Marx21

ES CA

Suplement sindicats | Preguntes típiques | Sindicalisme ultra? | Les contradiccions del sindicalisme


Durant la campanya de les eleccions andaluses, la llavors candidata de VOX, Macarena Olona, fent gala d’una demagògia a prova de bombes, va reivindicar la figura de Julio Anguita i va aprofitar per criticar “els sindicats de les mariscades”, reiteradament comprats i subornats.

Olona posava així el seu granet de sorra pretenent que VOX deixés de ser vist com el partit dels senyorets.

Tasca gens fàcil, però que els dirigents de VOX creuen que arribaran a aconseguir.

En aquesta, apliquen algunes de les receptes que el Rassemblement National (abans Front National) francès porta posant en pràctica des de mitjans de la dècada de 1990, i en especial des de l’accés de Marine Le Pen a la direcció del partit l’any 2011. Receptes que intenten aprofitar el malestar social per captar i endur-se el vot dels barris obrers.

Joana d’Arc contra el capitalisme apàtrida

La ultradreta francesa, seguint una tradició iniciada pels nazis alemanys, ha estat sempre profundament antisindicalista.

Durant anys, la seva celebració de l’1 de maig es limitava a un homenatge patriòtic a la figura de Joana d’Arc, amb un míting final reduït a una diatriba contra la immigració, l’islam i la Unió Europea.

També durant períodes vaguístics importants, com les vagues a la funció pública de finals de 1995, el setmanal del Front qualificava la vaga d’“inadmissible segrest de la nació”.

No obstant això, el creixement del vot al Front Nacional als barris obrers entre 1984-88, del 8% a gairebé el 20%, va provocar que a partir del seu congrés de 1990 el Front Nacional comencés a interessar-se pel “social”; això sí, amb l’afegitó racista de la “preferència nacional”. És en aquell moment quan va apartar el discurs ultraliberal i es va proclamar bel·ligerant amb les deslocalitzacions i la mundialització.

A mitjans dels 90, Bruno Gollnisch, llavors secretari general del Front Nacional, va subratllar la necessitat d’“un front social al front laboral”. Philippe Olivier seria l’encarregat de donar forma al que seria conegut com a Front sindical Nacional, integrat per una Coordinació Nacional de Treballadors, un sindicat d’ocupadors i deu sindicats professionals, reproduint l’organigrama del Front Nacional del Treball nacionalsocialista.

L’octubre del 1996, mentre repartia octavetes contra els acomiadaments a les portes de la fàbrica de Moulinex, Bruno Mégret, diputat de l’FN, va criticar les deslocalitzacions, es va solidaritzar amb els treballadors víctimes de la mundialització i va anunciar una intensificació de la presència del Front Nacional a la societat francesa, reforçant la seva presència als mitjans professionals.

Però aquesta presència va perdre intensitat, ja que els tribunals van invalidar el registre de la majoria dels sindicats frontistes per difondre ideologia d’un partit polític i controlar la ideologia política dels seus afiliats.

Paral·lelament a l’activisme de l’extrema dreta a l’àmbit laboral, va sorgir a França l’associació VISA (Vigilància Iniciatives Sindicals Antifeixistes). Aquesta associació intersindical agrupa 120 organitzacions sindicals i es dedica a desemmascarar militants d’extrema dreta infiltrats als sindicats, denunciar les pseudo-solucions i les mesures antisocials posades en pràctica als ajuntaments governats per l’extrema dreta.

Per als activistes de VISA, és clara la ideologia antiobrera de l’extrema dreta. Al començament del “sindicalisme” ultra, es van aliar amb la patronal per crear sindicats grocs amb l’objectiu de debilitar les reivindicacions obreres. Actualment, maquillen la seva estètica i el seu discurs per no perdre la base electoral clau, que són petits empresaris i agricultors que no volen la presència de sindicats als seus centres de treball.

L’anul·lació registral dels seus sindicats va ser aprofitada per la direcció del Front per posar en pràctica una altra de les seves estratègies: la victimització que combinaran amb les seves senyes d’identitat: racisme, nacionalisme i autoritarisme.

Aquesta combinació va ser tot un èxit i així l’any 2002, segons dades estadístiques, el 30% dels votants del Front Nacional eren obrers. Aquesta xifra puja fins al 35% l’any 2015. Dades aprofitades per Marine Le Pen per presentar-se com a “candidata del poble contra els rics, el capitalisme apàtrida i el liberalisme mundialitzat”.

Feixistes a la indústria automotriu

De vegades la creació d’estructures sindicals pròpies dóna bons resultats als feixistes. Aquest és el cas dAlemanya. El mateix any del seu enlairament electoral, l’any 2017, Alternativa per a Alemanya (AfD) va crear Alarma! que es defineix com a “una associació alternativa d’empleats”.

Un altre sindicat ultradretà és Zentrum Automobil creat per un neonazi i que compta amb més del 13% de suport a fàbriques com Daimler. En total té 11 delegats a tres comitès d’empresa i ha creat grups de treball sindical a BMV. En alguns centres de treball prop de 200 persones es van postular per anar a les llistes de Zentrum.

Un cas similar és Portugal amb la creació del Sindicat Nacional de Conductors de Materials Perillosos que va convocar una vaga que va coincidir sospitosament amb una trobada a Lisboa de partits d’extrema dreta.

El que sí que és clar és que en aquells llocs com Grècia, Gran Bretanya o Catalunya, en què plataformes unitàries han aconseguit involucrar des del primer moment les organitzacions sindicals, aquest tipus de problemes són irrellevants o no existeixen.

