Marx21

ES CA

Suplement sindicats | Preguntes típiques | Sindicalisme ultra? | Les contradiccions del sindicalisme

Què és un piquet?

Els piquets —grups de vaguistes que es reuneixen davant del lloc de treball— són la manifestació física de les vagues. Hi són per evitar que alguns treballadors debilitin el poder col·lectiu de la vaga anant a treballar. També poden impedir els lliuraments de mercaderies a l’empresa que està en vaga.

Els que creuen la línia de piquet, posant-se del costat dels patrons i perjudicant els seus companys de feina, els trencavagues, són els esquirols.

L’origen del terme esquirol per referir-se als trencavagues el trobem a la segona meitat del segle XIX. La població barcelonina de Manlleu destacava per la producció tèxtil. Fins al 1855 els teixidors treballaven per encàrrec dels fabricants a casa seva i sense control d’horari i/o producció fixa. Va ser aquell any en què es va construir un edifici on havien d’anar a teixir durant un nombre determinat d’hores al dia. Les i els treballadors es van negar a acudir a teixir a la factoria, volent continuar treballant des de casa; fet que va propiciar que l’empresari acudís a una població propera a la recerca de personal que volgués anar a treballar a la fàbrica.

La localitat es deia L’Esquirol.

La notícia va córrer ràpidament per tota la comarca, fent-se públic que “els esquirols” estaven treballant com a reemplaçament dels teixidors que es trobaven en vaga. Des d’aquell moment, el terme esquirol s’ha popularitzat i utilitzat com a sinònim de trencavagues i per referir-se a aquells que acudeixen al seu lloc de treball o reemplacen els altres en una jornada de vaga.

L’escriptor Jack London va definir amb magistral precisió i duresa el que és una esquirol com un individu creat, segons ell, amb les restes d’una serp, un gripau i un vampir.

Un piquet no ha de ser un lloc de conversa cortès on s’intercanvien bromes abans d’anar-hi a treballar. És un lloc de persuasió, educació i discussió, però també de confrontació.

Alguns dels moments clau en la història de la classe obrera van involucrar piquets massius que van bloquejar físicament un lloc de treball.

Això va passar, per exemple, a la Gran Bretanya amb la coneguda com a Batalla de Saltley Gate el 1972, un moment crucial durant l’exitosa vaga dels miners, i el 1919 a la vaga de la Canadenca a Barcelona en què durant 44 dies es va paralitzar el 70% de tota la indústria catalana i es va conquerir la jornada de 8 hores.

Els piquets també són un centre d’organització vital per als vaguistes. Són llocs naturals per discutir les properes passes de la vaga i un lloc adequat per rebre les mostres de solidaritat d’altres treballadors. Aquesta és una raó per la qual els conservadors a països com la Gran Bretanya han imposat condicions addicionals als piquets, com limitar formalment la seva mida.

Què són les lleis antisindicals?

El 1829 John Doherty —treballadora migrant, d’origen irlandès— va fundar a la Gran Bretanya la primera central sindical general de tots els oficis. L’Associació Nacional per a la Protecció del Treball va arribar durant un temps a agrupar 100.000 membres. Simultàniament a França les treballadores de les serradores de Bordeus i de les fàbriques tèxtils de Lió també es van organitzar.

Des de llavors, durant gairebé 200 anys, els governs han aprovat lleis que prohibeixen o limiten la tasca dels sindicats. Tenen por del poder sindical i intenten debilitar l’organització de les i els activistes i domesticar el poder sindical.

De vegades, les persones treballadores s’han defensat amb vagues massives i han fet que les lleis siguin impossibles d’implementar. Altres vegades s’han organitzat políticament perquè es deroguin les lleis.

Les lleis antisindicals són armes pro patronals en la lluita de classes.

A Estats Units la llei Wagner del 1935 va crear un mecanisme legal per permetre fundar sindicats i una agència federal, la National Labor Relations Board (NLRB), dedicada a supervisar el procés.

