Paty Gómez
Aquests darrers anys han estat una muntanya russa. Hem vist confinaments, tocs de queda, pèrdua de feines, pares que es converteixen en mestres, morts, malalties i herois de l’atenció mèdica que han treballat fins a l’extenuació. Qualsevol crisi amplifica i aguditza totes les desigualtats existents. La desigualtat de gènere va assolar la societat molt abans de la Covid-19 i s’ha exacerbat tant en l’experiència de la pandèmia com en les respostes governamentals.
Alguns argumenten que no ens hauríem de centrar en la igualtat de gènere ara, i hauríem d’esperar fins després de la crisi. Però aquesta és una elecció falsa, ja que és un error veure la desigualtat de gènere i les crisis del sistema (econòmica, social, política, ambiental o de salut) com a totalment separades. En canvi, la pandèmia destaca i aprofundeix la manera com ja experimentem la desigualtat de gènere.
Tot i això, aquí estem, enmig d’una crisi, celebrant el Dia Internacional de la Dona. Aleshores, quines són les lliçons que hem d’aprendre?
Arrels radicals del 8 de març
Les arrels del Dia Internacional de la Dona Treballadora són, sens dubte, radicals. Va ser fundat per dones socialistes que es van organitzar per la igualtat salarial i les millors condicions de treball. I ha estat un crit de guerra, cada any, el 8 de març.
A principis del segle XX, hi havia grups de dones a diferents països que s’organitzaven pel dret al vot, i dones de classe treballadora en particular que lluitaven pel dret a afiliar-se a sindicats.
La indústria tèxtil va estar al centre d’aquesta rebel·lió obrera de les treballadores. El 8 de març de 1908, centenars de treballadores es van manifestar al Lower East Side de Manhattan per formar el seu propi sindicat i exigir el sufragi. L’any següent, 30.000 treballadores de fàbriques de samarretes es van manifestar i van guanyar el dret a tenir sindicats.
Inspirada per la seva militància i desafiament, la socialista revolucionària alemanya, Clara Zetkin, va proposar a la Conferència de la Segona Internacional el 1910:
“…les dones socialistes de tots els països celebraran cada any un Dia de la Dona Treballadora, el propòsit principal del qual ha de ser ajudar a aconseguir el sufragi femení. Aquesta demanda ha de ser manejada conjuntament amb tota la qüestió de la dona segons els preceptes socialistes. El Dia de la Dona ha de tenir un caràcter internacional i s’ha de preparar amb compte”.
I així va néixer el Dia Internacional de la Dona, en una conferència internacional de socialistes, que commemora les heroiques batalles de les dones de classe treballadora pels drets sindicals i el reconeixement.
“La treballadora ha de tenir pa, però també ha de tenir roses”
“Pa i Roses” s’ha convertit en la frase sinònima del Dia Internacional de la Dona Treballadora. El 1911, es va produir un incendi a Triangle Shirtwast Factory a Nova York, i la majoria de les dones i la força laboral migrant van trobar les portes tancades mentre intentaven desesperadament escapar. 146 persones treballadores van ser assassinades, i això va provocar més fúria entre les moltes dones que lluitaven pels drets i la seguretat dels treballadors en el seu conjunt.
Rose Schneiderman, una agitadora sindical socialista, va dir després de l’incendi davant d’una multitud en què hi havia sufragistes i activistes pels drets de les dones:
“El que vol la dona que treballa és el dret a viure, no simplement a existir: el dret a la vida com la dona rica té dret a la vida, al sol, a la música i a l’art. No tens res que el treballador més humil no tingui dret a tenir-ne també. La treballadora ha de tenir pa, però també ha de tenir roses.”
Un any després, el 1912, va esclatar una vaga tèxtil a Lawrence Massachusetts, novament dirigida per dones migrants, que es va conèixer com la vaga del pa i les roses.
La idea és que totes les dones, ja siguin dones de color, trans, LGTBI+, discapacitades, migrants, refugiades, no només haurien de tenir accés als articles rudimentaris necessaris per sobreviure, sinó que també tenen dret a l’art, la cultura i la dignitat.
Novament, les dones van liderar el camí el 1917 a Rússia al Dia Internacional de la Dona quan el 8 de març (al calendari rus de l’època, aquell dia va ser el 23 de febrer) les treballadores van realitzar una vaga massiva i una manifestació exigint Pau i Pa: la fi de la Primera Guerra Mundial i l’alleujament econòmic. Aquest moviment de protesta va galvanitzar el moviment revolucionari, cosa que finalment va conduir a la revolució obrera a l’octubre de 1917.
