Extinction Rebellion afirma que vol ampliar el seu atractiu, però també abandonar les tàctiques disruptives. Sophie Squire afirma que totes dues han de combinar-se i que la clau és el poder dels i de les treballadores.
La declaració recent “Renunciem” d’Extinction Rebellion ha accelerat el debat sobre l’estratègia i les tàctiques necessàries per aturar el col·lapse mediambiental. El grup pretén allunyar-se, almenys temporalment, dels que han estat els mètodes disruptius distintius.
Moltes de les figures destacades sostenen que aquestes accions s’han tornat impopulars i constitueixen un obstacle per al moviment efectiu que pot aconseguir el canvi. Jon, que fa tres anys que és a Extinction Rebellion, va explicar a Socialist Worker: “La declaració intenta baixar el llistó d’entrada perquè la gent s’hi impliqui”.
“Quedarà clar que no has de seguir un camí concret per formar part de les accions d’Extinction Rebellion. Estem deixant els flascons de cola i donant prioritat a les grans mobilitzacions. Esperem que això porti tothom al Parlament el 21 d’abril”.
Els i les socialistes donem suport tant a les mobilitzacions massives com a l’acció directa per aconseguir el canvi. I sovint els moviments més eficaços combinen totes dues coses.
Les grans mobilitzacions contra la guerra de l’any 2003 —tant el 15 de febrer, com a part d’un dia d’acció mundial, com el dia en què va començar la guerra— van treure milions de persones al carrer. La gent va bloquejar carreteres i va provocar molèsties generalitzades mostrant la fúria contra l’inici de la matança.
Al final, les protestes no van ser suficients per aturar la guerra. Però, sobretot a la Gran Bretanya, van deixar un llegat de treball conjunt i sentiment antiimperialista.
Això va fer molt més difícil per als governs llançar noves invasions. I van soscavar per a un gran nombre de persones les mentides propagades des de dalt sobre la “intervenció humanitària”.
Disturbis
La manifestació i els disturbis de març de 1990 contra el “Poll Tax”, un impost municipal altament regressiu, van segellar el destí d’aquest impost després d’un llarg període d’impagament massiu i protestes combatives. També va ser crucial en l’expulsió de Margaret Thatcher com a primera ministra conservadora.
Les furioses protestes davant la reunió de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle (Estats Units) el novembre del 1990 van impulsar una extensió de la lluita global contra el capitalisme.
L’acció directa també pot esperonar una revolta més àmplia. Pot destrossar les idees de la gent corrent sobre el que és possible i erosionar la idea que hem d’asseure’ns i obeir la llei mentre els que són al poder dirigeixen el sistema per nosaltres.
Pot agafar l’Estat per sorpresa, atreure més atenció mediàtica vers la causa i promoure debats importants. Les protestes dels pobles originaris nord-americans de l’any 2016 a Standing Rock contra els nous oleoductes es van convertir en un catalitzador per a una onada de resistència mediambiental més gran.
Les protestes estudiantils dels Friday for Future van començar com un testimoni individualista i local contra el caos climàtic. Però es van expandir fins a convertir-se en un poderós centre mundial i focus de resistència que va canviar tot el debat. Així que mai és bo limitar-se a dir “només manifestar-se” o “només seure a la carretera”.
Hi ha un gran perill a l’afirmació d’Extinction Rebellion. La idea que “la interrupció de la normalitat” molestarà la gent es pot convertir en una raó per no recolzar algunes vagues. Les vagues al sistema de salut britànic són sens dubte perjudicials i inevitablement afecten la gent corrent, però estan totalment justificades.
Importants
Tant les grans manifestacions com l’acció directa són importants i no només per la pressió que poden exercir sobre els governants. Són importants perquè canvien la imatge que la gent té de si mateixa.
Participar en una manifestació de 100.000 persones dóna una sensació de poder col·lectiu. De vegades, quan un gran nombre de persones participa en protestes, se senten prou segures per prendre part en accions directes de més confrontació.
Un bon exemple va ser quan el sindicat del professorat universitari, UCU, i el Sindicat Nacional d’Estudiants van organitzar una manifestació contra la pujada de les matrícules l’any 2011. Inicialment creien que se’n presentarien uns 15.000. Més de 50.000 estudiants hi van anar i després van ocupar la seu del partit conservador a Londres en una expressió de ràbia.
La primera Rebel·lió Internacional d’Extinction Rebellion l’any 2019 va veure una participació massiva combinada amb una acció directa que va paralitzar el centre de Londres. Es van necessitar dies per aclarir els carrers. En aquesta rebel·lió, milers de persones van descobrir que exercien un poder que no sabien que tenien.