L’onada de vagues el 1945-1946 i “el perill comunista” van portar a l’aprovació de la llei Taft-Harley que prohibeix les vagues solidàries, les vagues espontànies i els piquets massius. Però sens dubte l’aspecte més negatiu de la llei és que permet que els estats aprovin lleis de “dret a la feina”.

Amb els presidents Nixon i Reagan la NLRB es va omplir de funcionaris reaccionaris permetent a les empreses actuar de forma molt més agressiva davant de qualsevol intent de formar un sindicat, donant a l’empresari la potestat d’obligar els i les treballadores a acudir a xerrades antisindicals.

A la Gran Bretanya, la primera ministra conservadora Margaret Thatcher va encapçalar l’atac contra l’organització obrera amb lleis antisindicals a la dècada del 1980. Els sindicats van haver de seguir els dictats del govern sobre les eleccions internes i es van prohibir les accions de solidaritat amb altres treballadors.

Després la Llei de Reforma de Sindicats, aprovada a la Gran Bretanya el 1993, i la Llei de Sindicats de l’any 2016 van ser ferotges atacs al dret de vaga imposant un llindar mínim de participació en les votacions per a una vaga i un termini de preavís de 14 dies per a les mateixes.

És obvi que la patronal i els Estats volen dificultar les vagues, però cap d’aquests atacs no es podria haver implementat sense que la direcció sindical els acceptés. I a molts líders sindicals els van agradar les noves lleis perquè els van donar una coartada per no convocar accions i una manera de disciplinar els sectors més combatius de la seva afiliació.

Tot i que tots els països de la UE han ratificat els 2 convenis de l’Organització Internacional del Treball sobre llibertat sindical i dret de sindicalització, la veritat és que a tots els països continua existint una enorme pressió sobre aquells treballadors que fan activitats sindicals.

Són democràtics els sindicats?

Tothom hauria de ser membre d’un sindicat al lloc de treball i hauria de ser un sindicalista actiu.

És un fòrum crucial per organitzar-se col·lectivament contra els jefes i una excel·lent manera de promoure la política amb consciència de classe.

Els diferents sindicats tenen regles diferents però qualsevol és més democràtic que les grans corporacions. Formalment, tenen un gran aparell que habilita capes de democràcia en què les i els afiliats al sindicat poden triar el secretari general i els òrgans de direcció. Però fins i tot al sindicat més democràtic, els alliberats a temps complet poden cancel·lar les vagues, per exemple, per arribar a un mal acord, fins i tot abans que es consulti els i les treballadores.

Per això, els òrgans democràtics clau són les reunions massives d’afiliats i vaguistes, comitès electes de vaguistes durant els conflictes i reunions de representants sindicals dins d’una empresa, indústria o servei i en diferents llocs de treball. Aquests poden exercir pressió sobre els alliberats o organitzar-se independentment.

Què és l’organització de base?

La divisió principal a cada lloc de treball és entre treballadors i caps. Això porta a la creació de sindicats, que són importants organitzacions i escoles de lluita. Però també hi ha una divisió crucial dins dels sindicats entre les i els treballadors afiliats al mateix i els alliberats, la burocràcia.

La burocràcia és una força mediadora entre el sindicat i els patrons. Tracta amb els patrons en lloc de portar una batalla fins al final amb els mètodes més militants. Això és degut, no només perquè estan més ben pagats i allunyats de les pressions diàries del lloc de treball, sinó que aquest és el seu rol social.

No cal confondre els alliberats amb els delegats sindicals, que són els que trien els alliberats. L’alliberat és delegat, però el delegat no és sempre un alliberat.

A l’Estat espanyol, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical i l’Estatut dels Treballadors estableixen el nombre d’alliberats i el nombre d’hores sindicals segons la mida de l’empresa. Es calcula que a l’Estat espanyol hi ha més de 4.500 alliberats al sector privat i prop de 10.000 al sector públic.

