David Karvala
Contra tot imperialisme
Aquestes setmanes tenim dos aniversaris importants per al moviment antiguerra.
El 24 de febrer fa un any de l’inici de la guerra actual de Rússia contra Ucraïna. I el 15 de febrer va ser el 20è aniversari de la protesta internacional més coordinada de la història; les manifestacions globals de l’any 2003 contra la guerra de Bush, Blair i Aznar a l’Iraq.
Aquell 15F de 2003, moltes ciutats del món van viure manifestacions enormes. A l’Estat espanyol, més d’un milió de persones van participar a Barcelona i Madrid, amb grans manifestacions a moltes més ciutats.
Fou un missatge clar de rebuig a l’agressió occidental. Aquest missatge gairebé sempre incloïa una ferma crítica al brutal dictador iraquià, Saddam Hussein, però es tenia clar que la prioritat a Europa i Amèrica del Nord era rebutjar el militarisme del “nostre” costat.
Ara, però, davant de la guerra a Ucraïna, més que claredat, hi ha moltíssima confusió.
Un sector de l’esquerra, molt petit, justifica la invasió russa amb diversos pretextos. D’una banda, assenyalen l’existència de grups feixistes a Ucraïna… oblidant la força de grups neonazis a Rússia, i el fet demostrat que Putin ha donat suport a partits feixistes a Europa. D’altra banda, presenten la invasió russa com a “antiimperialista”, com si l’imperialisme fos només EUA.
Però la visió dominant a Europa va en un altre sentit, veure la guerra com un conflicte només entre Rússia i la seva antiga colònia Ucraïna, amb l’OTAN defensant Ucraïna de manera altruista.
Amb això, s’oblida el que representa l’aliança atlàntica, que és amb escreix la força militar més gran del món, implicada en multitud de guerres i invasions. Només EUA —sense incloure aliats com la Gran Bretanya, Alemanya, etc.— tenen una despesa militar dotze vegades més gran que la de Rússia.
El problema no és només que els Estats i les classes dirigents justifiquin i encobreixin el seu propi militarisme, sinó que en aquest conflicte gran part de l’esquerra es fa ressò, conscientment o no, de la versió dominant. Aquest és un factor clau en la feblesa del moviment antiguerra avui, comparat amb fa 20 anys.
Com hem arribat fins aquí? La veritat és que hi ha diversos precedents per a aquestes confusions. És útil repassar-los.
La PGM: “antimilitarisme” selectiu
A principis del s.XX, davant l’amenaça del que seria la Primera Guerra Mundial (PGM), la principal organització internacional de l’esquerra, la Internacional Socialista, o Segona Internacional, va aprovar diverses resolucions antibel·licistes. Van arribar a proposar una vaga general internacional si esclatava la guerra.
No obstant això, quan Alemanya va envair Bèlgica el 4 d’agost de 1914, desfermant així el conflicte, gran part de l’esquerra es va oblidar del seu internacionalisme. El partit laborista britànic es va declarar contra la invasió de Bèlgica i va denunciar el militarisme alemany… passant per alt que la Gran Bretanya era llavors la principal potència colonialista i imperialista del món. La majoria de l’esquerra alemanya va advertir contra el perill del tsarisme rus, i va justificar el seu propi Estat, etc.
Només una minoria a cada país va mantenir els seus principis. Van entendre que la PGM era un conflicte entre potències imperialistes, i que totes eren condemnables. Però, en paraules de Karl Liebknecht, revolucionari alemany i col·lega de Rosa Luxemburg, s’ha d’insistir en que “l’enemic principal és a casa”.
Per exemple, l’esquerra revolucionària russa, amb figures com Lenin o Trotski, es va dedicar a rebutjar, en primer lloc, el militarisme rus i el tsarisme en general. Això no significava gens justificar el militarisme alemany, només que van entendre que dins de Rússia l’èmfasi s’havia de posar en oposar-se al seu propi bàndol.
Al principi, aquesta visió era molt minoritària, però conforme la guerra va anar empitjorant les condicions de vida de la gent treballadora, el rebuig al conflicte —i al sistema que el va crear— va créixer, culminant a la revolució de 1917.
La guerra freda: “antimilitarisme” selectiu 2.0
Com sabem, les esperances aixecades per la revolució russa es van quedar ofegades pel seu aïllament i el posterior auge de l’estalinisme.
A la guerra freda que va seguir a la Segona Guerra Mundial, gran part de l’esquerra va donar suport a l’URSS. Per a alguns sectors, era el comunisme fet realitat; altres tenien crítiques vers l’estalinisme però tot i així ho veien com un “Estat obrer”, una mica més progressista que el capitalisme occidental.
Un factor clau en aquesta actitud va ser la manca de confiança en les possibilitats de la lluita des de baix, ja fos a occident o al bloc de l’est, al nord o al sud. Les il·lusions al bloc soviètic anaven de la mà d’una creença en el canvi des de dalt, ja fos mitjançant l’arribada de tancs russos, la victòria d’un grup guerriller o la política institucional.
En qualsevol cas, davant del problema molt real de l’imperialisme nord-americà, es veia la URSS com a única alternativa factible.
En canvi, per al corrent del que Marx21 forma part, l’URSS de Stalin no va representar el socialisme sinó el capitalisme d’Estat. Davant la guerra freda, aquest corrent va defensar el principi de “Ni Washington Ni Moscou, sinó socialisme internacional.”