Però cap quantitat de manifestacions, per gran que sigui, ni cap quantitat d’aparadors trencats n’hi haurà prou per si sols per vèncer.
Treballadores
La revolucionària polonesa alemanya Rosa Luxemburg va escriure sobre el terrorisme i va comparar els seus resultats amb l’acció massiva de la classe obrera. Va escriure que fins i tot els actes terroristes més reeixits eren “esclats de flames ascendents al mig del poderós mar ardent d’un incendi forestal”.
Impedir que el món es redueixi a un erm de foc i inundacions requerirà un moviment que pugui enderrocar el sistema en conjunt. L’arma més poderosa contra el capitalisme és quan els i les treballadores deixen de produir i tallen la font de beneficis.
No és l’única forma de lluita, però és la que pot tenir més efectes. I en el curs de les vagues massives, les i els treballadors es poden canviar a si mateixos alhora que canvien la societat que els envolta.
Quan la gent treballadora retira la mà d’obra, té el poder de paralitzar la societat i interrompre el flux de beneficis. En fer-ho —igual que amb les altres formes d’acció directa esmentades anteriorment— també poden portar les persones a desafiar i qüestionar el funcionament de la societat.
Per exemple, una queixa comuna es planteja en gairebé tots els piquets de vagues que es poden visitar darrerament. “Vam treballar durant la pandèmia, vam tirar endavant els nostres caps i ens vam assegurar que tot no deixés de funcionar. Fins i tot ens vam assegurar que poguessin continuar obtenint beneficis. I ara ens castiguen”.
És el tipus de queixa que comença a qüestionar les prioritats del sistema. Es pregunta què és més important? És la capacitat dels alts executius per continuar obtenint grans beneficis? O és la capacitat de les persones que produeixen aquests megabeneficis per continuar vivint?
Diferent
En la forma més combativa, l’acció obrera també pot mostrar com es podria gestionar la societat de manera molt diferent. Cada vegada que una plantilla fa vaga, demostra que res no pot funcionar sense la seva feina.
I si aquest és el cas, també poden demostrar que poden dirigir la societat per ells mateixos i amb un conjunt diferent de prioritats. Aquí és on les batalles sobre el clima es poden creuar amb l’acció dels i de les treballadores.
Per començar, les qüestions climàtiques són sovint qüestions de classe, ja que és la gent treballadora i els pobres els que suporten la pitjor part dels efectes del canvi climàtic.
A la Gran Bretanya, per exemple, ja ens enfrontem a la realitat de viure i treballar en un clima cada cop més extrem. A més, hem de pagar per això: les mateixes empreses de combustibles fòssils responsables de la crisi ens pugen la factura de la llum.
Al Sud Global la relació és sovint encara més pronunciada. A països com l’Iran i l’Iraq, la gent treballadora i pobra ha protestat per l’escassetat d’aigua.
Als països on operen empreses de combustibles fòssils, activitats com la crema de l’excés de gas generat per l’extracció del petroli són una font important d’emissions i perjudiquen les persones que hi viuen a prop.
Unir aquestes reivindicacions pot significar pressionar perquè els sindicats assumeixin les demandes climàtiques. Però cal anar molt més lluny.
Un moviment climàtic ampli i combatiu pot suposar un desafiament per al Govern, com ja va passar l’any 2019. Pot ser un altre factor poderós en la crisi dels governants de dalt.
Alhora, això pot donar confiança a tots els que estan lluitant contra ells, que els de dalt poden ser derrotats. L’entusiasme, la militància i les tàctiques del moviment pel clima podrien traslladar-se a les lluites de les i els treballadors, portant-les més enllà de l’acció fèrriament controlada que organitzen els dirigents sindicals.
I, a canvi, la força d’aquesta acció pot ser una demostració d’on resideix el nostre poder a la societat i el nostre potencial per canviar-la. En un ambient així, tota mena de reivindicacions i problemes s’entremesclen i s’uneixen contra la causa comuna: el sistema que arruïna les nostres vides i el nostre sustent per obtenir beneficis.
Construir un moviment així requereix molta feina i visió. I certament vol dir treballar per assegurar-se que aquest moviment atregui tanta gent com sigui possible.
Però també vol dir esforçar-se per actuar —i no retrocedir— per pertorbar i desafiar el sistema.
Aquest article va aparèixer a la web de la nostra organització germana a Gran Bretanya, Socialist Worker.