Com que la burocràcia sindical es basa en la idea que les diferències entre empresaris i treballadors es poden resoldre en el marc del sistema capitalista, de vegades els treballadors han hagut d’organitzar xarxes d’afiliats sindicals per pressionar la burocràcia i, de vegades, actuar independentment d’aquesta. Això és el que entenem per organització de base. No és una alternativa a l’afiliació sindical, sinó una part vital. No és crear un nou sindicat, sinó lluitar dins de l’existent.

El Comitè de Treballadors de Clyde, format per treballadors metal·lúrgics a Glasgow, va expressar bé el punt de vista durant la Primera Guerra Mundial. “Donarem suport als dirigents sindicals sempre que representin correctament els treballadors, però actuarem de manera independent en el moment que deixin de fer-ho.”

Va organitzar vagues fins i tot quan la burocràcia es va negar a convocar-les. I també va recolzar una vaga de lloguers de 25.000 llogaters amenaçant amb una vaga general.

L’organització de base depèn d’una xarxa d’activistes sindicals amb arrels reals als llocs de treball, capaços de plantejar la qüestió de l’acció independent pràctica entre els membres. Es diferencia dels típics corrents sindicals, o “sectors crítics” en què se centra en l’acció col·lectiva, i no només en les eleccions sindicals i en presentar resolucions als seus congressos.

Què són els comitès de vaga?

Com més gran sigui la participació de les i els vaguistes en la seva pròpia lluita, més grans seran les possibilitats de guanyar. En el socialisme revolucionari advoquem pel control democràtic de les vagues per part dels i les treballadores. Una manera d’organitzar això és triar un comitè de vaga per coordinar l’acció i guiar la lluita cap a la victòria.

Els alliberats sindicals afirmaran que ja compleixen aquest paper. Però mentre alguns poden merèixer ser al comitè, altres poden estar fora de contacte amb l’estat d’ànim i les preocupacions del dia a dia de la plantilla. El paper d’un vaguista no s’ha de reduir a votar per l’acció i després observar passivament el desenvolupament dels esdeveniments fins que se li digui que tornin a la feina.

Els piquets també són una oportunitat perquè les i els treballadors discuteixin el camí a seguir. Han de ser seguits per assemblees massives periòdiques, que poden votar propostes sobre com guanyar i les tàctiques de la disputa. També poden bregar amb les inevitables preocupacions i vacil·lacions de les persones.

Què és una vaga indefinida?

Totes les vagues importen. Assenyalen la diferència entre explotadors i treballadors, entre patrons i la gent que exploten. Però hi ha una gran diferència entre una vaga d’un dia, totalment controlada des de dalt, i una que es proposi continuar fins a aconseguir la victòria.

Una vaga indefinida és la que no té un límit de temps. Continua fins que les i els vaguistes acorden un tracte. Hi ha hagut alguns exemples molt efectius recentment i en general han obtingut millors acords que les vagues intermitents.

Sovint poden assegurar una victòria més ràpida que una sèrie de vagues d’un o dos dies. Durant una vaga indefinida és molt més fàcil per a les i els treballadors organitzar-se per guanyar-se la solidaritat d’altres sectors, fer reunions i participar en manifestacions i assemblees. També hi ha una possibilitat més gran de democràcia des de baix.

Una conclusió radical de la unió de les vagues de treballadors és una “vaga general”, una vaga de milions de treballadors de totes les indústries. Els treballadors de la Gran Bretanya són capaços de fer una vaga general. La federació sindical TUC té 5,5 milions de membres i l’any 2011 va coordinar votacions en què 2,5 milions de treballadors del sector públic es van unir en vaga durant un dia pels atacs a les pensions.

A l’Estat espanyol la vaga general ludita del 1855, convocada per les plantilles de la indústria tèxtil de Catalunya, es considera la primera vaga general. La van seguir dues vagues generals revolucionàries el 1917 i 1934 i 13 més ja en democràcia, a les quals caldria afegir la vaga general contra la guerra de l’Iraq en 2003 i la vaga feminista el març de 2018.

Davant l’argument de la dreta que els sindicats de classe es mobilitzen per beneficiar els seus afiliats i grups de treballadors “privilegiats”, la realitat mostra que les vagues generals s’han convocat sobretot per millorar la situació dels sectors més vulnerables de la classe treballadora. Com a exemple, les vagues contra les retallades de subsidis a aturats, contra els contractes escombraries per als joves, o contra les reformes laborals.

