Paty Gómez
L’adolescent Olive Morris estava passant l’estona a la botiga de discos Desmond’s Hip City a Brixton, un conegut i divers barri popular del sud de Londres, un dissabte a la tarda el novembre del 1969 quan va passar.
Davant de la botiga, la policia va detenir un diplomàtic nigerià que conduïa un Mercedes. El van acusar de robar l’automòvil i es van negar a creure la seva explicació que pertanyia a la seva ambaixada. Quan els agents el van arrestar, el diplomàtic es va resistir i aviat hi va haver una baralla que va involucrar diverses persones.
Morris va ser una de les persones que van intervenir per protegir l’home i perquè aquest no rebés una pallissa de la policia. Portava els cabells curts i alguns la van descriure com a “vestida d’home”. Els policies que van arrestar la jamaicana de 17 anys van dir que no creien que fos una dona i a la comissaria la van obligar a despullar-se. Després la van colpejar i van amenaçar de violar-la amb una porra.
Després del seu alliberament, el germà de Morris, Basil, va comentar que “amb prou feines podia reconèixer el seu rostre, la van colpejar tan fort”. Aquest trauma ompliria de por la majoria de les persones i les allunyaria de l’activitat política, però per a Morris l’experiència va ser una font d’ira i d’inspiració.
Uns mesos més tard es va unir al Moviment les Panteres Negres, d’inspiració nord-americana. El grup petit estava compromès amb la lluita contra el racisme institucional i defensava l’ús de la força física quan era necessari, però també participaven en projectes d’educació i benestar social.
El Moviment estava compromès amb la idea de la “Negritud Política”, i el seu lideratge estava format per persones d’origen africanocaribeny i asiàtic. La majoria es veien a si mateixes com a part d’una esquerra radical més àmplia.
Quan l’escriptor marxista John Berger va guanyar el Premi Booker del 1972, va donar la meitat del seu premi a l’organització perquè pogués establir una seu a Brixton.
Habitatge
Morris va dedicar la seva vida a diferents grups i projectes. Mentre feia una varietat de feines temporals d’oficina, va crear l’Organització de Dones d’Ascendència Africana i Asiàtica, i també va abordar la qüestió de l’habitatge, un camp de batalla clau per als negres en aquell moment.
El 1972, va encapçalar una manifestació davant el departament d’habitatge del seu barri després que dos nens negres morissin en un incendi en un insegur pis municipal. Quan la policia es va acostar per fer arrestos, uns nens que eren a la manifestació es van obrir pas fins a l’oficina i es van asseure. El cap de vivenda de l’ajuntament es va veure obligat a baixar per dialogar amb la protesta i va prometre que s’instal·laria calefacció central.
A mesura que l’ocupació de propietats buides esdevingué una part clau de la lluita per l’habitatge, Morris esdevingué una líder reconeguda. Fins i tot va aparèixer a la portada d’un fulletó d’instruccions, entrant a una casa abandonada per les finestres superiors.
Amb poc més de metre i mig d’alçada es va guanyar la reputació d’activista ferotge. Altres activistes la van descriure com a intrèpida i dedicada, negant-se a romandre al marge i a permetre que succeïssin injustícies.
El seu estil de presentació personal va desafiar no només les nocions del que significava ser britànica, sinó també caribenya.
Morris fumava, preferia vestir texans i samarretes, caminava descalça o amb sabates còmodes, i portava els cabells tallats a l’estil afro.
En aquell moment, la política dominant d’alliberament negre era d’esquerres, però també era crítica amb l’esquerra.
La majoria dels activistes de les Panteres Negres creien que les persones negres necessitaven les seves pròpies organitzacions i que les necessitats de la classe treballadora negra eren diferents de les dels blancs. Però les lluites cada vegada més grans contra la policia racista i el Front Nacional feixista a finals de la dècada de 1970 van suposar un problema. Per guanyar, es requeria una unitat més àmplia, i això significava lluitar al costat dels antiracistes blancs.
Però, per a Morris, aquests debats s’havien tornat una mica distants. El 1978 li van diagnosticar càncer i va morir l’any següent a la jove edat de 27 anys.
