David Karvala
El 10 de desembre va desaparèixer sobtadament el nostre company John Molyneux. Va morir a Dublín, Irlanda, on vivia després de jubilar-se del seu treball de professor a Portsmouth, Anglaterra.
Va jugar un paper molt important en el corrent socialisme internacional, del qual Marx21 en forma part i va ser, a més, una molt bona persona. El trobarem a faltar.
Idees clares
Va néixer a Gran Bretanya el 1948. Sent estudiant, es va afiliar el 1968 al grup Socialisme Internacional —que més tard es convertiria en el Socialist Workers Party (SWP)— a temps per participar a les lluites explosives de l’època.
Alguns estudiants radicals d’aquella època haurien combinat l’ultraesquerranisme amb una verborrea incomestible. Però John s’havia afiliat a un corrent que rebutjava ambdues coses: se’ls donava la benvinguda a militants estudiantils, però havien d’aprendre a parlar amb la gent treballadora corrent, en una fàbrica, oficina, hospital…, connectant la visió global revolucionària amb els problemes i lluites de cada dia de la gent treballadora.
El 1978, John va publicar un llibre important sobre El marxisme i el partit. Va ser una contribució a la tasca en aquells anys de convertir allò que havia estat un grup polític amb tocs llibertaris i informals en un partit més organitzat i disciplinat.
Un altre text clau va ser “Quina és la tradició marxista?”, que va intentar distingir el marxisme revolucionari —centrat en l’autoemancipació de la classe treballadora i lluita per l’alliberament humà— del terrible historial de la socialdemocràcia i l’estalinisme. I ho va fer sense recórrer a la visió sectària que “l’única política revolucionària és la que defensa el meu grup”.
Aquests i altres llibres van demostrar la capacitat de John d’explicar les idees amb claredat i de manera convincent; en absolut, es tractava d’intentar guanyar els debats mitjançant apel·lacions a l’autoritat i la disciplina.
A aquesta habilitat li va donar un bon ús amb una columna al diari setmanal Socialist Worker. La seva columna va ser un exemple excel·lent de l’aplicació pràctica de les idees marxistes. No es tractava de “simplificar” en el sentit de presentar arguments simplistes, sense profunditat. Més aviat, va aconseguir explicar i fer accessibles els conceptes bàsics del marxisme, en un format que servís una persona treballadora en les seves converses quotidianes, en un descans a la feina, al bar… Per què hem de rebutjar els controls d’immigració? Per què els horrors de l’URSS no demostren que el socialisme no pot funcionar? Per què hem de recolzar les lluites sindicals alhora de desconfiar de la burocràcia sindical? Cada setmana va aportar idees clares i convincents sobre temes així.
Moltes d’aquestes columnes es van recollir més tard al fullet “Arguments per al socialisme revolucionari”.
Però no només va escriure, també va ser activista revolucionari a la seva ciutat de Portsmouth, guanyant molta gent jove al partit al llarg de molts anys. I ser activista del SWP —com de qualsevol grup del corrent IST— suposa també impulsar lluites més àmplies.
Anys més tard John va recordar com les i els militants del SWP van ser de les poques persones a Portsmouth que es van oposar a la guerra de les Malvines del 1982. És que Portsmouth és la ciutat portuària principal de l’armada britànica: va ser la base d’on va sortir la flotilla bèl·lica per a la guerra contra l’Argentina. No només això, la indústria armamentística empra una part important de la gent treballadora de la ciutat. Davant d’una situació així, moltes persones, fins i tot de l’esquerra radical, oblidarien els seus principis. És característic de John i de la política que representava mantenir-se ferm, defensant-ne les idees, però sense sectarisme, sense perdre el contacte amb la gent corrent. Així que anys més tard, John va contribuir a fer que 12 autocars de Portsmouth —encara una ciutat fortament militar— s’omplissin per participar en la gran manifestació a Londres contra la guerra de l’Iraq, el 15 de febrer de 2003.
Independent
Per a algunes persones suposaria una contradicció, però el fort compromís de John amb la política revolucionària el va portar a mantenir una actitud molt crítica amb el seu partit quan pensava que la seva direcció cometia un error. Va estar més que disposat a defensar una posició pròpia quan li semblava necessari; va ser part de la seva grandesa i una de les coses que ho va fer tan especial.
A principis dels anys 80, es va produir al SWP un debat molt important sobre l’anàlisi marxista de l’opressió de les dones. La direcció mantenia que aquesta opressió, en el fons, beneficiava el sistema capitalista, la classe dirigent. John va argumentar que també beneficiava l’home treballador: en cert sentit, el seu argument prefigurava idees que es difondrien uns anys més tard com “la teoria de privilegis”.