Què són les vagues coordinades?

Ara s’està parlant molt a la Gran Bretanya sobre la coordinació de les diferents vagues perquè la gent faci vaga el mateix dia a totes les indústries i sindicats. Vagues amb mig milió o més en conjunt augmentarien enormement el desafiament als patrons i al govern. Deixaria més clar que les empreses i els ministres s’enfronten a un moviment creixent de la classe, no només a un conjunt individual de vaguistes.

De vegades, els líders sindicals i els activistes diuen que volen que els mitjans de comunicació se centrin en la disputa fent vagues en dies diferents. Però la realitat és que els mitjans de comunicació acostumen a ignorar les vagues.

Una jornada en què un gran nombre de treballadors fessin vaga dominaria les notícies. Portaria tothom a parlar de les vagues.

Un altre argument en contra dels atacs coordinats és que és “més efectiu” que, diguem-ne, un sindicat ferroviari faci vaga un dia i els altres sindicats un altre dia perquè els dos grups d’acció tanquen la xarxa. És important pensar en l’efectivitat de l’acció, però als caps no els mouen les “tàctiques intel·ligents”. Les vagues han de crear una crisi per a les empreses i els governs.

Un altre argument important a favor de la vaga coordinada és que una acció unida d’aquesta mena seria un far per a tota la classe treballadora. Cada disputa local en què els treballadors hagin votat a favor de la vaga podria programar la seva acció per al mateix dia.

Seria un focus per a les persones que no són als sindicats i els que no tenen feina. Es podria guanyar el suport de campanyes sobre pobresa, beneficis, crisi climàtica, racisme i d’altres. Grans marxes i mítings portarien el missatge a casa.

Però alguns líders sindicals utilitzen la idea de l’acció coordinada com una barrera per convocar vagues. Diuen que es mouran només si altres sindicats també ho fan. El missatge hauria de ser: “Units si podem, sols si cal”.

Les i els treballadors haurien de lluitar pel suport econòmic durant la vaga?

A la majoria dels països europeus els sindicats compten amb Caixes de Resistència que ajuden i protegeixen els seus afiliats en moments de conflictes i que constitueix el major exponent de solidaritat entre els afiliats. Les Caixes de Resistència suposen un element important per reorganitzar i fer més efectiva l’acció sindical donant-li un caràcter més agressiu i de classe, en disposar d’un suport econòmic per plantejar vagues. Als sindicats els agrada presumir dels seus “cofres de guerra”, les Caixes de Resistència, com a part del soroll de sabres abans de disputes clau.

Fan això per espantar els empresaris i tranquil·litzar els afiliats que poden romandre en lluita el temps suficient per guanyar. Les i els vaguistes haurien de lluitar per rebre el suport adequat dels seus sindicats perquè la gent no es vegi obligada a abandonar l’acció prematurament. Després de tot, es finança a través de les quotes d’afiliació.

Però el suport econòmic durant la vaga és una arma de doble tall. Si els treballadors creuen que no poden fer vaga sense, significa que, si la burocràcia sindical deixa de pagar, llavors la vaga acaba.

Es converteix en una arma de control per a ells. Els activistes mai no han d’argumentar que les vagues només poden passar si hi ha prou Caixa de Resistència per protegir els treballadors de qualsevol dificultat. La realitat és que la vaga sovint implica una pèrdua financera a curt termini, però una victòria dóna com a resultat millors tractes i una organització més sòlida.

Però aleshores, com els treballadors poden fer front a un paquet salarial molt reduït? Recaptar diners per als vaguistes és important. Finança les persones als piquets i també eleva el perfil polític de la vaga en general.

I també és molt important per a les persones que fan la col·lecta entre els seus col·legues de treball. Significa que el missatge de les vagues es difon més àmpliament i les i els activistes poden veure qui dona a la col·lecta. Aquestes són persones a qui es pot guanyar per lluitar en el futur. En apel·lar a la solidaritat financera d’altres treballadors, els vaguistes presenten un argument important: l’èxit de la seva pròpia disputa facilitarà que altres treballadors guanyin.