Treball de la dona, mal pagat i devaluat
Les dones continuen sent la majoria en feines de salaris baixos, amb pocs beneficis laborals i molta precarietat. Necessitem reiniciar un moviment de treballadors liderat per dones, així com les nostres germanes van lluitar pel reconeixement sindical, millors salaris i seguretat i al lloc de treball fa més de 100 anys.
Als sectors de l’educació, la sanitat i l’atenció social, més del 75% de la força laboral són dones, encara que la seva presència a mitjans i alts càrrecs és mínima.
Cal preguntar-se, és una coincidència que en sectors on la majoria de treballadors són dones, massa sovint aquestes estan sobrecarregades de treball i mal pagades?
Encara més, els governs continuen desfinançant i esgotant els hospitals públics i el finançament de l’educació. Això no només impacta en els usuaris d’aquests serveis públics, sinó també a les seves treballadores.
Més enllà del lloc de treball formal, les retallades en prestacions socials i serveis públics han afectat de manera desproporcionada les dones.
L’opressió de les dones sota la Covid
La pandèmia ha estat un desastre per a les dones. Les dones, i en particular les dones racialitzades, no només estan sobrerepresentades com a “treballadores essencials” —en altres paraules, treballadores de la salut, cuidadores, netejadores, treballadores minoristes, etc., generalment mal pagades— sinó que a mesura que la societat tanca moltes de les seves funcions socials, les dones es van emportar la pitjor part de la càrrega del treball addicional.
La càrrega desigual de les dones durant el confinament quan es va imposar la feina des de casa va ser enorme. Naturalment, aquesta tasca és molt més fàcil quan hi ha dos o més adults que poden alternar les hores de treball per facilitar la cura dels nens. Tot i això, les famílies monoparentals són principalment dones, moltes de les quals s’han vist en la difícil situació d’haver de treballar des de casa sense tenir coberta la cura dels seus fills i filles, aspecte que els hagués permès exercir les seves funcions laborals.
A més, s’ha escrit molt sobre l’augment de la violència domèstica durant el confinament, ja que es van reduir els serveis, es van tallar les xarxes de suport i els nivells d’estrès econòmic i social van augmentar dràsticament. La majoria de vegades aquests serveis no van poder oferir solucions a les dones.
El lloc d’una dona és a la revolució
Més d’un segle després de la primera declaració, què vol dir “pa i roses” per a la lluita per l’alliberament de les dones avui?
Senzillament: “la lluita continua”. Tot i que les dones ens enfrontem a problemes diferents avui que fa un segle, també hi ha punts en comú entre les dones de llavors i d’ara.
Independentment de com es desenvolupi econòmicament, políticament o fins i tot tecnològicament la societat, sabem que el sistema, el capitalisme, està estructurat de manera que utilitza l’opressió de les dones per augmentar la seva rendibilitat.
És a dir que hi pot haver més accés a “roses”, però no totes les podem comprar. El que necessitem és revertir el sistema actual i reemplaçar-lo per una societat més justa on l’habitatge, el vestit, l’educació i l’alimentació de les persones siguin un dret.
Només eliminant el poder de la classe dominant i donant accés a la gent treballadora a béns socials de propietat col·lectiva, podem assegurar que cap dona no es vegi obligada a triar entre l’explotació sexual, econòmica o la pobresa. Si això sona a socialisme, és perquè ho és.
Entre els hashtags i els eslògans corporatius que inunden el Dia Internacional de la Dona, és fàcil oblidar que va ser celebrat per primera vegada fa 112 anys per dones socialistes.
Comprendre això fa que el socialisme sigui encara més necessari: perquè les dones no podem lluitar contra la desigualtat en conjunt si estem massa ocupades tractant de mantenir-nos a la superfície en un sistema econòmic que ens explota i ens oprimeix. Així com la desigualtat de gènere és una condició necessària del capitalisme, el socialisme és una condició necessària per al veritable alliberament de les dones.
Honorem avui les dones d’ahir, que van lluitar pels nostres drets a llegir, escriure i votar; a les que ens van donar menjar, ens van banyar, ens van vestir; les que veus a la botiga de la cantonada o t’asseus al seu costat a l’autobús; celebrar les dones, la seva força i passió per continuar lluitant.
Necessitem exactament aquest tipus de lluita per guanyar la igualtat real, el veritable alliberament; per aconseguir l’autonomia real.