Ni Putin ni OTAN
Després de la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de l’URSS, aquest argument bàsic continua vigent. El conflicte entre potències imperialistes ara és més multipolar, amb més actors, però continua sent necessari rebutjar totes aquestes potències, alhora d’entendre que “l’enemic principal és a casa”.
Davant la guerra a Ucraïna, és essencial mantenir aquesta visió global, per evitar deixar-se arrossegar pels arguments d’una potència imperialista o una altra.
La invasió impulsada per Putin és totalment injustificable i cal rebutjar-la. Però les reaccions dominants a occident són totalment hipòcrites.
Com es comenta a dalt, l’OTAN és lluny de ser una defensora de la pau. Als anys 90, va bombardejar Sèrbia. L’any 2001, va envair l’Afganistan, on no va portar ni la democràcia ni l’alliberament de les dones, sinó 20 anys més de calvari per a la seva població. L’any 2011, va bombardejar Líbia, de nou obrint el camí a més anys de patiment per a la seva població.
No es tracta de justificar els règims dels països; d’això se n’encarregaven els líders occidentals que en diferents moments els han donat suport a tots. Només és per recordar què representa realment l’OTAN, i quins són els resultats de les seves intervencions.
D’altra banda, la guerra d’Ucraïna no és ni de bon tros l’única en marxa ara mateix. Aràbia Saudita i els seus aliats fa anys que bombardejen el Iemen, i reben armes d’occident per fer-ho. L’Estat israelià segueix la seva llarga ocupació de Palestina, on el seu exèrcit i els colons ultres segueixen matant homes, dones, nenes i nens. I mentre Rússia ha estat exclosa d’Eurovisió i de molts altres esdeveniments internacionals, i la seva població pateix sancions, mai no s’ha fet res semblant contra l’Aràbia Saudita o Israel, ni parlar d’EUA i la Gran Bretanya després de les invasions de l’Afganistan, l’Iraq…
Davant d’aquesta situació, una actitud de simplement sumar-se a les condemnes a la invasió russa, i fins i tot de donar suport a la intervenció de l’OTAN, mitjançant les sancions i l’enviament d’armes, és repetir la traïció de la socialdemocràcia el 1914.
Com es comenta a dalt, l’OTAN no és aliena a la guerra a Ucraïna, és un actor clau. Amb els seus enviaments de cada cop més armes, utilitzen aquest conflicte per afeblir Rússia, i per enviar un missatge a la Xina, respecte a les seves ambicions expansives. No és una guerra de només Rússia contra Ucraïna, sinó, com ja va explicar Alex Callinicos, una “guerra proxy”.
Armes o escoles?
El govern espanyol vol augmentar la despesa militar al 2% del PIB, nivells mai aconseguits abans. Això alhora que insisteixen que no hi ha diners per a les millores en els serveis socials, ni per mantenir els salaris davant la inflació.
Els Estats occidentals estan gastant enormes quantitats de diners per a recolzar Ucraïna, sobretot en ajuda militar. EUA han pagat o promès gairebé 50 mil milions d’euros a Ucraïna, la EU en el seu conjunt una mica més de 50 mil milions. S’informa que només l’Estat espanyol li podria dedicar fins a 250 milions d’euros. Les quantitats que aporten (o prometen) per fer front al desastre humanitari del terratrèmol a Turquí i Síria són irrisòries en comparació.
Una esquerra que dóna suport a l’enviament d’armes a Ucraïna deu tenir molt difícil denunciar tot això; forma part d’una lògica que comparteixen. També és veritat que una esquerra que recolza Putin té poc a dir.
La idea que l’OTAN pugui, d’alguna manera, ser una defensa davant l’imperialisme és repetir —invertint els termes— l’error de gran part de l’esquerra durant la guerra freda.
En canvi, una esquerra i uns moviments socials que tinguin clar que totes les potències imperialistes són rebutjables, però que “l’enemic principal és a casa”, sí que hi té molt a dir.
Els que retallen els nostres serveis socials, els que maten persones a la frontera sud, els que envien policies antiavalots per reprimir el moviment independentista català —o vagues, o per fer desnonaments— no és Putin, sinó que és la classe dirigent d’aquí.
Dins de Rússia, per descomptat, o als Estats que donen suport a Rússia, els mateixos principis suposen enfocar la lluita gairebé totalment a oposar-se a l’agressió de Putin. Allà, “l’enemic a casa” sí que és l’imperialisme rus. El nostre aliat a Rússia, i la nostra esperança per acabar amb Putin, és la petita esquerra internacionalista russa, i en general la classe treballadora de Rússia. Però centrar-se en l’oposició a Putin dins d’un Estat de l’OTAN és fer el joc al bel·licisme de la “nostra” classe dirigent.
Així que hem de fer el possible per defensar els arguments del no a la guerra i no a les bombes, del «Ni Putin ni OTAN». Hem d’insistir en defensar els interessos de la gent treballadora, tant aquí com internacionalment. Estem en minoria ara mateix, però això pot canviar. En contrast, abandonar els principis del rebuig a la guerra, abandonar l’internacionalisme, és fatal per sempre.
David Karvala és militant de Marx21. Va ser uns dels portaveus de la Plataforma Aturem la Guerra en 2003-2010.