Un bon exemple va ser la vaga a la Galeria Nacional d’Art de Londres l’any 2015. Els treballadors van guanyar una vaga de llarga durada, en part gràcies a l’èxit de guanyar la solidaritat al moviment sindical més ampli. Tot i que el seu sindicat PCS no els va pagar els seus salaris complets, van poder resistir la pressió dels patrons perquè posessin fi a la vaga.

Això es va aconseguir en part gràcies al fet que els vaguistes van parlar a les reunions sindicals i es van presentar als piquets d’altres treballadors en lluita. És un bon exemple que mostra que l’èxit d’una vaga no es pot reduir simplement a si el sindicat aporta els pagaments de vaga.

A l’Estat espanyol fins fa poc només tenien Caixa de Resistència els sindicats USO, ELA, LAB, ESK, CIG. Destaca el cas d’ELA que dedica el 25% del seu pressupost anual a augmentar la caixa de resistència. Els sindicats CGT i CNT han aprovat crear una caixa de resistència.

  Què han de fer les i els treballadors no sindicalitzats?

Cada persona treballadora hauria d’unir-se a un sindicat al seu lloc de treball. Però no ser membre d’un sindicat no és un obstacle per fer alguna acció. Qualsevol que sigui el lloc de treball on et trobis, podeu començar a organitzar-vos per millors salaris, contra els caps que intimiden i per millors condicions.

El primer pas ha de ser parlar amb els teus col·legues, esbrinar qui comparteix les teves queixes i vol contraatacar. El següent podria ser reunir aquestes persones en un grup que pugui discutir què fer a continuació. Sovint pot començar amb problemes fora del lloc de treball immediat: ira sobre el racisme o acció sobre el caos climàtic, per exemple.

Reunir els treballadors perquè signin una carta o una petició pot deixar clar que els mateixos tenen demandes i que lluitaran col·lectivament fins que es compleixin. Quan les i els treballadors comencin a adonar-se de la seva força, el proper pas podria ser organitzar una “vaga salvatge”. Aquest tipus de vagues no passen pels processos burocràtics i tots els altres obstacles descrits a les lleis antisindicals.

Una inspiradora onada de resistència ens va arribar a través de les instal·lacions d’Amazon a l’estiu i va demostrar que és possible resistir sense un sindicat. Els treballadors es van involucrar en vagues i retards per evitar que la feina “es convertís en un ràpid descens a l’infern”, va dir un vaguista a Socialist Worker. I el magatzem de Coventry és un excel·lent exemple de com l’acció salvatge pot conduir a una organització a més llarg termini.

Alguns treballadors allà ara són membres del sindicat GMB i estan ocupats tornant a votar després de passar per poc el llindar legal en una votació de vaga. Les i els treballadors d’Amazon i tots aquells que emprenen accions salvatges demostren que els treballadors poden organitzar una resistència efectiva.

Els alliberats sindicals estan disposats a reclutar treballadors que organitzin vagues salvatges, no només perquè augmentaran el nombre de membres o perquè hi guanyaran. Alguns volen mantenir un cert grau de control sobre l’impuls del moviment obrer en general.

Què és la solidaritat?

“Solidaritat per sempre”, és un crit perenne del moviment obrer. Però què és exactament, i què importa? La solidaritat és la idea que aquells que lluiten no han de lluitar sols, però és més que un sentiment de la unitat. La solidaritat podria significar respectar un piquet i no travessar-lo o enviar un missatge de suport.

També podria significar fer una donació financera a un fons de vaga o portar sandvitxos als vaguistes. Augmentar la solidaritat no es tracta només de demanar suport pràctic per a la lluita, sinó de guanyar l’argument que tots a la classe treballadora se’n beneficien quan guanyem.

