Rodrigo Lombo
Després de la dimissió de Pablo Iglesias com a vicepresident del govern espanyol i de la seva retirada de la política partidista i institucional, es deixava un forat de lideratge a l’esquerra del PSOE, personalitzat en el professor de Ciències Polítiques i comunicador des de l’any 2014.
Com ja era la tònica plebiscitària en aquest espai liderat per Podemos dins de la coalició electoral d’Unidas Podemos, Iglesias va assenyalar Yolanda Díaz, ministra de Treball, com la seva successora. No hi va haver debat ni consultes a la militància, només els designis del líder.
Tot i això, al llarg de les últimes setmanes han aparegut les desavinences entre el lideratge de Podemos i Yolanda Díaz, a propòsit dels atacs de la dreta sobre la Llei del Sí és Sí.
Sembla que, com a Andalusia, Izquierda Unida (IU), los Comunes i l’esquerra fora d’Unidas Podemos —Més País i Compromís— s’alineen una vegada més darrera de l’exmilitant d’IU.
Un cop més, el conflicte entre personalitats/organitzacions polítiques dins l’esquerra és una nova lluita de poder. Les diferències programàtiques no apareixen en cap declaració. No es qüestiona ser una força subalterna al socioliberalisme del PSOE, ni hi ha desacords en qüestions econòmiques, socials o ambientals.
De fet, les propostes de Sumar són absents, més enllà de fer un “nou projecte de país”. Què vol dir això? El projecte per a qui és, per als de dalt o els de baix? De què van les crides per a que la patronal sigui “patriòtica” i que pensi en el seu poble?
No hi ha res de procés constituent, jubilació als 60 anys, prohibir els acomiadaments a les empreses amb beneficis o nacionalització dels sectors estratègics de l’economia. Yolanda Díaz s’assembla més a la Manuela Carmena de l’any 2019 que al Pablo Iglesias de 2014.
Tot això acompanyat de la manca de participació real, i Sumar té un grup d’experts i assessors sense vinculació amb les lluites i moviments socials. La gent corrent no apareix en aquest grup promotor ni treballadors manuals ni treballadors d’altres àmbits que no tinguin diversos títols universitaris.
Tot i que la crisi climàtica s’accentua i la desigualtat augmenta després de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, sembla que l’esquerra vol ser més sistèmica que la dreta. Perquè l’extrema dreta sembla entendre que en els temps d’angoixa en tots els àmbits no s’arriba a la gent a través de crides per a confiar en l’ordre existent.
I malauradament no hi ha aquesta esquerra radical amb implantació que no només sigui irreverent com és l’extrema dreta, sinó que de debò sigui alternativa al sistema.
Per això la tessitura de les eleccions municipals i generals de l’any 2023 ha de ser votar l’opció d’esquerres amb més possibilitats d’obtenir representació —ja que no menyspreem les reformes positives que s’han fet a favor de la classe treballadora o en l’àmbit de la igualtat entre homes i dones— i com que el vot és una lluita tàctica, no estratègica en la construcció d’un altre món possible, seguirem en la construcció d’una esquerra que no busqui reformar el sistema sinó que plantegi una alternativa a aquest.
