 300 instituts i diverses universitats. A Marsella, els manifestants van disparar “projectils” contra les files dels policies sindicalistes que intentaven unir-se a la marxa.
La del 7 de març va ser una vaga general. Gairebé tots els serveis ferroviaris i la major part del transport públic parisenc es van paralitzar. Els sindicats van declarar que el 60% del professorat francès estava en vaga. Les persones en vaga van bloquejar les portes principals de totes les refineries de petroli de França.
Bloquejos
La plantilla de la recollida d’escombraries de París es va declarar en vaga un dia abans del previst, deixant enormes munts d’escombraries als carrers. Els i les treballadores van bloquejar un polígon industrial a la ciutat portuària de Le Havre, tancant fàbriques.
El 8 de març, animats per l’èxit de les protestes del dia anterior i per les del Dia Internacional de la Dona, s’hi van establir piquets massius, es van ocupar rotondes i es van manifestar a nivell local des de primera hora del matí.
S’iniciaren vagues indefinides en sectors com el transport públic, inclosos els ferrocarrils, el refinat de petroli, la recollida d’escombraries i l’energia. El petroli pendent d’embarcament no va sortir de les refineries durant dies. Al llarg d’una setmana, es van produir vagues a tres de les quatre terminals de gas natural liquat (GNL) de França.
Segons el diari Le Monde, les vagues del sector energètic van reduir la producció d’electricitat en 15.000 megawatts el 7 de març. Això equival a la producció de 15 reactors nuclears. Altres dies, les vagues van reduir la generació d’electricitat en 5.000 megawatts. Els vaguistes van tallar l’electricitat a la ciutat d’Anonnay —ciutat natal del ministre de Treball Olivier Dussopt, que supervisa les reformes de les pensions—, on Dussopt va ser alcalde durant 15 anys des de l’any 2007. El 9 de març també es va tallar l’electricitat a l’estadi de futbol Stade de France i a la Vila Olímpica, que s’està preparant per als Jocs del proper mes de juliol.
A més, el sector del gas va iniciar vagues el 8 de març. A Gournes-sur-Arondes, on hi ha el dipòsit de gas més gran de França, quatre de cada cinc treballadors van abandonar els seus llocs de treball, però poques hores després es va restablir el subministrament. Frédéric Benn, treballador de Gournes-sur-Arondes i delegat nacional del sector del gas de la CGT, va declarar que es tractava d’una “advertència al Govern”.
I va afegir. “Estem en una lluita a llarg termini, i ens hem organitzat en conseqüència. Som gent responsable. Però tenim el poder de tallar el subministrament de gas del tot”.
L’autodeterminació de les persones treballadores importa
La millor esperança de Macron per evitar la derrota rau en els líders sindicals. Els dies d’acció intensiva són espaiats i se centren en un únic tema: el nou projecte de llei. Això permet que els sectors més combatius es desgastin i abandonin sense incorporar noves forces.
Els primers dies de la lluita, la unitat de les federacions sindicals va ajudar a organitzar protestes massives. Els dirigents del sindicat més gran i conservador, la Confederació Francesa de Treballadors Democràtics (CFDT), es van enfrontar a la pressió des de baix i van haver de demanar el ple suport a les protestes del 7 de març. Això va provocar un augment del nombre de manifestants.
Creixen les xarxes sindicals de base i els comitès de vaga. Hi ha una carrera per veure si la burocràcia sindical els pot asfixiar, o si poden prendre la iniciativa de la vaga. Els i les treballadores organitzades a nivell de base no només s’oposen a l’augment de l’edat de jubilació, sinó que exigeixen una edat de jubilació més baixa, salaris més alts i la fi dels contractes laborals precaris.
Les vagues debiliten els feixistes
La vaga planteja qüestions polítiques. Encara que la vaga no esfondrarà el suport als feixistes de Rassemblement National (RN, l’antic Front Nacional), sí que obre oportunitats per debilitar-los. La portaveu de l’RN, Marine Le Pen, ha estat, com va dir una persona, “com un submarí” des que va començar la vaga. Això és perquè està desconnectada de la gran quantitat de persones als carrers i no vol estar del mateix costat que Macron, però en última instància ella i el seu partit serveixen els empresaris.
Le Pen ha estat en silenci avergonyida. Mentrestant, el nou líder del Front Nacional, Jordan Bardella, diu que no està a favor de “paralitzar el país” i lamenta les “cues interminables davant de les benzineres”. Potser els vaguistes estan començant a adonar-se que el RN no és amic dels i de les treballadores, i que la divisió produïda pel racisme només beneficia els seus enemics. La implicació conscient de la gent contra el racisme a les marxes de carrer pot ajudar. De fet, l’organització antiracista Marxa de la Solidaritat ha participat en grans protestes.
La combinació de la vaga contra les reformes de les pensions i les protestes del Dia Internacional de la Dona ha permès un debat molt més sostingut sobre els drets de les dones i la lluita per les reivindicacions de les treballadores.
Les protestes de carrer i les vagues podrien superar el Parlament
El govern de Macron està tractant de vèncer la resistència incentivant les reformes de les pensions a través del Parlament. L’esperança és que, una vegada aprovades les reformes, la resistència vagi desapareixent a poc a poc. Alhora que milers de persones marxaven pels carrers, el Senat francès debatia les disposicions més impactants. Es tractava d’endarrerir l’edat de jubilació dos anys. Aquella tarda, el Senat la va aprovar per 201 vots a favor i 115 en contra. El 12 de març, el Senat va aprovar la totalitat del projecte de reforma.
El 16 de març, en no estar segurs de la victòria, Macron i els seus sequaços han invocat l’antidemocràtic article 49.3 de la Constitució. Però aquestes formalitats no són motiu per posar fi a la lluita. Al febrer de 2006, el govern francès va aprovar la llei del Primer Contracte de Treball (CPE). Va introduir la llei amb l’argument neoliberal típic que per augmentar l’ocupació juvenil era necessari privar de drets els joves.
La llei permetia als empresaris acomiadar empleats menors de 26 anys sense donar cap raó. La seva aprovació va provocar protestes i vagues massives. A l’abril, només dos mesos després de la seva aprovació, el llavors Primer Ministre Dominique de Villepin va anunciar que “no es donaven les condicions” perquè s’apliqués el CPE.
També ara, les protestes de carrer i les vagues podrien anul·lar el que va fer el Parlament.
David Leiva és militant de Marx21 a Jerez. Va viure molts anys a França