La solidaritat pot adoptar moltes formes, però la més eficaç és que les i els treballadors actuïn junts. Aquest tipus d’unitat de la classe obrera és el que la classe dominant odia; per això a molts països, oficialment, les vagues de solidaritat són il·legals.

Però això no aturarà les i els treballadors, involucrats en disputes oficials als seus llocs de treball, alhora en vaga i colpejant durament els patrons. Guanyar la discussió sobre el lliurament de solidaritat significa que un nombre més gran de persones s’involucrarà quan hi hagi resistència.

Si una delegació d’estudiants dóna suport a una línia de piquet, sabran quin representant sindical contactar la propera vegada que prenguin posició i ells mateixos demanin ajuda. En última instància, la solidaritat és més que recolzar les disputes individuals. Es tracta de construir vincles entre diferents grups de persones, fent que tot el moviment de la classe treballadora sigui més fort.

Fins a quin punt són efectius els atacs dels mitjans a les vagues?

Les grans vagues revelen la veritable naturalesa dels mitjans de comunicació. El seu propòsit és ser el portaveu de la classe dominant, un recipient per a l’odi i la intolerància.

En el paper de representants dels patrons, els polítics i l’elit, els mitjans de comunicació treballen amb veritable frenesí. Durant els dies d’accions de les i dels treballadors en vaga, els titulars estan dominats per una diatriba de mentides i odi.

Uns rebutgen les accions dels vaguistes com a “egoistes” mentre altres busquen en va evidències de violència als piquets. Alguns es desesperen pel suposat “caos”, mentre que altres adverteixen sobre els dies foscos que s’acosten a mesura que es planegen més vagues.

Alguns arriben més lluny i critiquen el sindicat convocant per infligir “misèria a milions de persones comunes” i “trair” els treballadors que no poden viatjar per obtenir guanys per als seus caps.

La satanització dels vaguistes, el sindicat i el secretari general és repugnant. Però l’agenda sempre és clara: difamar la vaga i evitar que la gent la recolzi. I fins i tot els principals mitjans de comunicació més “liberals” estan completament desconnectats de la vida de les persones treballadores i dels seus mètodes de lluita.

Les idees dominants a la societat provenen de la classe dominant, i els mitjans de comunicació són una estructura vital per reflectir i perpetuar el domini d’aquesta classe. Però la gent comuna no s’empassa cegament la narrativa dels mitjans.

Les idees es qüestionen i es fa un gran esforç perquè semblin universals. Però els veritables objectius estan amagats sota una campanya de divisió i falsa amistat amb els treballadors: si s’escampés pura propaganda a favor de la classe dominant, ningú la compraria.

La vida i els punts de vista de la gent comuna són plens de contradiccions, cosa que es reflecteix i s’intensifica a la premsa. Els patrons necessiten enfrontar infermeres, mestres, bombers i treballadors ferroviaris com a enemics en lloc de com una classe amb un interès comú.

En temps de lluita, els mitjans augmenten aquesta faceta quan el pànic comença a instal·lar-se. Però de vegades la diatriba dels mitjans no funciona. L’odi dirigit es contraresta amb la realitat material que la gent experimenta quan contraataca.

Milions de persones que lluiten volen una alternativa a les seves realitats asfixiants. La lluita de classes i l’acció de masses obren totes les contradiccions subministrades des de dalt, afluixant el control dels mitjans.

Les idees canvien durant la lluita perquè la realitat de les persones canvia. L’autoactivitat de les i els treballadors xoca amb la manera com se’ns diu que funciona el món i la nostra posició dins seu. Les persones treballadores poden tenir una idea del seu poder i imaginar-se a si mateixes al comandament. És per això que l’elit i els seus mitjans lluiten per demostrar que parlen per la gent comuna, i per això reaccionen amb tant de verí davant la resistència.

Però hi ha una alternativa a la propaganda que beneficia l’elit. Els diaris revolucionaris escrits per i per a la classe treballadora són els únics mitjans amb un veritable interès a donar suport a la lluita i contrarestar la bilis.

És per això que llegir, vendre, compartir en línia i debatre el butlletí és clau per als socialistes revolucionaris, especialment en temps de lluites.