Així, el TUC (Trades Union Congress), federació de sindicats a la Gran Bretanya amb 5,5 milions d’afiliats, col·labora activa i habitualment amb la plataforma antiracista i antifeixista Stand up to Racism.

Enyorant el Sindicat Vertical

Mentrestant VOX, enyorant els temps del Sindicat Vertical franquista amb els seus 26 sindicats nacionals i les seves Obres Sindicals com a Educació i descans còpia d’OND mussoliniana i de la KdF nazi (Força a través de l’alegria) realitza una doble maniobra.

En primer lloc, un acostament al sector ultradretà dels cossos policials vertebrat al voltant de l’associació JUSAPOL i els seus dos sindicats Jupol i Jucil. Aquesta tàctica va tenir el seu punt d’inflexió en la concentració davant del Congrés el març de l’any 2020.

En segon lloc, impulsant la creació el setembre de 2020 del sindicat Solidaritat que naixia com una iniciativa patriòtica i social “al servei dels espanyols”. Un sindicat que el falangista i eurodiputat de VOX, Jorge Buxadé, va definir com a “nacional i no de classe” i entre les reivindicacions del qual està limitar el dret a vaga.

El sindicat de VOX s’inspira en el sindicat polonès Solidarnosc en la seva forma actual, dècades després d’abandonar completament els seus orígens com a organització obrera autèntica i combativa i passar-se a la dreta racista. En això, imita el sindicat creat l’any 2005 a la Gran Bretanya pel feixista Partit Nacional (BNP) i el creat l’octubre passat a Portugal per iniciativa del partit d’extrema dreta Chega amb nom i logotip copiats del polonès.

Dirigeix el sindicat Rodrigo Alonso, diputat de VOX per Almería famós per la seva frase que “els rics són rics per naturalesa” i per arrencar cartells del sindicat CGT del tauler d’anuncis de la secció sindical i llençar-los a les escombraries.

El sindicat comptava a finals de l’any 2021 amb al voltant de 13.000 afiliats i era present a 273 empreses. (Aquí, supera amb escreix el seu homònim britànic, que no arriba als 200 membres!). Tot i això, no es prodiga gaire en activitats sindicals, encara que sí que fa els seus primers passos a nivell internacional. El març de l’any 2022 membres del sindicat van assistir a Budapest a una manifestació en suport del primer ministre, l’utradretà Viktor Orbán, on van entonar el Cara al Sol.

L’atac a la seu del CGIL

L’assalt, l’octubre de l’any 2021, al local del sindicat italià CGIL per part d’un grup de neofeixistes, coordinat amb un atac a la seva web, ha fet saltar les alarmes al món sindical.

Aquest atac recorda els temps de l’esquadrisme, els violents atacs del feixisme italià contra els sindicats i les Cambres de treball entre el 1920 i el 1922 que van causar apallissaments i morts de sindicalistes. Només en els 5 primers mesos del 1921 les esquadres d’acció van causar més de 200 morts i 800 ferits.

Però ara mateix el problema no és realment la violència sinó com, de mica en mica, en alguns països l’extrema dreta va obtenint més ressò entre la classe treballadora.

Votar l’extrema dreta és una realitat al món sindical francès. N’és una bona mostra que el partit de Marine Le Pen ha anat a poc a poc conquerint els antics feus del Partit Comunista, tant a nivell electoral com sindical.

Fracassat el seu primer intent als 90 de crear estructures sindicals pròpies, va decidir fer entrisme i van reclamar ser els hereus de les grans figures del sindicalisme francès. El resultat va ser tot un èxit i la CGT francesa va haver d’expulsar algunes seccions sindicals senceres per recolzar companys que es presentaven a les llistes de la ultradreta.

La terrible experiència li va servir al sindicat per prendre’s seriosament la presència de membres de l’extrema dreta a l’organització. Es va elaborar un document per a l’afiliació, “El Front Nacional o la impostura social”, es van organitzar diverses jornades anti-FN i es va crear una comissió interna encarregada de detectar qualsevol moviment de l’extrema dreta a les estructures del sindicat.

El que és clar és que el Rassemblement National ja ha guanyat la batalla cultural. Avui la majoria dels partits i algunes organitzacions sindicals han decidit lluitar al seu terreny: la inseguretat i la migració.

Però l’avenç de l’extrema dreta es veia venir i es materialitza sense que, durant anys, hi hagi hagut una resposta unitària.

Els sindicats han d’impulsar la lluita contra l’extrema dreta

La desigualtat social, la precarietat i el desmantellament dels serveis públics per part de les polítiques neoliberals, provoquen inseguretat, descontentament i por, especialment al món laboral. Aquest és un brou de cultiu ideal per als sentiments racistes.

Els sindicats han de tenir un paper fonamental per abordar els temes dels què treu profit l’extrema dreta.

La gent d’ingressos baixos i amb un nivell inferior de formació té por de perdre els seus llocs de treball, habitatge i nivell educatiu a causa de les persones migrants.

Els partits d’extrema dreta són experts a reflectir les preocupacions i les dificultats de la gent. Les suposades amenaces s’interpreten de manera esbiaixada i després s’exageren espectacularment.

Sobre els sindicats recau la responsabilitat de fer front a l’extrema dreta i deixar de veure-la com si fos gent xalada irrellevant. S’han de prendre seriosament com una amenaça molt greu i adoptar una sèrie de mesures.

En primer lloc, han de reafirmar que són organitzacions que tenen com a objectiu protegir els interessos de les i els treballadors i, com a tals, han d’abordar els problemes econòmics i socials provocats per la modernització i la globalització.

Cal no cedir a l’extrema dreta la crítica vers el capitalisme i la globalització.