Com en tot debat important teòric, la seva rellevància estava en allò que significava per a la lluita. Si aquesta o pressió de les dones realment beneficiava la meitat de la classe treballadora, no tenia sentit proposar una estratègia mitjançant la qual aquesta classe havia de combatre l’opressió, de manera unitària. En realitat, des d’aquest punt de vista, seria difícil veure com posar fi a aquesta opressió. Tot i això, pocs anys abans, el 1979, unes dones sindicalistes d’esquerres, incloent-hi companyes del SWP, havien aconseguit que la central sindical de Gran Bretanya, el TUC, organitzés una manifestació en defensa del dret a l’avortament; van aconseguir reunir 50.000 persones, tant homes com dones. Va ser una mostra pràctica que les idees masclistes, evidentment molt fortes i esteses, poden ser superades mitjançant la lluita i el debat, amb arguments de classe contra l’opressió. Els homes en aquesta manifestació havien entès que el seu interès real no estava a perpetuar el sistema opressiu actual, sinó a lluitar en contra, colze a colze amb les seves companyes de classe.
En tot cas, en John va presentar els seus arguments, però es va quedar en minoria. S’havia fet un debat real, la militància havia votat i s’havia adoptat una posició col·lectiva; en això consisteix el centralisme democràtic. Lògicament, John continuava sent un activista i pensador clau del partit.
Al llarg dels anys següents, hi va haver alguns episodis més d’aquest tipus. En el seu moment, segur que hi va haver algunes queixes dins de la direcció del partit davant la seva insistència a plantar cara quan discrepava. Retrospectivament, però, els debats que John va inspirar van ajudar considerablement el SWP —i el conjunt del corrent socialisme internacional, que anava creixent a poc a poc a la mateixa època— a aprofundir la seva anàlisi sobre les opressions i altres qüestions difícils.
Solidesa
La solidesa política de John la demostraria novament durant una llarga crisi que va patir el SWP a partir de l’any 2007, quan diversos grups de militants van abandonar el partit.
Hi va haver diferents raons concretes en cada cas, però en el fons s’estava pagant el preu de l’èxit dels anys 2000-2003 i haver aconseguit impulsar grans moviments, com el moviment antiguerra… a costa de vegades de la pròpia organització i política del partit . Quan el nivell de mobilització va començar a decaure, quan era més difícil convèncer una altra gent d’una estratègia, va sorgir la temptació de rebaixar la política per mantenir la popularitat.
Una de les escissions va sorgir arran d’un cas d’agressió sexual dins de l’organització que es va gestionar de manera inadequada. És un èxit del SWP que, anys abans de la campanya #MeToo, un cas d’aquest tipus no fos ignorat —com han fet incomptables organitzacions—, sinó que es va debatre fortament. La direcció del SWP va reconèixer més tard que havia comès errors, i el partit arribaria a desenvolupar un protocol sobre assetjament sexual… molt abans del #MeToo.
En tot cas, més enllà dels debats sobre el cas específic, al fons de la disputa hi havia la necessitat o no d’una organització revolucionària, leninista, com la que feia dècades que construïen. Davant d’aquesta situació, amb la seva història de “dissident”, i especialment en l’anàlisi de qüestions d’opressió, algunes persones hostils a la direcció del SWP esperaven que John se sumaria a la campanya contra la direcció.
De fet, perquè va ser capaç de veure què representava el debat en realitat, en John es va convertir en una veu molt efectiva en la defensa de la continuïtat del SWP i la seva política general… amb les millores que s’havien demostrat necessàries. I efectivament, el SWP es va recuperar de la crisi.
Tragèdia i renaixement
L’any 2002, John va patir una terrible pèrdua amb la mort de la seva companya de vida, Jill, després d’una llarga i dura malaltia. Ell mateix va emmalaltir i gairebé va morir llavors. Va ser un període molt difícil del que podria no haver aconseguit sortir. Va tenir la gran sort de conèixer Mary Smith, militant del Socialist Workers’ Network a Irlanda, que li va donar noves ganes de viure.
I efectivament, va tenir tota una segona vida, en anar a viure amb Mary a Dublín, Irlanda. Aquí es va ficar totalment a la política i cultura popular del país. Ràpidament va arribar a formar part de la direcció política del Socialist Workers Network (SWN) i un activista del partit-moviment electoral anticapitalista que el SWN lidera, People Before Profit.
Aquí John va fundar la revista trimestral Irish Marxist Review, que va declarar que “El nostre objectiu principal és proporcionar una anàlisi socialista i marxista seriosa dels desenvolupaments polítics, econòmics i socials a Irlanda i internacionalment. També ens interessarem a la classe obrera i la història socialista, a la teoria marxista i en qüestions de cultura.” Quan John va morir, acabava de sortir el número 34 de la revista, després d’11 anys de publicació.
A banda de tornar a l’activisme, John seguia escrivint sobre temes cada cop més diversos. Va escriure el llibre The Point Is to Change It: An Introduction to Marxist Philosphy (Bookmarks, 2012, “El punt és canviar-lo: una introducció a la filosofia marxista”) que va ser, com deia el títol, una accessible introducció als debats sobre el marxisme i la filosofia.
L’any 2020, va publicar un altre llibre molt important, The Dialectics of Art (Bookmarks, “La dialèctica de l’art”). En base a l’anàlisi de diferents artistes i les seves obres, des de Michelangelo fins a l’art avantguardista actual, va analitzar el significat de l’art com a esfera diferent de la creativitat humana, que té un aspecte molt polític, però que no es pot reduir a la política ni condicionar en termes polítics.
Jesús Castillo, de Marx21 Sevilla, afegeix: “També els darrers anys, John va mostrar un gran interès en la lluita pel clima, desenvolupant un discurs anticapitalista que tendia ponts entre diversos moviments socials en la recerca de la unitat d’acció sense sectarismes. En aquest sentit, John va impulsar la Global Ecosocialist Network on va aconseguir la participació de persones ecosocialistes de tot el món, posant sempre especial interès en la participació de dones i persones del Sud Global. La seva lluita revolucionària continua en molts fronts, també en l’esforç per conservar la qualitat ecològica del nostre entorn per a les generacions futures.”
Destaquem finalment que John va jugar un paper actiu en la coordinació del corrent socialisme internacional, del qual Marx21 forma part.
John Molyneux i Marx21
El grup actual de Marx21 té els seus orígens en Socialisme Internacional, el grup fundat el 1994 que fou l’inici del corrent socialisme internacional a l’Estat espanyol.
En aquell moment, hi havia dos textos importants del corrent en castellà, Partido y Clase, de Chris Harman, i ¿Cuál es la tradición marxista? de John Molyneux. En un entorn on “socialisme” s’entenia com el PSOE, i “revolució” o “marxisme” s’entenien com a referències a l’URSS o Cuba, el text de Molyneux va tenir un valor enorme, en subratllar sense sectarisme, com s’ha comentat — que el marxisme revolucionari significa una cosa molt diferent.
Amb els anys, el grup publicaria més obres seves en castellà, com ¿Es la naturaleza humana una barrera al socialismo?, La futura sociedad socialista, o la col·lecció de les seves columnes esmentada a dalt, Argumentos para el socialismo revolucionario.
A banda d’això, sempre va ser un gran amic del grup Socialisme Internacional, que a principis dels 2000 va passar a anomenar-se En lluita. Quan participàvem a les impressionants jornades a Londres del SWP, Marxism, John sempre buscava temps per parlar amb les i els militants del nostre grup.
Com a membre de la coordinació del corrent internacional, John va ser una ajuda important per al grup Marx21.
La crisi que va patir el SWP a inicis de la dècada de 2010 va tenir el seu paral·lel a l’Estat espanyol. El 2000-2003 el grup havia tingut molt d’èxit en impulsar el moviment anticapitalista i antiguerra. Mitjançant l’agitació, va arribar a comptar amb més de 200 militants, però li va costar molt adaptar-se a la baixada de la lluita que va seguir aquest període. Després de diversos anys de problemes, l’any 2016 la majoria del grup va votar per la liquidació.
La mitja dotzena de persones que pensàvem que encara ens havíem d’organitzar —d’una manera adequada a la situació concreta— al voltant de la política de socialisme des de baix defensada per la IST vam començar la xarxa Marx21. En aquell moment, John, juntament amb la resta de la coordinació del corrent, va ser un suport imprescindible, tant en termes polítics com personals. En la seva línia, va aportar idees i consells, però mai va intentar imposar res.
L’any següent 2017, es va produir la gran mobilització al voltant del referèndum català: aleshores, com ara, Catalunya va ser un territori clau del grup. Els consells i idees aportats pel corrent, i John personalment, van ser una ajuda molt important. Dins de l’esquerra espanyola, predominava un internacionalisme abstracte que es va traduir a donar l’esquena a la lluita pel dret a decidir del poble català. Dins l’esquerra catalana, van existir (i existeixen) il·lusions en les possibilitats d’un “bloc independentista” juntament amb els partits burgesos i petitburgesos catalanistes.
John que ja feia força anys que era a Irlanda, i tenia molt present el paper traïdor dels dirigents nacionalistes de dretes. L’estiu de 2017, ens va animar a no confiar en les aparences, en els discursos radicals, insistint que tota l’experiència era que, en el moment de debò, aquests farien un pas enrere. En un moment en què era fàcil deixar-se emportar per les il·lusions, aquests avisos ens van ajudar a mantenir la nostra visió independent.
Adéu John
La importància de John Molyneux va quedar manifesta en la multitud de missatges que van arribar després de la seva mort. Queda en evidència que va ser una importància no sols política sinó, com s’ha destacat aquí, també personal. El que és personal depèn de cada individu, cada persona és com és, com el mateix John sabia.
Però en allò polític, acabem amb l’observació que tanca un article en la seva memòria a la web del seu grup adoptiu a Irlanda: “El millor tribut que podem donar a John Molyneux és continuar amb la seva tradició de política socialista revolucionària.”
